Foradia

Un altre món és possible

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Escoltava fa no res, a un programa de gran audiència, “tertuliar”* sobre els problemes del sistema educatiu espanyol:

• L’alumnat actual està desmotivat.
• Les famílies, en lloc de fer costat al professorat, es posen d’acord amb l’alumnat.
• Que s’ha perdut totalment el respecte al professorat.
• Que molt del professorat més competent està abandonant el sistema educatiu per haver de dedicar-li més temps a mantenir l’ordre que a explicar…

Malauradament, veritats argumentades i constatables... Però cal afinar les paraules. Afirmar que “tot allò esmentat siga veritat”, no és el mateix que afirmar que “allò és tota la veritat”.

I si al remat, escoltaves els professionals** instruir els tertulians (eren tots hòmens), amb asseveracions com que cada dia és més habitual l’existència de grups organitzats d’alumnat per rebentar-te la classe… ateses les orelles i penses que alguna cosa t’has perdut des que ja estàs retirat de la feina professional. I totes les alarmes es disparen quan sents afirmar, seriosament, que eixos escamots, eixos grups organitzats per boicotejar-te la teua lliçó magistral, estan presents a cursos de Primària i també a Infantil. Al·lucines… les darreres afirmacions ja són de jutjat de guàrdia.

Que unes persones, professionals de l’ensenyament, en l’emissora que presumeix de ser la de major audiència de tot l’estat espanyol, siguen capaços d’afirmar públicament que alumnat de tres, quatre o cinc anys, té capacitat per organitzar-se com un escamot anti docent és molt greu, i més encara que els tertulians, o la directora del programa, ho deixen córrer o fins i tot, recolzen eixa afirmació.

Alguna cosa ens està passant que em rosega la boina i m’està fent el pulmó agre. Així que disculpeu si trac el “flato” que la cosa té castanyetes!

D’entrada i com sempre el que puga dir jo, és tan qüestionable com qualsevol altra opinió.

L’escola no és res més que el mirall de la societat. ¿Hi ha respecte en els camps de futbol? ¿En el món polític? ¿A les cases quan parlen de qui no està al davant?… Doncs comencem per mirar-nos a nosaltres (la gent adulta).
Les aules, cada aula en particular, és un micro món amb tota una xarxa de relacions socials on l’alumnat repeteix les pautes que ja sap i a més a més, va aprenent del grup.

Vulguem a no, tot allò que fem, o que deixem de fer quan tanquem la porta de la nostra aula condiciona el grup i, està a les nostres mans, professionals, gestionar la participació en la resolució de conflictes, incorporar, potenciar o reconduir determinades pautes de funcionament d’eixa mini societat, delegar determinades responsabilitats al grup, reprimir conductes tòxiques, incorporar pautes de respecte a totes les persones i al medi, de tolerància amb altres maneres de veure el món, de foment d’un esperit crític per valorar si eixes visions ens fan créixer com a persones o no, de comportament solidari amb la gent necessitada, etc, etc. Però tornem a tupar amb la mateixa pedra: La docent, la tutora o el tutor (també la família a casa per descomptat) ¿saben i volen caminar en eixa direcció? Seguit, seguit, suposa anar en contra de la corrent. És més còmode demanar que, quan jo entre a l’aula (o a casa), tot el món mut i callosa, a escoltar el que jo dic, o fer el que jo mane i si no saps, no pots, o no vols… no és el meu problema; que quan sigues mpare, ja menjaràs ous. Així ens va, i en la mesura en què jo limite la meua funció docent tan sols a instruir, en lloc de transmetre una educació integral, possiblement aquesta visió, distorsionada, no em permetrà cercar altres eixides que les punitives i les de tirar balons fora mentre dins l’aula l’ambient continuarà essent irrespirable. Per descomptat que suposa un repte complicat qüestionar determinades pautes de funcionament malauradament massa habituals.

Tampoc val l’excusa, real però fàcil, d’amagar-se darrere del temari, del nombre d’alumnat per classe, de què jo no puc dedicar-me a fer res més que impartir la meua matèria… un altre món és possible, i unes altres relacions dintre de l’aula també, si exigim allò que donem. Per acabar em ve al cap l’experiència d’un bon amic i gran professional, primer mestre d’escola i després professor de Secundària que, comentava fa uns anys com al final de curs, en una matèria de les fortes de quart de l’ESO, ni el seu grup, ni tampoc el grup paral·lel que funcionava amb les mateixes pautes, tenia cap persona suspesa. ¿La recepta?, pot ser una barreja d ‘exigència recíproca (primer amb ell i després amb l’alumnat), també una dosi elevada d’estima i dedicació a la professió, o voluntat i disposició per escoltar i gestionar problemes; en definitiva per tractar i considerar l’alumant com persones. Ben allunyat del que repetia una companya fa uns anys: “Contra qui tens classe hui?.

* Aquest verb supose que, encara, no és normatiu. Jo, per si de cas, ja apunte una possible definició del mateix: TERTULIAR: activitat remunerada a l’abast d’unes poques persones, més o menys preparades, però amb opinions i valoracions sobre el que es presente, i que poden arribar, sense cap matisació, a milers de receptores i receptors.

** Membres d’un sindicat que s’autodefineix com apolític però que quan inaugurà la seua seu a València, a les fotos no apareix cap representació del món polític més enllà d’un bon grapat de consellers d’un govern de dretes que va estar jugant amb trampa durant un bon rastre d’anys.

Font: Redacció./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *