Foradia elgrat

La nau de Caront: Manuel Boix a La Llotja de Sant Jordi

Columna d'Art per Josep Sou, director de la càtedra d'Antoni Miró d'Art Contemporani de la UA

«…totes les cultures, d’una manera o d’una altra,  reflecteixen necessitats humanes comunes»

Bronislaw Malinowski

Ja fa bastants anys Manuel Boix ens visitava, i exhibia el seu treball, al Centre Cultural de la nostra ciutat. L’èxit l’acompanyà en aqueixa mostra, com ho farà, a bon segur, en aquesta ocasió. La seguretat ens ve donada per la qualitat de l’artista, així com per la llarga, ja, trajectòria que garanteix un aital convenciment. 

Allò que primer ens copsa, només visitar la mostra La nau de Caront, és la força que s’hi desprèn del dibuix, la qual cosa caracteritza, ben de debò, la singularitat creativa de Manuel Boix. El talent de l’artífex, ben amerat per una forta i radical manera de sentir els espasmes furients de la tragèdia de la vida, s’inscriu al si d’aquesta exposició, la qual podríem catalogar d’extraordinària. La quantitat enorme de detalls que viuen al si de les seues propostes creatives, manifesten la profunditat, també, del seu estil. 

La bellesa, però, tot ho inunda en aquesta, tan especial, manera de mirar, i d’identificar la intimitat dels homes que pateixen la brutalitat sense esperança. La Nau de Caront esdevé una voluntat assajada d’aproximació de dos mons: com ara aquell que s’hi nodreix del coneixement de la cultura clàssica, però també el que supura per les ferides de la realitat de cada dia. La llegenda podria restar estantissa si no fos per la perspicàcia de l’autor a l’hora de sintetitzar els missatges d’un món exiliat de sí mateix. La manca de conhort s’eixuga amb greus dificultats, però l’esguard singular de Manuel Boix posa de manifest l’esclavatge d’un viure sotmès. 

I en aquest cas, i en aquesta exposició, Manuel Boix fa servir dues realitats creatives, o dos gèneres concordants, per a dir tot allò que desitja convertir en blasme: dibuix i escultura. La tradició embolcallada de novetat per la poètica explícita de l’artista. Ambdues formes de substanciar l’aura creativa s’incorporen, decididament, a la matèria comunicativa que s’escau.  Hi ha, en aquesta mostra d’art, la filiació dels temes de sempre: vida, mort, dolor, posteritat, amb la incorporació de la vehemència dels temes d’avui. No només restem al davant, i en companyia, d’unes obres esplèndides, també vivim, per transferència, la malaptesa del dolor i dels sofriments que pateixen els homes i dones que s’hi veuen abocats a la migració. Caront esdevé un símbol de la tragèdia de la vida, també el guiatge cap a l’ignot de tanta gent que, per necessitat, ha de mirar cap a endavant sens horitzó possible. El resultat? Doncs la uniformitat en el terrabastall de les esperances incomplertes. El mur d’aigua que silencia la veu dels més febles. La indelicada manera de dir adéu en companyia. La foscor aprofundida de les riberes que mai no s’abasten per a acontentar la il·lusió de fer camins interminables. Sí, Caront, ara, també és la denúncia d’una negra realitat: la de les migracions no resoltes en aquest món imperfecte, groller i inhumà.

I ara, […I com va dir Joan Fuster: «un Boix és un Boix»] «Però què és un Boix? Què caracteritza la seua obra? Bàsicament es podria dir que una especial capacitat per al dibuix i per a dotar de volum les formes, per un traduir un detallisme sumptuós en tot el que fa, per la riquesa del contingut, per la intel·ligència de la realització, i per la complexitat del resultat aconseguit. Un Boix és d’un barroquisme excepcional, i d’una dificultat màxima en la manera de realitzar-lo», ens comenta Martí Domínguez en les seues notes al catàleg que il·lustra l’exposició. I creiem, naturalment, que no hi cal afegir cap cosa més a aquesta apreciació que se’ns fa, per la seua fidelitat i per l’observació minuciosa de l’obra de pintor Manuel Boix.

Així, podem assistir en aquesta mostra d’art a una pregona reflexió sobre la vida i la mort. Al trànsit de l’experiència vital que ens incorpora a la cultura de tostemps, i al sentit del que significa la ignorància del proïsme. Un món de mons per a remoure les consciències individuals de les persones, sense cap remor de l’alteritat que se’ns demana. Dirà també el senyor Martí Domínguez al seu text introductori: «…Al capdavall, la vida és com un llarg i atzarós viatge en la barca de Caront»

I agraïm, els qui han fet possible aquesta esplèndida mostra d’art, l’oportunitat de retrobar-nos amb l’artista Manuel Boix i la seua creativitat: a l’Ajuntament d’Alcoi pel suport fonamental que significa, i a Antoni Miró, al front de la Càtedra de la UA que abelleix amb el seu nom, per la possibilitat que ens ofereix d’apropar-nos a l’art escrit amb majúscules. La gratitud a tots ells.  

Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *