Juncker, Catalunya vs Veneçuela i Baldoví
La frase, la imatge i la xifra columna per Vicent Luna i Sirera
LA FRASE
“Hem de lluitar contra el populisme extremista, però no amb eslògans barats o atacs personals […] sinó amb fets”
(Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea. El Punt Avui, 07-05-2019).
Aquesta, entre altres, fou una de les frases que el president de la Comissió Europea digué en una roda de premsa. Juncker animà els europeus a votar el pròxim 26-M, insistint que amb “unitat” els “europeus tenen motius per tenir esperança”, i que el futur de la UE serà “millor”. Caldrà recordar-li al senyor Juncker que, i per posar només algun exemple, els llauradors valencians fa anys que, davant les actuacions de la Comissió d’Agricultura europea, han perdut l’esperança. Com també l’han perduda els migrants davant les dificultat dels estats membres en posar-se d’acord sobre com gestionar els fluxos migratoris. I què ha dit la UE sobre el Procés català, els presos polítics i la manca de llibertat d’expressió a l’estat espanyol? Res de res, aquella frase que fa vergonya: “la Comissió Europea no prendrà part en debats interns”.
Molta gent vam pensar, quina ingenuïtat! que les institucions de la Unió Europea a poc a poc restarien poder als estats, desmuntarien les seues estructures opressores i farien emergir l’Europa dels pobles. Però la realitat ens ha demostrat que res més lluny. La UE és l’Europa de les nacions, de les nacions-estat, i quan algun d’ells té un problema intern, encara que siga de manca de llibertat d’expressió, persecució política, restricció dels drets humans…., la resta amaga el cap sota l’ala i no en diuen res. La UE no és altra cosa que una unió d’interessos nacionals egoistes, i se’n foten de les realitats nacionals, per posar algun exemple, dels flamencs, escocesos, bascos o catalans. Com diu Carles Boix, “els fundadors de la UE no van somniar mai en un Europa dels pobles”. Milions d’europeus volem dir-li al senyor Juncker que el model d’UE que ell defensa no ens serveix per a les nostres aspiracions i no ens dóna cap esperança, doncs perpetua l’opressió i la discriminació dels estats. Mes aïnes volem construir, com deia Immanuel Kant, una Unió Europea de “repúbliques democràtiques, independents i federades”.
LA IMATGE
Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, 12-10-2017),
(Juan Guaidó i Leopoldo López, 1-05-2019)
Per saber en quin estat vivim i quina mena de democràcia tenim, us proposeu que compareu les dues fotografies. En la primera Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, líders de dues entitats cíviques, Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional, llançant missatges per desconvocar una protesta davant la Conselleria d’Economia: “Us demanen que en la mesura que siga possible, d’una manera tranquil·la, avui, en pocs moments, dissolguem aquesta convocatòria”. Doncs bé, el resultat de tot plegat ja el coneixeu. Tots dos estan empresonats i la fiscalia demana per a ells la pena de 17 anys de presó i 17 anys d’inhabilitació absoluta. Els acusen d’un delicte de rebel·lió, responsables d’encoratjar els catalans a mobilitzar-se i a comparèixer davant la Conselleria d’Economia per impedir els escorcolls de la Guàrdia Civil. En la segona fotografia veiem a Juan Guaidó, autoproclamat president de Veneçuela i Leopoldo López, líder opositor. El primer, megàfon en mà, animant al públic concentrat a secundar el colp d’estat que ell i una petita part de l’exèrcit acabaven de donar contra el legítim Govern de Nicolás Maduro.
Mentre que Cuixart i Sánchez, que intentaven posar pau i desconvocar la concentració, per a l’estat espanyol són dos colpistes sediciosos que cal empresonar, als veritables colpistes Guaidó i López, que incitaren als veneçolans a sumar-se al colp d’estat, el Regne d’Espanya els dona total cobertura, fins i tot acollint a Leopoldo López en la seua ambaixada. Una vegada més les contradiccions del Regne d’Espanya són flagrants, fent el ridícul més espantós a les institucions de la UE i d’arreu del món.
LA XIFRA
“172.000 vots. Baldoví y el escaño mas caro de España”.
(Levante EMV, 2-05-2019).
Hem dit moltes vegades que la llorejada “Transició” fou una estafa, amb una Constitució que en molts aspectes és la llei de l’embut: imposa la Monarquia, blinda la reforma constitucional, els dos grans partits es reparteixen els càrrecs del Tribunal Constitucional, tutela de les Forces Armades, continuïtat dels poders fàctics dels franquisme…..i, per acabar-ho d’adobar, falseja la representació proporcional democràtica. Aquesta manca de proporcionalitat la podem constatar molt clarament en les darreres Eleccions Generals. Mentre que Compromís va necessitar 172.000 vots per aconseguir un diputat, Joan Baldoví, Navarra Suma amb 107.000 vots n’aconseguí 2 diputats i el Partit Regionalista de Cantàbria, amb només 52.000 vots, n’obtingué també 1. El sistema electoral espanyol és d’allò més maquiavèl·lic (com ho fou el 23-F, la Llei de finançament, el Tribunal Suprem, l’article 155…). Mireu que ens diu Óscar Alzaga: “[…]Fue pactado por el gobierno pre-democrático con las fuerzas de la oposición, fue elaborado por expertos, entre los cuales tuve la fortuna de encontrarme y el encargo real consistía en formular una ley a través de la cual el gobierno de la UCD pudiese obtener mayoría absoluta”. Aquest sistema electoral, made in Spain, que manipula els components de la proporcionalitat, afavoreix el bipartidisme, té un evident desajustament entre el nombre d’escons que s’elegeixen en cada districte i la seua població, és el que té la major desviació en el prorrateig d’Europa. El més greu és que després de 40 anys, i a petició de la resta de partits, ni el PP ni, ai! el PSOE han volgut fer una llei molt més democràtica.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi