Buscant l’home dels nassos o de les orelles

Article per Francesc Gisbert

Hi ha una cançó infantil que diu: “Jo soc l’home dels nassos que vaig pertor arreu, viatjant de poble en poble i mai ningú no em veu”. La cançó és de Dani Miquel, amb lletra de Víctor Labrado, i recull una creença ancestral. El dia 31 de desembre, els grans enviaven els menuts a buscar una criatura extraordinària. Un home que tenia tants nassos com dies li resten a l’any. Els menuts, imbuïts de la innocència del Nadal o seduïts per la picardia d’una aventura, eixien en tromba de les cases i rodaven per places i carrers. La broma, el costum, continua viu a molts pobles. Al País Valencià, encara busquen l’home dels nassos a Ontinyent, Gandia i Xàtiva. Com també pel nord, a terres de Castelló. A Catalunya i les Illes Balears és on es manté la festa amb més força, amb uns passacarrers espectaculars. Cocentaina ha adaptat la creença i l’ha feta seua, de manera que busquen l’home de les orelles, un cosí germà, jocs infantils, música i llepolies, pel Pla de la Font i l’Hostalet. 

Siga com siga, l’home dels nassos o de les orelles és un supervivent. Temps era temps devia estendre’s arreu del nostre domini lingüístic, fins quedar reduït a algunes contrades. Però, quin és l’origen? És una simple broma? O es tracta d’una creença de gran antigor? Tot té un perquè. Cap d’Any és una celebració pagana, adaptada pels romans, d’on passa a la cultura cristiana. Per als romans, l’any començava a les Calendes de març, és a dir, amb el cicle natural de la primavera. Juli Cèsar va voler canviar el calendari, per un de més pràctic i exacte, i el primer dia de l’any es traslladà a les Calendes de gener. I amb ell, tota la força dels rituals pagans, a què la gent estava acostumada i no pensava renunciar. Cap d’Any estava dedicat al déu selvàtic, el déu de la natura. El cristianisme el va reconvertir en Sant Silvestre. Canviem el nom, continua la festa. Tots contents. A pesar d’incorporar-lo al santoral, es conservà el caràcter festiu, de bacanal, de menjar, beure i no creure que posseïa en temps dels romans. La nit de Cap d’Any, a més a més, hi havia una divinitat, Janus, encarregada d’obrir la porta que separava el temps antic del temps nou. Janus era el guardià de la porta (de janus, en llatí, ve januarius i gener). Se’l representava amb dues cares. Una d’ancià, l’any Vell, que mira el passat i tanca l’any amb una clau; i una altra de jove, l’Any Nou, que mira el futur i brinda amb una copa per cridar la sort. Janus és l’orginen de les celebracions actuals de Cap d’Any. I de retruc, per tindre dos cares, de l’home dels nassos i de les orelles. 

Ara ja ho sabeu. El matí de Cap d’Any, a més d’amanir la festa de la nit, podeu anar a buscar tan singular personatge, com fan a Ontinyent i Cocentaina. I cantar allò de: “Jo soc l’home dels nassos que vaig pertot arreu, viatjant de poble en poble i mai ningú no em veu”.

Notícies que també el poden interessar

Juan Diego Ingelmo guanya el concurs del cartell de la Fira de Tots Sants 2019

Les escultures de Moisés Gil arriben a Benicarló

Manifest de la mobilització feminista el 16 de maig del 2018