foradia subscriutegrat

Gandhi

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

El dia 30 de gener farà (haurà fet quan tu ho estigues llegint) setanta-cinc anys que assassinaren Gandhi; així que aprofitant l’avinentesa, i sense cap resposta predeterminada, tractaré d’emplenar aquest pixant amb una barreja d’interrogants, d’informacions, opinions i reflexions sobre la viabilitat actual de la proposta no-violenta com a premissa per a la resolució de conflictes.

Per si de cas el text acaba, com de costum, estirant-se més del que seria aconsellable i no arribes al final, començaré per avançar quina és, a priori, la meua conclusió: No me’n queda cap altra que continuar defensant la proposta no-violenta, simplement per pura supervivència personal i sobretot col·lectiva. Pots dir-li també per egoisme.

Ja sé que no és ni fàcil, ni còmode. Ja sé que entre les runes d’Ucraïna, de Palestina, del Sàhara… s’han soterrat alguns principis, o potser no eren més que tòpics, com per exemple:

Dues parts no es barallen si una no vol. Aquesta afirmació, de ser certa, deixava en les mans de la persona practicant de la no-violència l’opció d’escollir la naturalesa violenta, o no, en el tractament d’un conflicte. Que voleu que us diga. M’aborrona simplement pensar en la reacció de determinada gent si una personalitat, com el papa Francesc per exemple, encetara una vaga de fam amb la intencionalitat d’aconseguir que s’implementaren mesures per facilitar una actuació global més solidària amb el planeta i amb totes les persones. Ni en el si de la mateixa estructura de l’església hi hauria consens en garantir el manteniment de la salut del Papa. Estic pensant en “personalitats” com els socarrat Reig, bisbe d’Alcalà, i altres que no dissimulen massa la seua animadversió contra “l’heretge de Bergoglio”. El mateix Rouco Varela, possiblement se’n faria un fart ben aposentat al seu àtic de luxe confabulant amb el Cardenal alemany Gerhard Müller; cap visible d’aquesta mena de croada que enyora eixa església potenciada pels dos papes anteriors, embolcallada de grisos i negres, allunyada de la realitat i compartint moltes propostes polítiques amb els poderosos. Però si haig de dir veritat, tampoc variaria massa de la meua reacció d’indiferència si pense en una hipotètica vaga de fam compartida per Bolsonaro, per Trump o similars més propers, tot exigint que els retornen el poder que de manera fraudulenta, diuen, els van usurpar les urnes.

Un altre tòpic, més bel·licista, afirmava que els exèrcits són els garants de la pau, que la millor defensa és estar preparat per un bon atac, o que la disponibilitat de material bèl·lic amb una capacitat destructiva descomunal, serviria de barrera, d’intimidació dissuasiva, abans d’encetar cap conflicte armat. Fum de canyot! Ni amb uns arsenals amb capacitat per a destruir totalment el planeta una grapallada de vegades atesem les orelles: Segons publicava el centre Delàs d’estudis per la pau les conseqüències d’un atac nuclear arribarien molt més enllà de la zona directament afectada. Segons els estudis científics de modelació climàtica, simplement amb l’explosió del 0,5% de l’arsenal nuclear mundial actual les repercussions climàtiques (l’hivern nuclear) derivarà en una catàstrofe humanitària global amb unes modificacions climàtiques que afectaran l’agricultura i posaran en perill l’alimentació de 2.000 milions de persones.

No tenim massa alternatives, o pressionem els nostres governs i entre totes i tots encetem un procés de reducció de l’arsenal militar o, com el poble ucraïnés, el poble palestí o el poble sahrauí, acabarem com Camot.
I si bé ho mire, la mampresa no és difícil; això sí, caldria reconduir algun petit detallet com per exemple:
Aconseguir que centenars de milions de persones d’arreu del món, assumirem aquest repte i ens posarem, de debò, a treballar per assolir que la cultura de pau fora l’eina única per afrontar qualsevol conflicte.
Més enllà de la bona voluntat de l’enunciat, la meua visió de la realitat em diu que, amb els nostres vots, per onsevol està medrant l’extrema dreta, o la dreta més casolana que compra moltes de les seues propostes; i aquesta gent ni sap, ni vol saber, que és allò de la Cultura de Pau. Recorde que a primeries del 2.000, d’amagat, el “pacifista” expresident Aznar va dedicar a projectes relacionats amb la guerra el 100% del pressupost del Ministeri d’Indústria destinat a recerca i investigació.

El govern actual, el més esquerrat i compromés, va presentar en octubre un pressupost de 12.827 milions en Defensa; 2.500 milions més que l’any 2021 (un increment del 26,3%). Mentrestant s’enquisten les llistes d’espera, i la resta de problemes greus que arrossega la sanitat pública. Pensaran arreglar-les a canonades? I la dreta pagada i devanida: a proposar segurs privats i a continuar fent negoci també amb la nostra salut.

També s’hauria de convéncer els consells d’administració i els principals accionistes de les grans fàbriques d’armament que renunciaren a la descomunal càrrega de feina que han aconseguit a conseqüència de la guerra a Ucraïna.

Res de res sense la implantació d’una norma que redistribuira més solidàriament i que posara un topall a l’acumulació de riquesa. ¿Tu creus que desaprofitaran aquesta grandíssima possibilitat de negoci derivada dels compromisos governamentals per incrementar els pressupostos de la guerra? La qüestió s’agreuja encara més si pensem en el nombre de persones disposades a fer exactament el mateix si estiguera al seu abast.
Un altre petit detallet que faria el seu paper en una implementació general i efectiva d’una Cultura de Pau seria que els diferents estaments de govern mundial: Començant per l’ONU i acabant per les administracions locals s’implicaren seriosament en la comesa no-violenta.

Sense pensar-ho massa, de segur que caldria refundar l’ONU. Per descomptat que ja necessitaria una reforma integral una organització creada per 51 països l’any 1945 amb la intenció inicial de reajustar el món a partir dels resultat final de la Segona Guerra Mundial.

La següent tirallonga continuaré amb les meues quimeres, però coneixent el percal, ja puc anticipar que no, que no trobe difícil revertir la situació pro bèl·lica actual. Ho trobe impossible! 

De tota manera no tenim ni altre planeta, ni altres vides, per esperar a que la situació pinte diferent; així que…

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *