Foradia elgrat

Alcoi al Sàhara: lloc de sentiments ‘inhabitats’

Ens apropem a una malaurada realitat que encara dura, després de més de 40 anys

Dori León i Ximo Nebot han estat a EL GRAT per parlar de la seua expedició al campament saharauí de Bojador, prop de la terra erma de Tinduf. Un grup format per un total de cinc persones que s’ha volgut apropar a la realitat d’aquest poble nòmada, per transmetre la sensibilitat i fer-nos conscients d’allò que significa viure a un lloc on els sentiments no són de ningú ni floreixen des de fa més de 40 anys.

En l’actualitat, són 180.000 els refugiats que conviuen entre els cinc campaments. Fins a 800 espanyols van visitar algun d’ells des del 29 de novembre fins al 8 de desembre passat. Així ho afirma León, que viatja a Bojador des de 1997. “Se suposava que aquesta situació anava a ser transitòria“. L’activista recorda que abans solament hi havia jaimes. “Fins el 2006 no hi havia res. Ara hi ha paradetes de menjar, roba, fan el seu propi pa, també“. Ara ja hi ha educació fins a primària, i hospitals: “Sembla que van evolucionant”. León ha estat una de les impulsores de Dajla, amb seu a Sant Vicent del Raspeig.

Per a Nebot, és la primera vegada que visita el Sàhara: “Tots els dies són igual; eixir, vore pedres i terra. No hi ha res a fer“. Realitat distinta en Palestina, que ell coneix molt bé: “És més dur al Sàhara; la situació suma més de 40 anys, no poden anar enlloc, un fet que acaba mentalment amb les persones. En Palestina hi ha un apartheid total, estan matant a la gent, però al menys poden moure’s“. Molt bona acollida, aquella que ha tingut el grup, “malgrat les notícies, hem anat, ho han agraït”. Així ho explica Nebot: “Diferencien molt entre el govern espanyol i els ciutadans espanyols. Eren espanyols, la província número 53, no era una colònia. Les Nacions Unides afirmen que segueixen sent responsabilitat d’Espanya, malgrat el document del 1975 que deia de passar les concesions a Marroc“.

Sobre el referèndum, lamenten que estiga “paralitzat”. Està fet el cens. Nacions Unides diuen que és obligatori, però “no ho fan”, explica León. “Marroc vol que voten els colonos que viuen al Sàhara, mentre la sentència del Tribunal Suprem de La Haya diu que no té cap influència Marroc sobre el Sàhara“, conclou.

“A aquesta part del desert solament viuen els fardatxos, i els saharauís”

Tinduf és un poble militar que es troba a 2.500 kilòmetres del campament, i on aterra l’avió dels visitants espanyols, que volen gràcies a un visat en comú que expedeix el Consulat. “Un lloc maleït”, reconeixen els alcoians. “Viuen els fardatxos i els saharauís, no hi ha més vida“. És un lloc que mai ha estat habitat. Ja hi ha llum elèctrica, que proporciona Argèlia, “per fer-los pagar després”, diu León. El Frente Polisario és qui mana, el govern; cada campament té una administració, i cada ‘dahira’, té el seu Ajuntament i el seu alcalde.

Hi ha molta seguretat per entrar i eixir. A les 19 hores, tots han d’estar als campaments. Les dones estan ahí, els homes estan vigilant els territoris alliberats, no estem en guerra però tampoc en pau“, expliquen. La majoria dels refugiats no conèixen altra realitat: alguns han viatjat a Mauritània, si han tingut sort, o a cases dels espanyols, de xiquets. Els 60 graus centígrads de temperatura són una màxima més que probable als campaments. La casa dels i les saharauís és la ‘hamada’, la part més abrupta del desert. Es conserva la denominada ‘jaima de la añoranza’, on es sol dur a terme la reiterativa cerimònia del té. La majoria de les famílies ja tenen casa, feta de maó i també de formigó.

En general, és un desert valuós: és una potència molt forta pel tema pesca i minerals, tenen petroli, són rics en fosfat en mines a cel obert. La vida podia ser molt distinta“. Nebot no ho dubta. “Al ser un poble molt xicotet, la renda per càpita podria ser tres vegades la d’Espanya“, puntualitza León.

L’objectiu de la visita dels espanyols als campaments de refugiats és anar a vore els xiquets que vénen de vacances al nostre país, “però està obert a tothom”, assegura León. “Van tindre una festa de benvinguda i van anar a una boda, fins i tot. És una experiència dura però paga la pena“. León va estar a la casa de la seua xiqueta, per setena volta, ara en sa casa de casada. “Viuen agrupats; sempre ens donen el millor, encara que s’endeuten amb la veïna. Això que tenen el menjar i aigua racionalitzats, perquè viuen de l’ajuda humanitària“.

Els xiquets entre els 10 i els 15 anys parlen espanyol. Una experiència que ha pogut tenir Óscar Méndez, de la mateixa edat. Junt a son pare, Dani Méndez, coneixedor de la realitat de les faveles al Brasil i Etiopia, han estat en aquesta expedició alcoiana. Una edat molt bona per prendre consciència sobre la situació. La professora Gema Bataller ha estat la quinta, qui va poder donar classes d’espanyol al campament, durant un parell de dies. En definitiva, un viatge a través dels sentiments més durs, al lloc on no poden florir lliurement, amb l’objectiu de poder fer front a un canvi a la història del poble saharauí.

Font: Marta Gisbert./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *