Foradia ajualcoitel

La maledicció del centre

• El centre històric d'Alcoi ha perdut 7.000 habitants en els últims 25 anys i ha vist tancar quasi 200 comerços • Els plans públics i privats per a reactivar la zona han fracassat, mentre avançaven la degradació i les demolicions

Les denúncies dels veïns del carrer Casablanca i la virulenta polèmica política entorn de la idoneïtat de la campanya “Vols les claus del centre?” han tornat a posar en l’ull de l’huracà del debat ciutadà la situació de degradació del centre històric d’Alcoi. Al llarg dels últims 25 anys, el cor de la ciutat ha perdut 7.000 veïns, ha vist com tancaven prop de 200 comerços i ha sigut escenari de centenars de demolicions, que han convertit alguns carrers en una successió de solars. Totes les administracions municipals des de l’arribada de la democràcia han intentat paralitzar aquesta ruïna i totes les iniciatives de regeneració -tant les públiques com les privades- s’han saldat amb sonors fracassos. Aquest conjunt urbanístic, declarat BIC en 1983, sembla afectat per una estranya maledicció, que ningú és capaç de parar.

El procés de degradació s’inicia en els anys setanta del passat segle. El centre és la zona més poblada de la ciutat, però a poc a poc va produint-se un imparable èxode cap a altres barris amb habitatges i equipaments de major qualitat. Valguen com a exemple d’aquesta evolució les estadístiques de fa 25 anys: en el centre viuen 3.781 persones, enfront dels 16.940 habitants de la Zona Nord o els 14.537 de Santa Rosa. Simultàniament, es va produint un tancament general de comerços i un abandó sistemàtic d’edificis, que veuen créixer la seua deterioració d’any en any. Alcoi és escenari d’un fenomen singular: els amos conserven les seues cases en el barri antic per a poder utilitzar-les o llogar-les durant el període de Festes de Moros i Cristians, la qual cosa deixa nombrosos habitatges buits sense cap mena de manteniment. En aquests moments, en el centre d’Alcoi hi ha 1.555 habitatges censats dels quals un 70% estan desocupats i un 31% es troben en molt mal estat.

Durant dècades, Alcoi incompleix tots els preceptes de la teoria de “la ciutat compacta”, que planteja un urbanisme més humà en el qual es potencia la revitalització dels centres històrics com a instrument per a aconseguir unes comunitats més sostenibles i més adaptades a les necessitats dels veïns. Es construeixen cases noves en barris com la Zona Nord, Eixample, Santa Rosa i Zona Alta, mentre la part central del nucli urbà s’abandona a la seua sort. Les experiències en construcció de nous habitatges en el barri antic són escasses. La iniciativa pública va alçar fa més de 30 anys les cases del grup La Sang, Plaça les Xiques i Sant Miguel. La iniciativa privada a penes edifica uns blocs en l’àrea de la Placeta les Gallines i Ambaixador Irles.

El resultat d’aquesta dinàmica endiablada és la degradació general dels edificis i la inevitable arribada de les demolicions, que al llarg dels últims 30 anys s’han produït per centenars i que han convertit en solars àmplies zones del barri del Partidor i la Verge Maria. Valga com a exemple el fet que en el període de temps que va entre 2007 i 2014 es van derrocar un total de 45 finques.

Al costat de la ruïna urbanística ha caminat sempre la deterioració social d’aquesta àmplia àrea del centre històric alcoià. Els problemes de convivència, amb àmplia presència d’okupes, anaven traslladant-se d’una zona a una altra: Verge Maria, Partidor, Ambaixador Irles, carrer Sant Joan i ara al carrer Casablanca. Les diferents administracions només han utilitzat fins a l’abús un únic instrument per a lluitar contra aquesta situació: demolició sistemàtica de blocs de cases apel·lant a les declaracions de ruïna i plantejant en escassíssimes ocasions la possibilitat d’una rehabilitació.

Mentre se succeïen els desastres, els diferents governs municipals feien cadascun la seua particular aposta per a eixir del mal pas. El Pla ARA del govern Sanus, impulsat a la fi de la dècada dels huitanta del passat segle, va ser un projecte molt ambiciós que va acabar estavellant-se amb la realitat del seu excessiu cost econòmic. Durant l’etapa del PP es va apostar clarament per la iniciativa privada, collint-se un sonor fracàs davant la falta de demanda per a uns habitatges situats en un entorn poc atractiu. L’actual govern socialista ho fia tot a un pla estratègic del centre, en l’elaboració del qual ha volgut involucrar a veïns, universitats i institucions econòmiques.

Enmig d’aquest panorama desolador, una única circumstància positiva. En els últims anys ha crescut el nombre d’alcoians -especialment joves- que s’han plantejat seriosament la possibilitat de viure i de muntar els seus negocis en el centre. Contemplant experiències semblants viscudes en altres ciutats, el centre històric comença a deixar de ser un lloc del qual cal fugir i es planteja com una àrea urbana amb possibilitats. De la resposta que es done a aquest sentiment de recuperació d’espais perduts dependrà que el centre històric inicie una etapa de recuperació o que continue rodant per la costa avall de la deterioració i la ruïna.

Font: Javier Llopis./


ajuntalcoi

ajualcoiturisme

artacasamuntany

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *