Foradia elgrat

El sistema educatiu, al servei de qui?

En els centres educatius s'ensenya una forma de ser i de pensar, es forja un sentit comú (...) Per la seua part, el fracàs escolar és un exemple de l'estratificació que produeix l'escola (...) Com conclou l'historiador Josep Fontana, es tracta de “que ningú aprenga a pensar, preguntar i raonar, sinó que se li ensenye a obeir, a suportar mansament proves i exàmens, a seguir les regles i a tolerar la irracionalitat i l'abús (...) l'hegemonia cultural que s'imparteix en les escoles té un caràcter utilitari i conservador (...) els humans no som éssers per a l'adaptació, sinó per a la transformació.

Dins del model educatiu d’avui està la societat del demà. Les institucions educatives són un dels espais bàsics en els quals es configura l’hegemonia cultural d’una societat, la concepció del món acceptada per la majoria de les persones. En els centres educatius s’ensenya una forma de ser i de pensar, es forja un sentit comú i una normalitat, es fomenten unes habilitats i capacitats, uns principis i valors concrets: es configura el pensament i el caràcter de les generacions esdevenidores. Més enllà de l’aprenentatge de continguts, els alumnes interioritzen una forma de veure la realitat i d’actuar en ella, uns límits i unes pautes per a desembolicar-se en el món.

educació

Les postures més conservadores tendeixen a concebre l’educació institucional bàsica com una fase de preparació prèvia de les persones per a la inserció al món laboral, és a dir, l’educació institucional ha de modelar a l’alumnat en funció de la demanda dels mercats. D’altra banda, les postures progressistes de l’educació conceben a aquesta com un dret universal que ha de ser capaç de formar persones en funció dels valors de la solidaritat, responsabilitat ciutadana, democràcia, racionalitat, realització, capacitat crítica, etcètera.

Alguns autors, com és el cas d’Habermas, critiquen que en termes generals, l’hegemonia cultural que s’imparteix en les escoles té un caràcter utilitari i conservador. Els coneixements i sabers als quals es proveeix als alumnes no estan encaminats a formar éssers més lliures i feliços, amb millors possibilitats socials ni millor esperit crític, sinó que més aviat estan condicionats en funció dels interessos de l’economia productiva. És a dir, el sentit de la formació escolar en la pràctica té una naturalesa productivista.

Les elits governants, conscients d’aquesta funció profunda del sistema educatiu, estan assentant unes noves lleis i condicions educatives amb l’objectiu de:

  • 1- Assentar els seus valors en la població (competitivitat, individualisme, rendibilitat, productivitat…).
  • 2- Garantir la reproducció permanent de la seua visió elitista del món (tots no som iguals, hi ha uns millors i uns altres pitjors, per açò no tots hem de tenir els mateixos drets i oportunitats).
  • 3- Assentar les bases ideològiques del model cap al qual ens condueix la globalització neoliberal, la plutocràcia, un model que es fonamenta en una societat que viu al servei de les classes més adinerades.

Aquests canvis comencen amb la reducció dels pressupostos destinats al sector educatiu públic. El resultat que s’obté amb aquesta reducció de pressupostos és el de deteriorar l’ensenyament públic (estem assistint a una massificació de les aules de les escoles públiques, i a una constant reducció del professorat públic), de la qual depenen les classes populars (les classes més elevades cada vegada tenen majors ofertes en l’ensenyament privat, la qual està al marge de les possibilitats de les classes populars) i, al seu torn, el foment i impuls de l’ensenyament en els centres privats i concertats (la regència dels quals està vinculada majoritàriament a l’Església Catòlica o a poderosos grups d’inversió).

A més, l’accentuada reducció del pressupost públic destinat a les beques universitàries i el constant increment anual del cost de la matrícula estan provocant una exclusió educativa, amb clara tendència a l’alça, de bona part de la població que, empobrida per una crisi econòmica estructural, no pot pagar les despeses de l’educació universitària. En aquest sentit, s’està avançant cap al model educatiu nord-americà, en el qual les famílies i els joves es veuen davant l’obligació de contraure deutes bancaris de llarga durada per a poder accedir a la formació universitària.

vaga1

D’altra banda, les noves lleis educatives, al capdavant la LOMCE, la llei educativa que major rebuig ha provocat en la història en els agents educatius, estan assentant uns continguts, un currículum ocult i una metodologia d’ensenyament que fomenten i expandeixen els valors del ultraconservadurisme (obediència irracional, competitivitat, elitisme):

