Foradia elgrat

Clergat, Carmen Miquel i Andalusia

La frase, la imatge i la xifra. Columna per Vicent Luna i Sirera

LA FRASE:

Menos rojos en Castellón, tranquilos

(Diari la Veu, 20-06-2019).

No és una bona notícia quan llegim que un periòdic tanca. En primer lloc pels treballadors que es queden sense feina, però  també perquè  segurament el seu tancament ha estat degut a la manca de lectors, i això també és preocupant. És el que ha passat amb la desaparició de la capçalera Levante de Castelló. Els treballadors, com no podia ser d’una altra manera, estan rebent tot tipus de suports. Però heus ací que Jaime Arenós Ripollés, rector de la parròquia de Sant Bertomeu d’Alfondeguilla, n’ha dit una de ben grossa sobre el tancament de l’esmentat diari: “menos rojos en Castellón, tranquilos”. Segurament, si aquesta frase l’hagués dita el líder d’algun partit haguera passat desapercebuda, doncs entraria dintre del insults que habitualment es llancen entre sí els polítics. Ara bé, no és gens normal que haja eixit de la boca d’un sacerdot. I és que val a dir que el clergat, massa sovint, es clava en camisa d’onze vares, allí on no li ho demanen, estacant la pota molt endins. Ara ha estat aquest cura, però abans d’ell, i no fa gaire, altres també n’han dit que clamen al cel: “la homosexualidad es una plaga y la Unesco tiene un planpara hacer que la mitad de la población mundial sea homosexual”, va dir Demetrio Fernández, bisbe de Córdoba. I sobre el mateix tema el bisbe d’Alcalá de Henares, el socarrat Juan Antonio Reig Pla, deia que “molts casos de homosexualitat poden ser resolts positivament amb una teràpia apropiada”. Sobre el procés català, l’arquebisbe de València, Antonio Cañizares, va arribar a dir que “no es pot ser independentista i bon catòlic”. I per si no en teníem prou, l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, va treure importància als abusos sexuals que haurien comés els rectors de Constantí i Arbeca, defensant que els abusos “no són tan greus” .

Comptat i debatut, i com deia més amunt, massa sovint bisbes, arquebisbes, cardenals, sacerdots i tota la pesca fan declaracions d’allò més casposes. I és que sembla com si tota aquesta gent no visquera al segle XXI. Són una autèntica vergonya per al conjunt de creients cristians. L’església, que hauria d’estar sempre capdavantera, liderant el progrés, les llibertats de tot tipus, els moviments socials, les reivindicacions…., és tot el contrari. Allò que els hi agrada de debó és fer d’inquisidors: prohibir, censurar, frenar, encomanar la por… i viure en connivència amb aquells governs més conservadors que els hi permeten mantindré el seu poder, estatus i privilegis. I, de tant en tant, tiren pestes contra “rojos”, “separatistas”, “homosexuales” i “gente de mal vivir”.

LA IMATGE.

“Es mor Carme Miquel, expresidenta d’Escola Valenciana”

(El Punt Avui, 19-06-2019). 

Aquest dimarts 18 de juny va faltar Carme Miquel, tot un referent de l’escola valenciana. Alguns mestres de valencià, el curs 1983-84, encetàrem la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) amb alguns dels seues llibres, que ens van ajudar molt en aquells inicis on hi havia una gran mancança de materials curriculars en la nostra llengua. Avui l’escola valenciana, i la cultura en general, ha perdut una gran mestra i escriptora, una donassa de les lletres valencianes. Aquest humil poema és el meu petit homenatge:

Carme Miquel/El teu mestratge mai ha estat fonedís/tot en català i sense fronteres/sens dubte que fores de les primeres/cridant Escola i Llengua al País!/T’agrada escriure sempre amb mot precís/i vendre Barrets barata rialles,/deixar Vola, Topi! contant històries/vessar l’Aigua en cistella de canyís./Dius que vols preservar l’imaginari/que és col·lectiu, de tots i llegendari/com també ho és La mel i la fel dels pobles,/i tantes costums, tradicions, cobles./Tu vindràs de la Nucia, doctora,/sovint De tot un poquet, escriptora./

LA XIFRA:

“Andalusia destinarà 100.000 euros a combatre la immersió lingüística al País Valencià i Catalunya”

(Vilaweb, 13-06-2019).

Al llegir aquesta notícia m’he quedat bocabadat, com aquell que diu de pasta de moniato. Ara resulta que la Junta d’Andalusia, i com que no tenen cap altra necessitat, donat que allí sembla que “nuguen els gossos amb llonganisses”, han destinat una partida econòmica per subvencionar comunitats andaluses que hi ha fora d’Andalusia i tot, diuen, per “pal·liar els problemes que originen en els descendents dels membres d’aquestes comunitats els processos d’immersió lingüística’. Quina vergonya, ells si que tenen un greu problema. En lloc de preocupar-se perquè cap andalús, per no poder viure, no haja d’eixir de la seua terra i buscar-se la vida arreu del món, el trifachito es dedica a atiar el foc anticatalanista. Els andalusos que van tindre que migrar a casa nostra haurien d’estar, com efectivament ho estan la majoria d’ells i els seus fills i néts, contents i satisfets de ser bilingües. Els ciutadans dels  Països Catalans som gent acollidora, i gràcies al model lingüístic d’immersió  aquells andalusos que vingueren, així com els seues fills i néts, resulta que són multilingües, i no com passa amb la majoria d’espanyols que són monolingües. Per cert, aquest model d’immersió també s’ha seguit a Canadà, País Basc, Bèlgica… i ha estat lloat per multitud d’institucions de caire lingüístic. I és que s’ha demostrat a bastament (Lasagabaster, 2000) que l’alumnat que segueix el sistema d’immersió aconsegueix en una tercera llengua, a banda de l’espanyol i el català, resultats significativament més bons que aquells altres que han tingut el castellà com a llengua vehicular. El prestigiós professor Wallace E. Lambert de la McGill University ens diu que “en aquella comunitat en què hi ha desig estès i conscient d’aconseguir una societat bilingüe o multilingüe, cal donar prioritat en els inicis de l’escolaritat a la llengua o llengües que tenen menys possibilitat de desenvolupar-se”. I, efectivament, això és el que precisament fa el programa d’immersió, doncs com apunta J. Arnau “és el projecte educatiu més eficaç per fer ciutadans competents en dues llengües”

El Govern andalús faria bé en destinar aquests diners a sensibilitzar la població que Espanya és diversa lingüísticament, que la sacrosanta Constitució diu que les diferents llengües d’Espanya “seran objecte d’especial respecte i protecció” i que el monolingüisme no té futur. El trifachito sap molt bé que la llengua és el tret més rellevant d’un poble, el pal de paller de la seua identitat. I, com que no poden suportar que hi haja andalusos arreu dels PPCC que se senten tant o més catalans/valencians/balears que espanyols, insisteixen a fomentar l’anticatalanisme, doncs per a ells només hi ha una única, divina i excelsa identitat: l’espanyola.

Font: Vicent Luna i Sirera, Alcoi, 21-06-2019./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *