Foradia elgrat

Francesc Pou: “l’obra de Joan Valls és la meua referència poètica”

• La poesia valenciana s’enriqueix enguany amb l’obra ‘Cel d’horabaixa’, poemari de Francesc Pou, escriptor alcoià que ja va acumulant una ampla bibliografia • Parlem amb ell de la seua vocació escriptora, de la seua trajectòria i de la seua última publicació.

La poesia valenciana s’enriqueix enguany amb l’obra ‘Cel d’horabaixa’, poemari de Francesc Pou, escriptor alcoià que ja va acumulant una ampla bibliografia. Ha escrit peces teatrals com ara ‘Uns festers amb pedigrí’, guanyadora del XIV Concurs de Teatre convocat per l’Associació de Sant Jordi d’Alcoi l’any 2002; pel que fa a narrativa, el seu relat, ‘Fugida’, recentment ha resultat guanyador del IV Concurs de Relats Breus organitzat per l’Ajuntament de La Font d’En Carròs; i en el camp de la poesia, a més de la publicació de poemaris com ‘De fil de veu’ i “Camí de Benassait”, ha participat a diverses antologies.

Francesc Pou, actual professor del Col·legi Tomàs Llàcer d’Alcoi, és un escriptor que ve de família castellanoparlant però que al llarg dels anys ha desenvolupat, com demostren les seues obres, una profunda estima pel valencià. Parlem amb ell de la seua vocació escriptora, de la seua trajectòria i de la seua última publicació.

– Com i quan arranca la teua vocació per l’escriptura?

Vaig començar a escriure contes al final dels anys 80 i principis dels 90. Així que vaig guanyar el premi del teatre de sainet de festes de Moros i Cristians que vaig començar a escriure amb més serietat. Després vaig descobrir que la poesia m’agradava molt i vaig decidir intentar escriure’n. Quan et poses a escriure’n, t’adones de la dificultat que té i la valores més. Això em va dur a compaginar la lectura de moltes obres poètiques amb l’escriptura.

– Tu vens de família castellanoparlant, veritat?

Sí, tota la meua família és emigrant andalusa. Jo vaig nàixer ací ja a Alcoi, de petit parlava en castellà. Als 18 anys em vaig ensenyar a parlar en valencià i ja no l’he amollat. Avui dia parle molt més en valencià que en castellà.

– En eixe sentit té molt de mèrit que t’hages especialitzat en la lírica valenciana, un gènere literari que, com deies, es caracteritza per la seua dificultat i que requereix un lèxic molt acurat.

He sigut autodidacta, m’he llegit tota l’obra poètica que tinc en casa (jo compre força poesia). Per exemple, l’obra poètica de Joan Valls me l’he llegida tres o quatre vegades. És un dels meus autors de capçalera. En la meua opinió, la poesia d’aquesta comarca hauria de tindre com a referent l’obra de Joan Valls. Després tu pots prendre el teu camí, però crec que millor referent que ell no podem tindre a les nostres comarques

– Destaca en ell, per exemple, un vocabulari ric i extens…

Té un estil molt colorista i descriptiu, amb abundosa adjectivació… Recorde que a la presentació del meu primer llibre de poemes, ‘De fil de veu’, Manel Rodríguez va dir que el meu estil que recorda a Joan Valls. Fou un gran orgull per a mi. Més endavant, però, vas creant el teu propi estil. ‘Cel d’horabaixa’, per exemple, no té res a veure amb Joan Valls, però sí que es pot dir que hi sura una influència que hom no pot negar.

– Parla’ns un poc de ‘Cel d’horabaixa’, com definiries aquesta obra?

En realitat són dos poemaris en un. L’origen és un poemari que vaig escriure fa molt de temps, que jo anomene ‘poesia de calaix’. M’agrada reprendre la poesia que has fet fa tems, l’agafes de nou i la revises. Quan la inspiració no et ve, et dediques a refer. L’any passat em vaig presentar al concurs ‘Nit de poesia al carrer’ de L’Ametlla del Mar, a Tarragona, i el poeta Àngel Martí em va donar l’enhorabona dient-me que havia quedat finalista. I vaig pensar: una revisió més i la publique. Com que era un poemari curt, hi vaig afegir poemes que tenia solts de l’última tongada. I el resultat són dos poemaris ‘Espai de recança’ i ‘Evocacions’, que conformen ‘Cel d’horabaixa’, que pren el nom d’un dels poemes.

– Parla’ns del poema ‘Cel d’horabaixa’

En principi, volia anomenar l’obra ‘Espai de recança’, però em varen comentar que era un poc trist. M’ho vaig plantejar i vaig trobar en ‘Cel d’horabaixa’ un punt d’enllaç amb l’anterior poemari que vaig publicar, ‘Camí de Benassait’. Té en comú, per exemple, que està escrit al mateix lloc, Biar, la meua segona residència, i que poèticament li done el nom de Benassait (una partida d’allí del poble). En concret està escrit en la zona d’esbarjo que hi ha al santuari, per on em perd i m’hi pose a llegir i escriure. És un lloc privilegiat per veure el capvespre, quan el sol declina, cada dia esdevé un espectacle paisatgístic diferent. El títol del llibre li fa l’ullet a aquest fenomen.

– Un dels poemaris és ‘Espai de recança’, sembla tindre un to melancòlic i possiblement personal…

Exactament, un dels meus temes obsessius és el pas del temps. A la meua edat et fas un poc enyoradís i penses tot el que has bregat. Et venen al cap experiències i penses ‘què restarà de tot això?’ Em produeix certa inquietud. Benassait em fa detenir-me en el temps, o si més no, puc sentir com si el temps passara d’una altra manera, la qual cosa em permet de fer tota aquesta mena de reflexions.

– És també una manera de reviure experiències, o de recompondre-les…

Moltes voltes m’agradaria poder veure eixes experiències vívides per un calidoscopi, perquè formen part del teu patrimoni personal. Mon pare ara fa sis anys que està en una residència de la tercera edat, malalt d’Alzheimer. Ell ha perdut tots els seus records: és un home que ha viscut molt i ara no ho pot evocar res de tot allò que ha estat el seu bagatge de vida. El seu exemple em provoca un neguit molt profund.

– El poemari ‘Evocacions’ va un poc en eixa línia també?

Si haguera de fer una distinció diria que “Evocacions” és més madur. Entre aquest i “Espai de recança” hi ha una evolució de deu anys. Des del meu punt de vista hi ha un llenguatge més madur, i unes preocupacions més fondes. Recree paisatges, hi ha poemes d’amor… Moltes vegades invente històries narratives, però escrites en llenguatge poètic esdevenen contes.

– Ara has publicat aquesta obra de poesia però has escrit també teatre i contes, recentment t’han premiat un conte a La Font d’en Carròs.

Darrerament he encadenat alguns premis. En febrer de l’any passat vaig guanyar un de relats eròtics de perspectiva no sexista que organitza un col·lectiu feminista d’Ontinyent. En juny vaig quedar finalista del Premi “Nit de Poesia al Carrer”, a les Terres de l’Ebre, el qual ja hem comentat. I ara, en febrer, he guanyat amb aquest relat breu. N’estic molt content, la veritat siga dita. Tinc una novel·la escrita guardada en el calaix i estic fent-ne una altra. Escriure relat breu és molt diferent perquè has de mesurar molt bé totes les paraules, i acoblar l’acció en un espai limitat.

– Ara estàs, dius, amb una novel·la, comenta’ns de què tracta

Tracta sobre una mestra i la seua trajectòria vital, al llarg del franquisme i la transició. Encara que tinga ambientació històrica, no es pot considerar pas com a novel·la històrica.

Font: Rodrigo Paños./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *