Foradia

Bruixes & Fúries

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«Les úniques forces que ens afavoreixen són les nostres forces»

Ugo Betti

L’aquelarre resta servit! A les sales de l’Ovidi Montllor d’Alcoi, bruixes, fúries i éssers de caràcter avinagrat, sobrevolen les estances expositives. Ara la seda, més enllà la instal·lació, ací el paper, en aquell racó l’objecte, conformen una realitat on, l’art i la bellesa senyoregen arreu. Una proposta, la de Maria Penalva – Alissia – que no deixarà indiferent ningú que la visite.

El dibuix que presideix el treball de l’artista és d’una factura admirable, i el relat que exhibeix l’exposició esdevé de concertades maneres per a referir la realitat que ens envolta en aquesta món, cada cop més atrabiliari, distant i allunyat dels favors de la companyonia. I ens expliquem. Sí, tota la mostra que, afortunadament, podem contemplar mercè al treball i esforç de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i de l’Ajuntament d’Alcoi, conté una lectura incisiva, encara que bella i sofisticada, en direcció a la proclama de la igualtat entre gèneres, però no només açò, sinó encara va molt més lluny a l’hora de fer-ne la reivindicació de la causa feminista: ens cal comprendre que la igualtat demana protecció, afecte, un comú viatge d’humanitat, i fruir dels beneficis d’aquest món de manera col·legiada. Si tots som un, la vida ens serà més plaent, comprensible i edificant. I el resultat serà, a bon segur, la concòrdia per a assolir la dignitat que se’ns suposa. L’afecte o l’amor, per què no?

I tot açò resta present, de manera subtil en aquesta exposició, en aquest delicat interregne on creix la metàfora, quan hi ha l’aprehensió del coneixement. La tradició grecollatina hi és present. La literatura que emergeix al través dels estudis mitològics sobreviuen a l’encanteri de les bruixes que volen, ben penjades, al sostre de la sala que les acull. Benaurades siguen les diferències, i tan gratificants com són, les litúrgies d’una vida que, en ser diversa, beneficia la capacitat d’encontre, d’aplecs plurals que garanteixen l’equilibri i la satisfacció de viure. Només ens cal fer valer la reflexió, que en aquesta direcció duu a terme Sigmund Freud: «…l’ anatomia és el destí.» Així doncs, si ho és de debò, la gràcia rau a l’hora d’exercir la pluralitat en la concurrència del destí comú que ens empara i projecta.

I com dèiem abans, una mica més amunt en aquestes línies, el dibuix és d’enorme claredat, i d’un traç netament comprensiu. La fragància del còmic, la gosadia de la línia en recargolaments d’Art Nouveau recercant la joia, el cànon alterat al dibuix del segle XX, el senyal identitari d’una tan especial manera de construir la imatge, resten ben presents en aquesta mostra d’art.

I de la llibertat, Maria Penalva n’ha fet un cant en aquesta exposició que avui ens mostra. Les qüestions que hi viuen al si de les seues obres resten transitades per un desig de plena i ben ampla ubiqüitat. Desitja que la constant que presideix tota la producció que ara exhibeix aprofite per a l’encontre de les persones, sense més contemplacions ni atributs específics. I l’haurem de felicitar per proclamar, des del seu treball compositiu, acolorit i fèrtil, que la vida ensems haurà de retre tribut de volenterosa companyonia, doncs: «…no pretengues que les coses siguen com les desitges; desitja-les com són», apunta amb especial intel·ligència (ara se’n diu, també, emocional), Epíctet.

Paga la pena, no obstant, fer-ne l’esforç, i abastar els límits que des de la vera condició de pluralitat, encara la diversitat, se’ns reclama. Potser així farem un tast a l’engruna de la felicitat.

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *