El SISTEMA DE SALUT PÚBLICA

XXXV Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

Enviat per Redacció en 12 de febrer de 2023.
Guardat en Cap, Mirades
Tags: Àlex Agulló

El SISTEMA DE SALUT PÚBLICA ha mort. Popularment conegut com la Seguretat Social, va morir després d’una llarga agonia. Durant dècades, va gaudir d’una salut envejable. La millor del món, segons afirmaven milions de persones afiliades al sistema.

El procés de deteriorament que ha finalitzat amb la seua privatització absoluta, ha estat acompanyat en tot moment d’una campanya d’adoctrinament sistemàtica i programada. Orquestrada per la ideologia conservadora, ha sabut acompanyar tot el procés amb les consignes adients per aconseguir el seu objectiu final: Fer negoci amb la salut de les persones. Sempre camuflat i repetit als mitjans de comunicació més poderosos, ha anat rosegant la boina a la gent que, de manera democràtica, comprant voluntats o fent servir qualsevol martingala, els ha atorgat els vots suficients per a aconseguir incrementar encara més el seu patrimoni. A la seua habilitat i destresa per vendre fum, s’han sumat altres circumstàncies penoses:

– l’atomització de propostes derivades de les organitzacions polítiques defensores d’un sistema públic de salut universal i de qualitat.
– Les actuacions contradictòries o vacil·lants que s’han repetit des de grups progressistes moderats, especialment les legislatures en les quals han accedit a la responsabilitat de governar.
– L’estigmatització pública, en premsa, ràdio i tele, de persones i grups progressistes que, de manera absolutament radical, sempre s’han oposat a eixa privatització.
– La insuficient implicació de professionals i usuàries del sistema que res han assolit més enllà d’allargar el patiment.

Als presumptes botxins del sistema (els partits de dretes), a més a més de no haver-los entrebancat massa la seua premeditada malifeta, cal valorar que han fet un treball impecable. Que molta gent, milions, puguen “comprar” com a un guany allò de “ja hem assolit el mateix sistema sanitari que la gent dels Estats Units” fa plorar les pedres. És vergonyós com es pot jugar amb la ignorància (intencionada) de les persones. I, perdoneu l’expressió, però és pa cagar-se i no torcar-se com han anat venent a cada moment la seua proposta:

Que si tots els polítics són iguals.
Que si la gent d’esquerres mai ha estat capaç de gestionar com cal.
Que si totes i tots els treballadors públics, també en sanitat, són un tall de persones mantàfules, malfeineres i malfeiners. Paràsits, que fugint en fan prou.
Que si no hem privatitzat res la sanitat. Per una millora en l’atenció, el que hem fet és tan sols privatitzar la gestió. I també ho ha fet l’esquerra!
Que si en nom de la llibertat, cap govern autoritari, separatista i filo comunista pot privar-me a mi d’escollir on haig d’anar per a resoldre els meus problemes de salut.
Que si hem estat vivint per damunt de les nostres possibilitats i cal reajustar les despeses del sistema sanitari. (Un simple eufemisme per no emprar directament la paraula retallar).
Que el sistema de pensions públic tampoc no té cap viabilitat i també cal assegurar-se el futur contractant un pla de pensions privat.
Que per a reduir les llistes d’espera (generades entre altres causes, també per les retallades), cal concertar amb empreses privades. (I derivar milions dels pressupostos públics de salut a mans particulars)
Que si el deute públic de l’estat és insuportable i cal optimitzar els recursos per a reduir despeses.
Que una racionalització del sistema permetrà reduir despesa pública i en conseqüència pagarem menys impostos. I amb la nostra experiència gestionant, millorarem el servei.
A més a més, cada persona tindrà l’oportunitat d’escollir entre les possibilitats que ofereix la iniciativa privada. Prèviament, ja ha ocorregut el mateix procés de privatització amb l’ensenyament i a penes s’ha notat res.
Que nosaltres no volíem que fora un procés tan traumàtic, però la crisi del 2008, la pandèmia, la guerra… ens han obligat a minvar o eliminar serveis. La culpa és tota de la incompetència derivada per l’acció dels diferents governs d’esquerres. Mai deuríem de permetre que tornaren a governar!
Que, des de sempre, funciona millor i és més eficient, la gestió per part de l’empresa privada que la gestió des d’organismes públics.

Per justícia social, les persones que disposen de més recursos han de pagar més impostos. I com en funció dels seus ingressos poden accedir, i pagar-se, qualsevol tractament públic, concertat o privat, és comprensible que defensen propostes individualistes i poc solidàries, però que els facen costat milions de persones amb ingressos més reduïts, és farina d’un altre costal. Al meu curt entendre, el problema deriva de què pràcticament tot en aquesta vida, especialment els comportaments i les decisions no solen funcionar amb criteris tan absolutament compartimentats. O blanc o negre: Correcte si s’ajusta al meu pensament o rebutjable si no ve del meu grup ideològic o no s’ajusta a la meua manera de veure el món. Tampoc les actuacions tenen per què enquadrar-se automàticament en solidàries, si provenen de persones ubicades en l’espectre progressista, i egoistes, si provenen de persones de dretes. A partir d’aquesta valoració, la postura de dretes, la que defensa la salut com a negoci, pot trobar i airejar justificacions per a cadascuna de les seues argumentacions. La postura de l’esquerra, que defensa la salut com un dret universal, hauria de encabotar-se en un comportament i unes decisions on el component ètic fora inqüestionable i així no facilitar-li més arguments a la dreta. També aplicar una política progressista passaria per la potenciació d’àmbits de fiscalització i control de totes les actuacions i de les despeses públiques que se’n deriven d’eixes actuacions. I per consolidar eixa transparència total en la gestió, caldria obrir portes i finestres a la participació de la ciutadania (professionals i usuàries especialment) implicades en la continuïtat, optimització i millora d’un sistema sanitari d’atenció universal que continuara sense discriminar cap persona per la seua capacitat econòmica, ni per cap altre concepte segregador.

El problema no és que aquestes propostes siguen utòpiques; el problema és que la desaparició del sistema de salut pública i universal, o la seua reducció a una atenció mínima i merament assistencial, és més real cada dia. I als EUA la situació encara està més, molt més, privatitzada del que ens imaginem i els milions de persones mal ateses, o directament no ateses per dificultats econòmiques, fan plorar les pedres. I d’això ja procuren informar el mínim, o no gens, les cadenes privades de televisió de màxima audiència a l’estat espanyol. No saben, no poden, no volen? Mentrestant, sí que és notícia, i destacada, cada crítica, real o inventada, cap a les organitzacions i les persones que defensen un altre món més solidari i respectuós amb les persones i el medi.

El meu pessimisme patològic em diu que la batalla està perduda. Palesament, el soterrament encara no té data exacta, però la cerimònia civil, política, judicial i mediàtica ja fa anys que ens va guanyant batalles.

PD. Tampoc no es repartiran esqueles. Eixa despesa, inútil, ja estarà reinvertida en comprar voluntats i pagar bones comissions.

Font: Àlex Agulló, publicació EL GRAT 739./