  • 1- obediència irracional a les lleis i a l’autoritat, doncs en molts casos, els alumnes realitzen el que se’ls mana sense que hi haja un raonament que ho fonamente (per exemple, la mera memorització de dades que no tindran un ús pràctic);
  • 2- la dinàmica establida per la qual la recompensa o càstig es deu a l’aprovat o al suspens (establits segons criteris igualment conservadors), que, a més, amb la LOMCE es va a veure severament reforçada, fomenta, d’una banda, la competitivitat entre companys (cal traure més nota que els altres) i l’elitisme (s’estableix una dicotomia entre els aptes i els no aptes, la qual cosa genera, a més, el fracàs escolar); i, d’altra banda, la frustració del que no supera les proves (les quals són úniques per a tots els alumnes, àdhuc sent, com és, contraproduent, doncs, partint de la diversitat de pensament i capacitats en els alumnes, no es pot valorar a totes les persones sota els mateixos paràmetres, igual que no es pot jutjar per igual a un mico, una girafa i un elefant en funció a com que grimpen un arbre).
  • 3- Es fomenta més l’ordre i l’esforç que la creativitat i l’esperit crític. Com podem parlar d’esperit crític si fins i tot l’assignatura de Filosofia, una assignatura que ha d’ensenyar a pensar des de la raó i la llibertat, s’està intentant posar al servei de la productivitat i rendibilitat empresarial?; de fet un dels temes que treballa en l’actualitat és “la funció de la Filosofia en el món empresarial i organitzatiu”.

    Josep_Fontana_2Com conclou l’historiador Josep Fontana, es tracta de “que ningú aprenga a pensar, preguntar i raonar, sinó que se li ensenye a obeir, a suportar mansament proves i exàmens, a seguir les regles i a tolerar la irracionalitat i l’abús”.

Amb la LOMCE, es van a implementar proves externes en sisè de primària (i possiblement també en tercer), és a dir, exàmens plantejats i corregits per empreses privades que, en funció als seus criteris privats, condicionaran la continuació dels alumnes en els seus estudis, i, per tant, condicionaran la seua carrera vital. A més, es van a implementar revàlides durant tot el període de formació dels alumnes, exàmens que, de no ser aprovats no validaran la superació dels estudis, malgrat tenir els cursos aprovats. D’aquesta manera s’està gestant un ambient social darwinista: només podran arribar fins als estudis superiors aquells alumnes que superen aquest rígid i estricte sistema de proves, els que no ho facen, seran condemnats al fracàs escolar.

Per la seua part, el fracàs escolar és un exemple de l’estratificació que produeix l’escola. Si acceptem que l’educació ha de ser un dret universal capaç de fomentar el creixement humà, no podem tolerar que existisca fracàs escolar, una manera d’exclusió que genera desigualtat. I si existeix tal fracàs, serà açò: fracàs d’un sistema educatiu que no ha sabut adaptar-se a les necessitats d’aprenentatge de la població. El problema és que normalment s’accepta que el fracàs escolar és culpa dels mateixos alumnes, que no són capaços d’arribar al nivell d’objectius que se’ls exigeix. En aquest sentit, mitjançant els seus mètodes d’avaluació, l’escola està exercint com un filtre (de cort elitista i darwinista) de selecció del personal que serà apte per a integrar-se (o no) a diferents estrats de la societat.

escolacrescendoviolíEls mètodes d’avaluació també estan pensats per a la reproducció passiva de l’après: en la majoria dels casos els alumnes es veuen davant situacions d’avaluació en les quals l’única cosa que necessiten per a superar és un exercici memorístic, abocar els coneixements memoritzats per a després, una vegada passada la prova, rebutjar-los. Per a superar aquest paradigma limitant, partint de la idea de William Butler Yeats, “l’educació no consisteix a omplir un cànter sinó a encendre un foc”, les avaluacions haurien de basar-se en qüestions obertes que no exigiren respostes tancades, sinó respostes elaborades pel pensament: que els alumnes s’enfronten a preguntes, pràctiques i problemes per a la resolució dels quals es vegen obligats a pensar i reformular tot el coneixement amb el qual treballen diàriament. D’aquesta forma, adquiririen, al seu torn, les competències i destreses necessàries per a enfrontar-se a les situacions de la vida real i seran capaces d’anar forjant el seu propi projecte de vida.

Però, lluny d’aquesta pràctica educativa, com diu, Josep Fontana, “la tendència, tant en l’escola com en la universitat, apunta en l’adreça de limitar-se a oferir una formació que es dedique a preparar per a l’ingrés immediat en l’empresa”.

Tal com opina Paulo Freire, els humans no som éssers per a l’adaptació, sinó per a la transformació. Per açò no n’hi ha prou amb reproduir un coneixement, sinó que importa ensenyar a produir-ho. És l’única forma d’assentar en les noves generacions les bases culturals necessàries perquè la nostra societat avance en un sentit positiu. Els reptes que ens presenta el món en l’actual procés de globalització són enormes (esgotament de recursos i energies, canvi climàtic, desigualtat i pobresa extrema, etc.), i per a superar-los necessitem potenciar des de l’educació institucional el millor de totes i cadascuna de les persones.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *