foradia

Un joguet fet per a tots; democratitzant els somnis

Reportatge al nostre darrer número de la història del Museu del Joguet d'Ibi

Hi ha un lloc on es fabriquen els somnis, ja ho diuen. I aquest és l’imaginari col·lectiu. Qui no guarda un bell record amb la seua joguina preferida? El valor del joc és incommensurable. A La Foia, i més concretament, a Ibi, ho saben ben bé. Pilar Avilés i Sofía Albero posen tota l’ànima, i més, al Museu del Joguet del municipi. Ens desplacem fins la Fàbrica Payà, la ‘llar’ dels germans de la primera joguetera que va haver-hi a Ibi, actual seu del museu valencià.

Més de setanta famílies es van implicar al municipi en la fabricació dels joguets. Entre les destacades, els Payà. “Eren els llanders del poble, a principis del segle XX. Es dedicaven a fer tots els ‘cacharros’ que tenim en casa, i que ara són de plàstic“, explica Pilar, qui ens fa la visita guiada. De fet, la llanda va ser el començament de la fabricació de joguines. “Els venien per tots els mercats dels pobles; allò que feien en gran, van començar a fer-ho també en xicotet“.

Miniatures de somni fet realitat. Unes joguines, sense saber-ho, en aquella època, totalment sostenibles. “Ara ens hem fet un poc ‘blanets’, encara que és cert que alguns dels joguets podien ser armes de matar” (riures). La llanda no es va deixar de banda completament, però amb certs canvis. “La dels anys setanta ja és diferent, a més a més, havien de cumplir unes normes de seguretat“. Els joguets van començar a tindre tots els talls doblegats per no tallar-se, i s’anava molt en compte amb la pintura, que no tinguera plom.

Pel que fa al museu, va estar durant molt de temps en una antiga casa senyorial, la coneguda com ‘la Casa Gran’, a Ibi. De manera ‘provisional’ van estar-hi quasi vint anys, fins que el museu actual estigués preparat. “Les instal·lacions no estaven adequades encara“. I és que, al principi dels anys huitanta, la fàbrica dels germans va tancar, però es va convertir en la Cooperativa joguetera Payà -feien reedicions dels joguets antics de llanda, sèries limitades de col·leccionista-, i va seguir funcionant fins no fa gaire temps. “El projecte precisament fou construir un museu-fàbrica, però no es va arribar a fer a més a més per manca de finançament“.

El dia a dia del museu

El museu rep més de 22.000 visitants a l’any, sobretot escolars -que es pregunten com els telèfons antics podien fer ‘selfies’- i jubilats. Per una banda, trobem la sala permanent, dividida en sis temes, amb els respectius colors, com ara el blau, per als vaixells i avions. En estiu, arriba gent de tota Espanya. Joguets d’Ibi, de la resta d’Espanya i del món. 450 unitats exposades; 5.000 emmagatzemades.

Entre els protagonistes, moltes imitacions del producte alemany de l’època. “Els Payà van començar a fer joguines quasi per casolitat, per tant, es fixaven en països com Alemània, pionera en el sector del joguet de llanda“. Era molt habitual “espanyolitzar-los”, amb faldes de flamenca, per donar-li eixe toc diferenciador. La capa d’estany de la llanda, però, no era suficient per protegir de l’oxidació, si entrava la humitat. El paper, el cel·luloide, també s’utilitzava, afectat de vegades pel mateix problema.

Pilar treballa a jornada completa i Sofía a mitja. “Açò és una Fundació: realment ara solament està al darrere l’Ajuntament“, assegura la primera. Troba a faltar l’impuls de la Generalitat. “Quan va començar el museu van estar, per això el terme ‘valencià’, sí és cert que des de la Conselleria ho van exigir“. Pilar va estudiar en l’Escola de Belles Arts d’Alcoi, és dissenyadora gràfica. Va entrar com auxiliar de la persona que estava al front de la direcció, i ara n’és la coordinadora, des de 2006. “El més cridaner del museu, al cap i a la fi, és que són joguets; formen part de la nostra vida. Tots hem tingut o hem vist joguets, la gent de setanta anys igual no, perquè era un article de luxe, però els han conegut“.

I segueix: “És quelcom que a tots ens remou per dins. És un museu per a xiquets? Relativament“. La gent gran sempre és font d’informació molt valuosa. Els somnis poden tindre pujades i baixades? I tant. Després de la democratització de les joguines als seixanta, la crisi joguetera s’engega als setanta i s’intensifica als huitanta, a escala mundial. Ibi veu tancar moltes fàbriques, per “acumulació de problemes”, diu, com el gran gegant xinés. En l’actualitat romanen fins a deu empreses, algunes d’elles molt fortes, com ara Injusa, o Moltó.

El futur ‘dels Payà

La idea és que, en un futur no massa llunyà, les ‘vísceres’ d’allò que roman de l’antiga fàbrica dels Payà siga visitable al públic. Es tracta de la sala de l’engafat, que s’adverteix des de l’espai permanent, i que rep el nom de la manera d’ajuntar les peces del joguet de llanda. “Es deixaven una sèrie de gafes en cada part del joguet, que es doblaven i, així, s’engantxaven“.

Llanda, plàstic, fusta, cartó, principalment. O una nineta de terracota. També joguines de feltre. “Un tren era ‘lo més’”. Era un objecte complicat de tenir. Al principi eren senzills, després rèpliques idèntiques, assegura Pilar. Això derivà en la irrupció del món del col·leccionisme; palés amb els mercats ambulants que organitza el Museu del Joguet, com el de Il·lustració i Disseny, i el del Joguet Antic, col·laborant amb l’Associació Cultural d’Ibi Engafa’t i el projecte privat Hospital del Juguete, de Madrid. Aquests últims, fabricants abans, ara restauren joguets, són assistents tècnics de moltes fàbriques jogueteres de la comarca, de fet.

El Museu del Joguet d’Ibi exposa, junt a la sala permanent, la mostra retrospectiva ‘Rimar-Hospital del Juguete’, que es podrà visitar fins el 6 de gener, i que aborda la relació de la família formada por Antonio Martínez Sánchez i la seua dona Margarita Rivas -d’ahí l’acrònim RIMAR- des de 1945.

El cas ‘Pepito’

Tots els joguets, i també els d’aquest museu, porten una història al darrere. Tenen noms i cognoms. Mari Carmen és una de les veïnes d’Ibi que ho sap. Quan era incerta la situació del museu, ens explica Pilar, ella encara es mostrava interessada en donar el seu nin model ‘Arturito’, que porta en realitat el nom de ‘Pepito’.

Va estar quatre o cinc anys buscant-nos per regalar-nos el que havia estat la seua joguina més preciada, però ens vam quedar sense espai, mentre adequaven la fàbrica Payà. Era el nino de quan era xicoteta. Li’l van regalar als anys quaranta, i portava un vestit que no era d’ell…Però no podíem no acceptar-li’l“. El dia en què van inaugurar el Museu del Joguet d’Ibi, Mari Carmen va arrancar a plors, encara recorda Pilar. Ella és la ‘guardiana’ de totes aquestes il·lusions; dels somnis fets en miniatura.

Font: Marta Gisbert./


subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *