Foradia ajualcoitel

“Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Pense que fer les coses com déu, com el teu déu et mana, no és garantia de res. A vore si trac la mà del carabassí. El problema dels déus, al meu curt parer, passa per assumir la seua cridada i al delegar en déu l’opció de cridar-me o deixar de cridar-me, jo ja no soc responsable de la meua opció “divina”.

I clar, al mercat tampoc s’exposen massa opcions per poder escollir estar “divinament”. Triar de la paradeta, o més probablement d’un calaix amagat, un déu, o millor una deesa, en minúscula, soscavadora, únicament teua, és força complicat i gravós. La caloreta del ramat/partit/equip/etc/etc dona per a molt:

  • Ja no t’has de preocupar per escollir. El déu/grup ho fa per tu.
  • Tampoc necessites armar-te d’argumentari per justificar res. Ho fan per tu.

Sotmesa a les directrius d’una deesa particular, ja no pots amagar-te sota els paraigües dels déus genèrics, d’ampli espectre, i el criteri propi, et pot generar contradiccions i deixar-te amb el cul a l’aire. Al remat, sempre resulta més abellidor poder-te aixoplugar (posar-te a cobert) difuminat al mig d’un déu amb una nombrosa clientel.la.

Que les seus on amaguem el “nostre” déu tradicional d’occident estiguen mig buides, no indica que ja no hi ha déus, ni tampoc vol dir que haja caducat el repartiment secular del món entre uns pocs déus (per cert tots mascles). Simplement s’han diversificat i ara, i també abans, el déu “number one” de l’escalofó, el déu de la globalització; com si diguérem l’anglés dels déus, s’ha escampat desmesuradament, amb més seguidores i seguidors incorruptibles que el Barça i el Madrid tots dos plegats.

Bé, no perdem el filet (si és que alguna persona troba hui algun filet). No és que no hi haja déus, simplement hem canviat els ocupants del pòdium. Com interpretava i cantava magistralment l’Ovidi “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”. Ja no ocupa el lloc superior del caixó aquell déu escampat entre molles, aquell que pagava amb un xec a cobrar a tan llarg termini que encara ignorem la seua liquidesa. A hores d’ara, volem el pa sencer, i el cotxe, i vacances… però no al Barranc del Cint. I allò de multiplicar pans i peixos, és una història que no acaba de convèncer massa gent. Ara són faves contades i la possibilitat de disposar d’un cotxe per a cada persona, és inviable (per cert, visca el carril bici acabat d’estrenar a  Alcoi!) Tampoc disposem de tanta aigua potable com per dutxar-nos tots els dies els 7675 milions de persones datades a 5 de gener de 2019. Així que ho canviem a deus més sostenibles o mala barraca!

Als deus de sempre, el competidor tradicional (el déu $, € o com cregues), se`ls ha pujat a la gepa i o tenen cru. Tampoc no estan acostumats a funcionar en base de consens. Més aïna tot el contrari. Les guerres, per tot arreu, funcionen amb perfecta sintonia entre interessos econòmics i justificacions religioses. I combatre contra eixe descomunal déu/negoci no és fàcil: l’any 2018, la despesa militar mundial va esser de 1,822 bilions de dòlars. El 2,1% del PIB mundial. 239 dòlars per persona. També la disminució de les respostes a l’Informe de l’ONU sobre despeses militars va continuar el 2018: Després d’arribar al màxim de 81 respostes el 2002, el 2018 només 36 dels 193 estats membres van presentar un informe sobre la seva despesa militar. 

 Què poden fer davant d’açò els deus tradicionals?

 Com veig que ho tenen cru, els facilite algunes propostes:

  • Participar (Yavé, Jehovà, Buda, Alà…) en un debat/tertúlia televisat en directe per parlar dels problemes del món.
  • Ajuntar-se discretament i consensuar una única religió amb aportacions de totes.
  • Ordenar a la seua cliente.la que durant una temporadeta canvie de religió. Així podríen conèixer i estimar altres creences.
  • Qualsevol altra cosa que altere la situació actual de crisi permanent derivada del canvi climàtic, del negoci armamentístic… on unes poques persones posen les armes i fan caixa, mentre que a nosaltres ens toca posar els morts, i no tots amb la seua caixa.
Font: Àlex Agulló ./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *