Foradia

Crònica de la comarca buida

• Onze municipis de l'Alcoià i El Comtat inclosos en la llista de localitats amb el risc de despoblació • Les nostres àrees rurals han perdut quasi el 50% dels seus habitants al llarg de l'últim segle

El concepte l’Espanya buida ha fet fortuna en aquesta última campanya electoral. Sota aquest epígraf s’inclouen les zones rurals d’un país, que ha vist créixer desmesuradament les seues ciutats mentre es buidaven els pobles. Les comarques de l’Alcoià i El Comtat ens ofereixen bons exemples d’aquesta dramàtica situació demogràfica. Onze municipis d’aquesta zona han sigut inclosos en la llista de localitats amb el risc de despoblació, mentre els seus habitants han patit al llarg de les últimes dècades un procés imparable de degradació dels serveis públics més bàsics. L’alta sensibilització existent entorn d’aquesta situació i la mobilització d’alcaldes i veïns ha fet que la Generalitat haja posat en marxa una agenda específica per a intentar frenar una sagnia poblacional, que ha creat un paisatge injust, marcat per les gravíssimes descompensacions territorials.

El Segle XX va ser especialment dur amb els 25 municipis de menys de 2.000 habitants existents a la comarca. En el període de temps que va entre l’any 1900 i 2001 les àrees rurals van perdre quasi la meitat de la seua població, passant d’un total de 14.494 habitants a 8.296. Amb l’única excepció de l’Alqueria d’Asnar, el fenomen va afectar a totes les poblacions i en alguns casos, com el de Famorca, va anar especialment dramàtic reduint-se el cens a una quarta part. La crisi de l’agricultura tradicional combinada amb l’enlairament industrial de les ciutats més grans va provocar un èxode massiu, que va anar buidant de vida a aquestes comunitats. Va ser una emigració eminentment interior, la major part dels veïns van marxar a llocs com Alcoi, Cocentaina, Muro, Ibi o Banyeres en els quals al llarg del passat segle es va anar creant una important indústria al voltant de sectors com el tèxtil o el paper.

Aquest hivern demogràfic s’ha prolongat al llarg de l’inici del segle XXI. La falta de mesures efectives per a potenciar el desenvolupament rural i la priorització de les inversions públiques en les àrees de costa van accentuar la desertificació de l’interior, deixant-nos un desolador panorama de població envellida i de paralització de l’activitat econòmica. 

L’oblit institucional de les àrees rurals provocava una espiral de degradació dels serveis públics més bàsics. Tancaments d’escoles, manques en la xarxa d’assistència sanitària, problemes greus de transport públic amb el progressiu desmantellament de la xarxa de línies regulars d’autobusos, deterioració imparable de la xarxa de carreteres, clausura de casernes de la Guàrdia Civil amb el corresponent impacte sobre la seguretat ciutadana, supressió de serveis bancaris o farmacèutics i crisi general del teixit comercial són alguna de les fites d’aquest dramàtic camí, que ha portat als habitants dels pobles a ser tractats com a ciutadans de segona. Les iniciatives destinades a parar aquest procés resultaven poc efectives, fallant estrepitosament els tímids plans per a potenciar el turisme rural o els tipus alternatius d’agricultura. El somni del boom immobiliari també va passar de llarg per aquestes zones, fracassant els diferents intents de posar en marxa grans urbanitzacions o complexos hotelers, imitant el model de depredació del territori que ha arrasat la nostra costa.

Accions normals per a l’habitant d’una ciutat -com anar al metge, traure diners del banc o portar als xiquets a classe- s’han convertit en autèntiques gestes per als habitants dels pobles. La pèrdua continuada de serveis vitals ha accentuat la fugida poblacional i ha fet que moltes famílies hagen decidit traslladar-se a localitats de major grandària a la recerca d’una igualtat d’oportunitats, que ara se’ls nega per motius purament geogràfics.

Davant aquesta situació de vertadera emergència, per primera vegada en dècades, una administració -la Generalitat Valenciana- ha posat en marxa una estratègia institucional per a detindre l’avanç de l’hivern demogràfic. El govern que presideix Ximo Puig ha elaborat una Agenda Valenciana Antidespoblament (AVANT), que es fixa com a objectiu arbitrar mesures concretes per a corregir els desequilibris que pateixen els pobles en matèria d’educació, sanitat, mobilitat, ocupació o promoció econòmica. En el projecte s’han implicat les conselleries d’Educació, Sanitat, Agricultura i Economia i en ell s’intenta implicar les diferents institucions; des de les diputacions provincials a la Comissió Europea, passant per les universitats, que faran un diagnòstic sobre l’actual situació.

Un dels primers fruits d’aquesta nova política serà la implantació de línies d’autobusos a demanda, aprovada pel Consell dins del nou pla de transport de l’àrea metropolitana d’Alcoi. Es tracta d’aplicar una experiència que ja s’ha desenvolupat amb èxit en les àrees rurals de Castella-Lleó, que permetrà accedir a un servei de transport que s’ajuste a les necessitats puntuals dels habitants de cada poble. Dèsset localitats de diferents punts de la zona podran beneficiar-se d’aquesta iniciativa, resolent un greu problema de comunicacions.

Cal assenyalar, no obstant això, que el procés de deterioració de les àrees rurals de l’Alcoià i El Comtat s’ha d’entendre també com el resultat d’una estratègia territorial que ha portat a les administracions públiques valencianes a centrar la major part de les seues inversions en les àrees turístiques costaneres. La situació dels nostres pobles és el fruit d’una política discriminatòria, que ha acabat consolidant una costa pròspera i un interior en una crisi permanent, que es reflecteix en la pèrdua continuada d’habitants, que també ha afectat les grans ciutats industrials, com Alcoi, Ontinyent o Elda. Els grans projectes en matèria d’infraestructures o d’equipaments s’han anat sistemàticament a donar suport a un sector turístic puixant, descurant indústria i agricultura. 

La volta a la vida d’uns pobles que han perdut la meitat de la seua població passa necessàriament per un dràstic canvi de filosofia. És obligatori un esforç real de les institucions públiques per a compensar dècades d’oblit i de marginació. De no actuar-se en aquest sentit, qualsevol acció es convertirà a un pegat provisional, que només servirà per a ocultar l’existència d’un problema sense solucionar.

Font: Redacció./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *