Foradia

Cicle expositiu d’hivern (febrer-març 2019)

Un nou cicle expositius’hi mostra a la ciutat al través de les diferents sales que habitualment presten les seues instal·lacions per a dur-lo a terme. I mercè a la contribució que en fa la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani (organització, atenció, programació i altres menesters precisos per a la bona salut dels esdeveniments que comentem) i residenciada com ja sabem a la UA, universitat que també convergeix, clar està, en aquest fet cíclic i cultural. Com també, i no podia ser d’una altra manera, amb la feliç concurrència de l’Ajuntament d’Alcoi, per la mà de la regidoria de cultura que acut en ajut i recolzament.

«La civilització no és l’exposició d’una raça, sinó d’una cultura» André Maurois

Aleshores, com dèiem, un nou cicle expositiu ens visita, i atorga la possibilitat de gaudir de les noves propostes que acull i llança per a la mirada dels observadors visitants, que en quantitat i qualitat, s’hi acosten per guanyar, almenys, una engruna de sensibilitat que vinga a guarir les ferides dels dies de cada dia. I és que l’art potser tinga un no sé què de funció terapèutica que embolcalla amb les teles d’una certa esperança el desassossec utilitari, tot transformant-lo en anàlisi per a farcir la motxilla de l’excursió vital.

1.- Intangibles, narratives de l’absència. Un projecte artístic plural.

Amb aquest títol, el proppassat dia cinc de febrer, al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi, tingué lloc la inauguració d’una mostra col·lectiva on: Alissia, Albacete, Imma Mengual, David Vila i María José Zanón, foren els artistes que prestaren el seu talent, i la seua força creativa, per a conformar-la. Efectivament, aquests artistes, la pràctica totalitat dels quals exerceixen la seua tasca docent a la Universitat Miguel Hernández d’Elx (Facultat de Belles Arts d’Altea), forgen en comú una proposta on el concepte esdevé matèria primera de la seu recerca experimental. Mites i ombres, matèria i forma, sentiments i pulsions d’identitats foses amb l’univers plàstic-conceptual, la presència al través de la línia prima de la indagació, allò ocult i potser, per tant, ben misteriós, s’esdevé preocupació en l’àmbit de la recerca compromesa per mostrar la veritat que hi ha, quasi sempre, un pas més enllà de les estratègies simples de la comunicació. És a dir, el cànon de la pragmàtica artística al servei del coneixement, i també de la ciència.

La diversitat en els enfocaments que cadascun dels artistes verifica amb la seua obra, no resta unitat en la causa d’abordar els aspectes més singulars que des del cos humà s’hi forneixen. Individu i escala d’aproximacions a l’univers conceptual s’avenen per advertir dels valors plàstics i vivencials de l’absència, quan la facilitat de la conquesta d’un equilibri emocional irromp en l’escena d’allò quotidià: tan especial, tan personal, tan humà a la fi. I la gosadia de dir, clar, com una cançó acordada entre els diferents, i que s’acullen per igual a la química d’un viatge convergent, que no hi ha límits, quan les estructures són els ponts que s’hi precisen per a avaluar el risc d’una metàfora suficientment expressiva. La alteració del discurs lògic esdevé com un joc, com una mena de pati on remenen el cos els infants, i sense adonar-se’n que la saviesa és també això: la lluita de contraris que abasten, amb un regust decidit, el coratge d’incorporar les mans dins l’algeps nutritiu que edifica l’obra d’art. Una joia veure-ho ací, tan pròxim, tan elegant i tan inquietant alhora…«[…una cosa per damunt de tot fa suggestiu el pensament humà: la inquietud]», i fem nostre aquest pensament d’Anatole France, doncs veritablement un punt inquietant, i virtuosament complex, viu al si d’aquesta mostra, potser poètica, a la qual hem estat convocats.

2.- Temps. Roc Candela.

En aquest cas, al Centre Cultural, el dia 6 de febrer, s’inaugurà la mostra pictòrica de l’artista alcoià Roc Candela. Si d’alguna manera podríem definir la totalitat, o el conjunt, de l’obra exposada, el mot que triaríem és VERITAT, o també acomodaria perfectament la paraula AUTENTICITAT. Doncs sí, Roc Candela resta present en cadascun dels seus quadres; en cadascun hi ha l’empremta de la seua agosarada personalitat. Als quadres, o les obres que s’exhibeixen, hi ha el perfum de la realitat que emana dels pintors, del seua compromís, i de la seua pròpia trajectòria vital. L’obra és de veritat. I ens ho assegura la contemplació, també però, la vocació de l’artista quan treballa a la forja del temps. La construcció d’espais sense barreres ni límits; la recerca constant de l’univers on habita el misteri que ens acull; la necessitat d’escorcollar, amb intensa curiositat, pels camins de la llibertat (la seua, també però la de tots), basteixen amb rigor i propietat la fantasia creativa del pintor Roc Candela. I ens transmet la lucidesa del seu deler amb harmonia i disciplina: l’abstracte és la «forma» del no discurs, però és el pic elemental per a escarbar en la terra flonja de l’equilibri intel·lectual que s’hi manifesta. Abstracte com a camí d’anada, mai no de tronada, doncs el camí que s’hi recorre lliurement resta barrat per al retorn. Sempre l’anada…  

I el temps, com un blasme fart d’enyors, flueix i vertebra alhora l’experiència vital. L’artista, com a demiürg que construeix el seu propi castell d’hores, no perd el gust per la vitalitat, fins i tot per la vehemència d’arrabassar les hores que substancien dies sencers per a l’edificació del propi tarannà. La seguretat de no restar mai indiferent a les lluites que la vida ens presenta al davant amb tant de luxe pels detalls. La mà forta, o ben delicada, segons s’hi mire. La naturalesa de les coses que s’hi incorpora a la memòria, a la garantia de dir allò que resta al si del propi coneixement. I l’abstracte, ple de formes severes, com l’exemple clar d’una profunda contradicció: a la fi, res és allò que sembla ser. Però canten arreu els acords de la llibertat. Ja ho hem dit: la de l’artista i la de tots quan l’acompanyem en l’aventura de viure: «…cal creure l’expert»,en diu el gran poeta Virgili, i nosaltres no solament creiem l’expert Roc Candela, aprofitem també l’avinentesa, tan feliç, de la seua proposta artística, i la fem ben nostra. Saludem l’artista com a expert d’un món autèntic i ple de fantasies, i ens regraciem amb la possibilitat que ens atorga la contemplació del seu veritable univers de discurs creatiu. 

3.- Introspectiva. Joan Castejón.

És el títol de la mostra que s’exhibeix a La Llotja de Sant Jordi des del proppassat dia 7 de febrer, i que ens facilita el reencontre amb l’obra de Joan Castejón, artista celebrat i de llarga trajectòria creativa. Una magnífica mostra, per cert, que ens regala tot de dibuixos i d’obra gràfica digital del pintor il·licità, on l’acurat treball i la pulcritud en el traç, signifiquen l’evidència d’una obra reconeguda i ben estimada, tant pel públic que visita les seues exposicions com per la crítica que felicita i reconeix el treball de l’artista al llarg del temps. 

En aquesta ocasió, i ja des de fa prou de temps, Castejón incorpora les noves tecnologies a la seua creació per tal de trobar un camí franc a la democratització del seu art. Les tecnologies que possibiliten la clonació positiva del dibuix, i que justament després de la màquina assoleix, també, la nova visita de la mà de l’artista que ve a incorporar la novetat d’una segona oportunitat pictòrica. La nova intervenció procura avaluar el pas del temps i establir nous diàlegs en allò que ja havia estat un món autèntic i propi. Ens diu Arminda García en la seua introducció al catàleg editat per a la mostra en Alcoi: «…La retrospectiva gràfica ha involucrat l’autor en un estat paregut al de la tasca restauradora: un exercici de recapitulació, tornant a passar el polze encerat per un camí obert temps enrere, amb una subtil però poderosa diferència en actualitzar cada passeig: la mirada més madura…»

 L’obra de Castejón, expressivitat al marge, assoleix també el valor de la tridimensionalitat. Convida a creure que restem al davant dels valors que s’inscriuen al si de l’escultura. Una escultura que s’hi mou per places i carreres determinant els aspectes físics del teatre de la vida. Les obres caminen, miren sense ulls, vagaregen per les riques contrades de la imaginació i de la fantasia. Incorporen nous matisos en la senzillesa d’un color púrpura que s’hi desmaia fluint pels interregnes de l’existència. Castejón maniobra personatges anònims recercant els conflictes que s’enfosquen dins la mirada col·lectiva.

Castejón viu per a pintar, per a esculpir, per a ensumar dins l’ànima de la gent. Les seus figures atresoren tota la dignitat amb el compromís per l’obra fent feta, i participada amb tots els demés. Per exemple, en aquesta ocasió i amb voluntat, també s’està per nosaltres.

Només ens cal dir que podrem visitar aquestes tres exposicions fins els darreres dies del mes de març. No podem perdre l’oportunitat.

Font: j. sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *