foradia subscriutegrat

“ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

Hui desbarraré sobre les persones riques. Com de costum la parrafada tampoc és seriosa, ni està sòlidament argumentada. Sí que és cert que, per donar-li formalitat, poden aparéixer dades, fins i tot alguna definició. Al remat fum de canyot.

Anem a tall: Segons el DNV (diccionari normatiu valencià), una persona rica és aquella que té  molts diners o béns. Per cert, que com és habitual, les definicions parlen masculí.

Per a la VIQUIPÈDIA (VICCIONARI) la persona rica és la que té molts diners o recursos.

Etimològicament deriva del germànic reiks (poderós), segle XII.

Furgant pel CIVAL (corpus informàtic del valencià) comprove que la paraula ric escrita per primera vegada en la nostra llengua apareix els Furs de València (1329). Amb la grafia de rich apareix escrita abans (1296). Però ni amb una grafia ni amb l’altra no tenen massa ressò als escrits literaris. És als sermons de Sant Vicent Ferrer (1410) on apareixen continues referències a les persones riques i no amb intencions massa aduladores. Ocorre el contrari amb la paraula poderós. Comença a aparéixer a un text de 1284 i continua apareixent molt sovint. I per contra, a penes apareix als sermons de Sant Vicent Ferrer. Com si aleshores riquesa i poder no anaren de la mà.

El mateix VICCIONARI registra el mot intens com sinònim de ric i les paraules pobre, escàs i insuficient com antònims. En resum, podem concloure que, a hores d’ara,  la persona rica a més “d’agraciada” amb molts diners, disposa de recursos, de béns i de poder. Per contra la “desgraciada” persona pobra s’haurà de conformar amb el “xec en blanc” a cobrar després de morta que li promet alguna religió. Ara li toca assumir la seua escassetat i insuficiència. Així es compren que les persones es peguen/ens peguem colzades per accedir a una vida intensa i amb capacitat per accedir a tot. Com cantava l’Ovidi “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Aquesta aspiració a disposar del pa sencer s’ha contaminat i el verb volem (plural,  socialitzador i sense exclusions), ha esdevingut  en un individualista i singular “vull”.

Jo vull disposar de recursos, de béns, de poder i de molts diners. ¿I a qui no li agrada aquesta proposta?El desig es complica quan et poses a pensar si és possible que totes i tots pugem ser, o viure, com persones riques. Les limitacions del planeta són evidents. Per posar un exemple, el dia que la població a la Xina comence a dutxar-se, com solem fer-ho al nostre entorn occidental, hi haurà aigua suficient? A més de dutxar-te, si continues aspirant a gaudir del pa sencer, ho tens/ho tenim cru. La competència és descomunal. 

Tampoc no tens massa alternatives, però pots continuar aspirant a formar part d’eixa elit privilegiada. Pots calcular amb els teus ingressos actuals quants anys, segles o mil·lenis necessitaràs per acumular la fortuna que et permeta integrar-te i formar part d’eixa minoria privilegiada. 

Això sí, sempre et quedarà la possibilitat de derivar algun pessiguet dels ingressos cap a propostes miraculoses que, de sobte, t’eleven als altars de la superabundància: Loteries, apostes i similars et poden pujar al pòdium en un tres i no res. A més a més, sempre podràs excusar-te fent ús de la manida consumeta: “Si tot el món ho fa”. Pot ser no tot el món, però sí una gran majoria del nostre entorn. Més enllà d’aquest grup absolutament majoritari,  hi ha un parell més de grups residuals: 

Una minoria poderosa i rica que fa i desfà sense necessitat d’esperar cap grossa i una altra minoria de persones que qüestionen aquesta distribució tan asimètrica sense massa enveja per no formar part de l’elit que talla el bacallar. No com el grup més extens i normotip, on farien pinya la caterva de gent que més enllà de la crítica a la gent rica, no deixarien passar cap oportunitat per eixamplar i eixamplar, com fora, els seus recursos, el seu poder, la seua capacitat econòmica. Pensar en poder fer o consumir allò que et vinga de gana i en qualsevol moment  no deixa de ser engrescador. 

Preferim ignorar algun petit detallet que fa anys recordava literalment un bisbe (J Osés): Si hi ha persones riques, és perquè hi ha persones pobres. I jo afegiria que la desproporció, és exagerada. També oblidem, o ens fem “el longuis”, a la inviabilitat del planeta per poder mantenir el paradigma del creixement permanent. 

El problema és que parlar del DECREIXEMENT és imprescindible i cada dia més inajornable, però no ven. Electoralment pot ser un suïcidi parlar de la necessitat de reduir, de la necessitat de compartir, de treballar amb justícia i solidaritat amb les persones i el medi. I açò tan sols s’esmenta des d’uns postulats d’esquerres.

El problema s’agreuja més quan mirem cap a eixa milionada de persones que malviuen/malmoren en condicions poc saludables mentre veuen que la “civilització occidental” ha estat i està esprement-los tota mena de recursos, materials i personals, per incrementar la “qualitat de vida” d’una part reduïda de la qual no en formen part.  I ara que anem veient-li el cul a la saca, que som conscients de la limitació dels recursos, com els venem que han de continuar conformant-se amb les poques molletes que els hem deixat. Primer ens hem menjat el seu pa i ara toca dir-los que la panera s’està esgotant i ja no hi ha prou planeta per a continuar així. Els informes del panel d’experts de l’ONU són demolidors.

La teoria està clara. L’esquerra ecologista, amb una visió més global, potser ho tinga clar: En lloc de pegar-se colzades no hi ha altra alternativa viable que la de repartir-nos justament i solidàriament les molles que, de manera respectuosa i sostenible, ens proporciona l’únic planeta que tenim. Açò implica assumir que, moltes persones, no podem continuar amb el mateix ritme de vida actual i també que eixa elit poderosa i privilegiada, haurà de “soltar” un tros considerable de pastís que acumula.

¿I açò com es menja?

A hores d’ara, la nomenada “batalla cultural” la tenen guanyada les elits i per golejada. 

Ens han convençut de què no existeix una altra manera possible d’organitzar el món i moltíssima gent que a penes té accés a alguna molleta minúscula, recolza i dona el seu suport, i el vot, a partits que defensen un model de societat depredador i caduc on pràcticament tots els poders estan concentrats en unes poques mans. 

Però no tot es compra i es paga, de moment. I viure intensament (intens apareix com sinònim de ric) és possible. Més aïna, és inajornable. 

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *