lasarga ajualcoitel

Bravo, Oltra

Article opinió per Víctor Labrado (2019 setembre 24 i 25)

Diu l’article 7 de l’Estatut d’autonomia valencià:

1. Els dos idiomes oficials de la
Comunitat Valenciana són el valencià i el castellà. Tothom té dret a
conéixer-los i a usar-los.

2. La Generalitat Valenciana
garantirà l’ús normal i oficial d’ambdues llengües, i adoptarà les mesures
necessàries per tal d’assegurar-ne el coneixement.

3. Ningú podrà ser discriminat per
raó de la seua llengua.

I recordat això, que tan sovint s’oblida, va de bo:

Passat l’estiu, ara que s’acaba la calor, recompost el mapa de les conselleries, era el moment esperat que el Botànic II s’envolaria –com un coet– als espais més elevats de la política nostra. I així ha sigut. En la Generalitat Valenciana, el que no corre vola. Felicitem-nos. Ens avisava la premsa fa uns dies –24 de setembre– que la consellera Bravo li ha omplit el cabàs de les competències a la seua secretària autonòmica, Mireia Llobell, i en canvi, ha deixat en sec el seu director general, Alfonso Jarque, que és un home de confiança de la consellera Oltra. I això gràcies a un decret publicat en agost. Agost, el mes de la traïdoria. Fa tanta calor que molt pocs tenen el cap en la faena. El decret havia passat inadvertit. Diu la premsa.

Atents a les apostes. Quan justet comença la correguda, la senyora Bravo ja es destaca més de tot un cos sobre la resta. Es veu que tenia pressa de trobar-se les mans lliures. Entravessada a la gola des de la passada legislatura, té pendent la Llei de la Funció Pública. El 24 de juny proppassat, en un moment que, aleshores, es considerava post electoral, ja havia demostrat que en tenia molta, de pressa, en una entrevista a Las Provincias. Hi anunciava ja des del titular: Entre una buena atención sanitaria y exigir el título de valenciano hay que garantizar la salud del ciudadano.

És una afirmació d’un bon sentit impressionant. Molt millor que no haver dit que garantizar la comodidad del funcionario. Però dit com ho diu ella, està molt bé. És un raonament brillant. Inatacable. Feu la prova i pregunteu a qualsevol, pel carrer, i si és un desconegut encara millor: Tu què vols? Parlar en valencià i morir-te, o parlar en castellà i sobreviure?

Tu mateix, estimat lector, què triaries? I la veritat és que la senyora Bravo hi descriu la nostra situació sociolingüística, fins i tot, millor del que ella mateixa es pensa.

En l’animat diàleg que mantenia amb la periodista, la consellera Bravo oferia una argumentació que ja no és tan brillant com esperàvem, després del titular tan esclatant. Deia concretament: “Cal incorporar la capacitació lingüística, però no podem entendre el coneixement del valencià com un obstacle per a accedir a la funció pública.”

Respecte d’això res a dir, llevat que els metges que sí la tenen, podrien considerar la capacitació lingüística com una facilitat. Igualment es podria dir dels qui, si encara no tenen la susdita capacitació, sí que tenen l’actitud positiva i l’aptitud intel·lectual normal o pròpia de qualsevol metge, o persona culta, d’aprendre la llengua del lloc a on exerceix, si és que li agrada moure’s pel món. En la línia d’un cert esperit Erasmus.

I encara una altra objecció a fer-li: quants metges contractaran que no tinguen la capacitació per a atendre els pacients en castellà? Perquè, segons l’estatut d’autonomia, les dues llengües són igualment cooficials. És el castellà un obstacle per accedir a la funció pública? L’exigeixen a tots els aspirants: no es pot ser metge sense saber castellà, evidentment.

I deia més, la senyora Bravo: “La capacitació [lingüística en valencià] ha de garantir la relació del ciutadà amb l’administració en l’idioma oficial que desitge, però dit açò, ha de fer-se d’una manera ordenada i proporcional. Fins i tot cal contemplar l’excepció, per exemple a l’àmbit sanitari.”

Això podríem fer, que no fóra ordenada i proporcional. El valencià és llengua cooficial almenys des del 23 de novembre del 1983, amb la Llei d’Ús i Ensenyament, i encara, trenta-cinc anys després, és perfectament compatible aquesta cooficialitat amb el fet que, a hores d’ara, un metge li negue l’atenció mèdica a un pacient si no renuncia a parlar-li en valencià –acudiu a l’hemeroteca– o també, si algú s’adreça en valencià a la policia, pot ser detingut, conduït a la comissaria i retingut durant hores. Com és el cas recent del ciutadà d’Elx Jàfet Pinedo. Per cert, resolt ara fa uns dies en reconéixer els policies, davant del jutge, que potser havien actuat amb “massa zel”. Es veu que és mala cosa, això del zel. Esperem dies més serens.

 Zel és massa sovint sinònim d’impaciència. Un període de transitorietat de trenta-cinc anys en el nostre cas podria ser insuficient. Fem-lo més llarg i, fins i tot –per què no?–, podríem aprofitar la Llei de la Funció Pública –d’aprovació imminent?– per declarar la cooficialitat del valencià definitivament de mentiretes. Al cap i a la fi, els valencianoparlants som tan del morro fluix que ho acabaríem acceptant. Ja ho acceptem, majoritàriament. No? L’Estatut d’autonomia, ben mirat, només és sagrat si se’l salta algú en un determinat sentit. En l’altre, no gens.

La senyora Bravo es troba molt ben inserida, doncs, en una llarga tradició que va des de les manifestacions de primeries dels vuitanta, amb la pancarta VALENCIANO VOLUNTARIO, fins a la manifestació d’una cinquantena de militants i simpatitzants de Vox davant la Generalitat, l’altre dia, amb la pancarta –equivalent– LIBERTAD LINGÜÍSTICA. En què consistiria aquesta llibertat o voluntarietat? S’entén fàcilment: en la llibertat de no parlar mai en valencià; en la llibertat de no aprendre’l; en la llibertat de no saber-lo i de no entendre’l; en la llibertat de poder obligar els valencianoparlants a canviar de llengua, a voluntat i comoditat d’aquestes persones tan lliures. Elles tant i les altres –els valencianoparlants–, tan poquet.

El cas és que en aquella entrevista tan recordada, de 24 de juny, la senyora Bravo, feia una declaració que afegia sal i pebre al moment polític –i el diari la destacava: Vengo a sumar, no a ser el contrapoder de Oltra.

I si no, que li ho pregunten al director general Alfonso Jarque. Però bé, deixant de banda el sentit de l’humor de la senyora Bravo, encara que es puguen enfrontar per tants motius, les conselleres Bravo i Oltra, tenen molts més punts de coincidència dels que elles es pensen. Com ara en això de la cooficialitat, tenen una gran ocasió per a sumar. Pocs dies després de fer-se públic el cas de Jàfet Pinedo, el xicot detingut a Elx, com ja he dit més amunt, per haver parlat amb l’autoritat –uniformada– en valencià, la consellera Oltra va visitar Alacant. Era el 20 de juliol, dia de l’orgull LGTBI a la dita ciutat. No era, de cap manera, un auditori especialment intolerant. No ho era gens. Diguem que, previsiblement, els nostres gais i lesbianes no l’haurien xiulada si hagués dit algunes paraules en valencià. En la seua al·locució a les masses, com a vicepresidenta de la Generalitat, no en va dir ni una, en valencià. Gens de voluntat, en aquest sentit. Cap gest de suport, doncs, amb el valencianoparlant –ingènuament?– convençut de trobar-se assistit per la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’Ús. De parlar una llengua realment cooficial, vull dir.

Per tant, en això de la cooficialitat de mentidetes, ja poden començar a sumar. Hi tenen un entusiasme semblant, d’un mateix signe. Són el parell perfecte: Bravo, Oltra.

Font: Víctor Labrado./


ajualcoiturisme

culturalcoi

 

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *