Foradia

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar

columna per Vicent Luna

Diumenge 10 de febrer, convocats pel PP i Cs i amb la presència de Vox (l’anomenat popularment “trifachito”) així com altres organitzacions feixistes i neonazis com Hogar Social, la Plataforma ADÑ o España 2000, hi hagué a Madrid una manifestació espanyolista de la dreta i l’extrema dreta. Una convocatòria que la caverna mediàtica se n’ha fet ressò a dojo. Unes portades i editorials de periòdics que ens recorden els millors temps del franquisme i que Unamuno, com li escrigué al seu amic Azorín, diria: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo, tienen testículos en vez de sesos en la mollera”. 

Imagine que després d’aquesta manifestació ja no n’hi haurà cap dubte que existeix un nacionalisme espanyol. Sempre m’han fet gràcia aquells que insisteixen a dir que no són nacionalistes, ara bé quan segons ells la sacrosanta “unidad de España” està en perill, són els primers que s’embolcallen amb la bandera per eixir al carrer i exigir noves eleccions i mà dura contra Catalunya, pressionar els jutges, titllar a Sánchez de traïdor i atiar l’odi i l’anticatalanisme. Aquells que coneixem una mica la història del Regne d’Espanya, ens fa l’efecte que aquest estat viu, des de fa anys i panys, en el dia de la marmota. Entre, com diria Antonio Machado,  “una España que muere y otra España que bosteza, i que tard o d’hora “una de las dos ha de helarte el corazón”. Sí, efectivament, ens gela el cor veure com aquesta obsessió malaltissa perdura en el temps. L’any 1938 l’ambaixador espanyol José Antonio Giménez Arnau deia: “Pero una advertencia. Ya se acabó esta conducta, se acabó la traición, porque nosotros preferiríamos ver a estas tierras pulverizadas antes que verlas otra vez en contra de los sagrados destinos de España”. Mireu, vuitanta-un anys després i com si res hagués canviat, a la Plaça Colom de Madrid se sentiren missatges molt semblants al de l’esmentat diplomàtic : “No estamos dispuestos a tolerar más traiciones ni concesiones frente a aquellos que quieren destruir nuestra patria. Estamos aquí para decir alto y claro que la unidad nacional no se negocia […]Hay que sufocar el independentismo , si hace falta con más detencions y hasta las últimas consecuencias”. Però és que, a més a més, també poguérem veure pancartes que són una autèntica burla a la intel·ligència: “Unidad de España: Ni se negocia. Ni se discute. Ni se dialoga. Se defiende hasta las últimas consecuencias”.

No, no, no…..aquesta ha estat sempre la resposta de l’estat espanyol quan Catalunya, o qualsevol altra nació de l’estat, ha volgut decidir el seu futur. I no els ha tremolat la mà en afusellar presidents (Lluís Companys), tancar-los a la presó (Prat de la Riba, Puig i Cadafalch) o forçar-los a l’exili (Francesc Cambó, Joan Casanovas, Josep Irla, Josep Tarredellas, Carles Puigdemont). Ni tampoc han dubtat en donar cops d’estat o gosar dir, com ho feu el general Espartero, que “por el bien de España, hay que bombardear Barcelona una vez cada cincuenta años”. I és que, tornant a citar a Machado, en Espanya “de diez cabezas, nueve embisten y una piensa. Nunca extrañéis que un bruto se descuerne luchando por la idea”. I és que aquesta idea, basada en “los sagrados destinos de España”, ha estat el principal motiu del seu fracàs. Ho fou d’aquell “Imperio donde no se ponía el Sol”, on totes les colònies s’independitzaren, una rere l’altra: Flandes, Portugal, Colòmbia, Paraguai, Veneçuela, Argentina….Aquesta equivocada idea és la mateixa que ha fet trontollar l’anomenat Estat Autonòmic. Som al 2019 i malgrat que han passat més de tres segles des d’aquella annexió, “por justo derecho de conquista”, el Regne de Castella no ha sabut, o no ha volgut, unir satisfactòriament les diferents regions i nacions que formen l’actual estat espanyol. Alguns, innocentment, vam pensar que la Constitució de 1978 obria una porta a l’esperança, i que “l’Espanya uniforme” donava pas a “l’Espanya plurinacional”. Res més lluny, la realitat ens ha demostrat que la tant lloada “Transició” fou una estafa, un fracàs, tot un muntatge amb la connivència de tots els poders fàctics: església, exèrcit, banca, partits polítics, mitjans de comunicació… Han hagut de passar quaranta anys per reconèixer-ho. El que fou primer president dels valencians, Josep Lluís Albinyana, en parla a bastament en les seues memòries: “el principal producte de la “Transició” que és la Constitució de 1978, ha estat incapaç de resoldre els problemes latents en la societat espanyola des de l’inici de la construcció de l’Estat Modern […] falseja la representació proporcional democràtica […] té una indefinició del contingut essencial dels drets fonamentals[…]el mecanisme de repartiment dels càrrecs del Tribunal Constitucional pels dos partits principals ha degradat la possible justícia constitucional,[…]blinda la reforma constitucional per impedir l’exercici dels drets democràtics per les futures generacions, deixant imposada la Monarquia i la tutela de les Forces Armades sobre la Constitució per a sempre”.

Quan en ple segle XXI hi ha manifestacions com la ja esmentada de Madrid o Judicis de la Vergonya contra els presos polítics, hom no pot més que estar totalment d’acord amb les reflexions del president Albinyana. El jurista Elpidio José Silva en una piulada sobre aquesta manifestació, posà el dit en la nafra, evidenciant on està el veritable problema d’aquesta suposada “democràcia” espanyola:  “si España no fuera franquista sería inconcebible el juicio al Procés, los exiliados y presos políticos, la ausencia de independència judicial, y que por un relator la ultraderecha acuse de alta traición. Hoy no se oye tanto Viva Franco, pero el franquismo se practica a diario”. I és que, efectivament, el règim del 78 ha estat un fracàs i tornem a estar en el dia de la marmota. La Castella uniforme, ufana, prepotent i antidemocràtica mai ha estat disposada a pactar res, ja ho hem vist i així els ha anat. En lloc de captivar i seduir ha espantat; en lloc de compartir ha espoliat; en lloc de potenciar la diversitat l’ha perseguit; quan tocava descentralitzar ha tancat files, quan calia dialogar ha atiat el foc…. A Espanya, com diria Raimon, quan creus que tot s’acaba, torna a començar. Quan crèiem que havíem assolit uns drets, arriben els de sempre per tornar enrere, com la feina del matalasser: fer i desfer. El procés de Catalunya ha fet caure moltes màscares: ha destapat el feixisme; ha despullat l’esquerra, ha ridiculitzat la monarquia, ha evidenciat la submissió dels mitjans de comunicació, ha mostrat la debilitat d’una “democràcia… i, sobretot, ha deixat molt clar, com digué l’escriptor Josep Pla,  que quan algú posa en dubte la sacrosanta unidad, “el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”

El dimarts 12 de febrer va començar el judici al Procés. Un judici vergonyós on el veredicte final ja està escrit, una justícia que no és imparcial, com ho hem vist tantes vegades: “controlaremos la sala segunda desde atrás”, deia l’inefable Ignacio Cosidó. Un Tribunal Suprem que diu que el president Carles Puigdemont no pot ser testimoni per vídeo, perquè és important estar present físicament. En canvi no fa falta observadors internacionals presents, perquè hi ha vídeo i no és tant important estar present físicament. Les contradiccions de la justícia espanyola són flagrants, com ho són també les decisions del mateix Govern. El president Pedro Sánchez donà un ultimàtum a Nicolás Maduro perquè convoqués eleccions: “hay que poner urnas para impedir un golpe de estado”.Però tanmateix considera que a Catalunya “posar urnes fou un colp d’estat” . Amb el tema del Procés l’estat espanyol té un gran embolic i no sap com sortir-se’n. El desprestigi d’Espanya a nivell internacional és més que evident. El Govern del PSOE ha hagut de fer un vídeo per vendre al món la imatge d’una Espanya, diuen, “democràtica”, però tots sabem que la realitat no és aquesta. L’estratègia contra el Procés català que va fer servir el Govern de Mariano Rajoy, i la que si fa no fa continua seguint Pedro Sánchez, bascula sobre quatre idees: judicialització de la política; guanyar temps confiant que baixarà el suflé independentista; atiar la divisió dels partits i la societat catalana, allò que ja deia Alejandro Lerroux: “la gran formula para fortalecer la España imperial es hacer que los catalanes se peleen entre ellos, olviden quienes somos el enemiga y renieguen de su catalanidad” i manipular el poble a favor dels seus interessos. Un poble, per cert, que ix al carrer per manifestar-se contra un “relator”, però que es queda a casa quan milers de polítics ens roben a mans plenes, o quan també ho fa la banca, com aquells 60.000 milions d’euros de Bankia.

Comptat i debatut, el temps ha demostrat que totes quatre estratègies han fracassat, doncs la majoria de la societat catalana continua ferma en els seus objectius. L’estat espanyol, tard o d’hora, haurà de seure a pactar i donar resposta a allò que vol el 80% de la població de Catalunya, que no és altra cosa que decidir el seu futur en unes eleccions. L’encaix de les diferents regions i nacions que formen l’estat espanyol és un tema que ve de lluny, mai s’ha resolt satisfactòriament i sempre s’han posat pedaços. Per això, puntualment, com el dia de la marmota, les peces del trencaclosques no acaben d’encaixar. El 16 de maig de 1932, quan a les Corts espanyoles es discutia l’Estatut de Catalunya, Manuel Azaña deia:Cataluña dice, los catalanes dicen: ‘Queremos vivir de otra manera dentro del Estado español’. La pretensión es legítima. Este es el problema y no otro alguno. Se me dirá que el problema es difícil, ¡Ah!, yo no sé si es difícil o fácil, eso no lo sé; pero nuestro deber es resolverlo, sea difícil, sea fàcil… Hay, pues, que resolverlo dentro de los cauces políticos”. 

Doncs efectivament, això mateix: Tribunal Suprem, deixeu en llibertat a tots els presos polítics i permeteu el retor dels exiliats. Govern espanyol, obriu unes negociacions per pactar, com han fet altres estats del món, un referèndum d’autodeterminació per a Catalunya.   

Font: Vicent Luna i Sirera./





Una resposta de Quan creus que ja s’acaba, torna a començar

  1. ARBRE Agulló i Guerra 26 de Març de 2019 en 8:01

    Vull fer constar la meva sorpresa i alegria per l’article. Tenim al davant un estat que vol continuar la seva obra unificadora per repressió constant, en dictadura o ara en pseudodemocracia. GRÀCIES PER L’ESCRIT

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *