lasarga ajualcoitel

Desconfinament

Columna per Mishima

Primer de tot, vaig de dir que el meu amic Ximo, amb la dificultat per a aconseguir llevadura, m’explica unes receptes per fer coquetes fregides sense aquest producte bàsic. I després, demanaré que es controlen els abusos en els preus i que no ens peguen el palo, sempre hi ha els qui s’aprofiten fins i tot en les situacions més dramàtiques. I finalment, diré que l’actual Govern dels espanyols està gestionant com mai s’havia vist, salvant autònoms (mai s’havia ajudat a aquest col·lectiu) i treballadors, en definitiva al seu poble.

“Com estàs?” és la pregunta més socorreguda en aquestes setmanes. Les comunicacions de tota mena amb amics i coneguts comencen així i acaben amb un “cuida’t”. Encara que en els últims dies semblen haver remés els ‘fake de vocs’ en la xarxa i al whatsap, almenys en el meu mòbil, és obvi que hi ha material per tot arreu, i és un assumpte tan especialment complex que ja un no sap com enfocar-ho. Sempre s’ha dit que la memòria dels pobles és fràgil, però hi ha coses que la gent no oblida perquè amb la vida humana no es juga. Perquè passetjar la bandera amb un llaç negre sols demostra la gran ignorancia en la que estan immersos.

La celebració del Dia del Llibre ha fet que se m’active la memòria de moments literaris que he pogut viure durant moltes primaveres. Escriure és dur, perquè qualsevol situació que se t’ocórrega en el que estàs escrivint et sembla una nimietat comparada amb la realitat que ens envolta.

M’agrada la gent, compartir moments, entendre’ns amb paraules i mirades; això falta, ens falta, i aquest 23 d’abril s’ha notat moltíssim. Hem vist completament buits carrers i places molt emblemàtiques, tan pròximes com per tot el món. Però quan eixim a la finestra, cada dia com un clau el veí del ‘I will survive’ asoma amb aplaudiments.

Una vacuna en humans, i quan s’encenia la llum de l’esperança donen una entrevista algú que suposadament sap d’això i comença a posar objeccions sobre procés de fabricació i l’administració a la població. Em va semblar que s’ho passava molt bé desanimant a la gent, i és que hi ha persones que gaudeixen creant incerteses.

Ja es parla més de confinament que de quarantena, segurament perquè al final el significat s’imposa a les mateixes paraules. Hem de posar-li coratge com ara mateix fa la gent de Sanitat, dels supermercats, dels serveis públics i els treballadors que cada dia surten al carrer perquè tots puguem seguir endavant.

Bertol Brecht va escriure el poema ‘Mal temps per a la lírica’. En ell deia que no agradava que ell dediqués els seus versos a les dones que caminaven encorbades pel treball, que el que la gent volia és que li parlaren de qui és feliç. En la dècada dels vuitanta, German Coppini va popularitzar una cançó en la qual la frase es repetia moltes vegades, i la idea era la mateixa que la de l’escriptor alemany. Ja no és el feixisme extemporani al qual es va referir Brecht ni tampoc són els primers passos del neoliberalisme que va inspirar a Coppini. Ara pot ser entrem en un nou temps.

Avui estem expectants perquè podem començar a recuperar els carrers. I un record als qui ara mateix estan hospitalitzats lluitant contra el virus i acompanye en el sentiment a les famílies dels qui no han aconseguit superar la malaltia.

Mal temps per a la lírica

Ja sé que només agrada
qui és feliç. La seva veu
s’escolta amb gust. És bell el seu rostre.

L’arbre deforme del pati
denuncia el terreny dolent, però
la gent que passa li crida deforme
amb raó.

Els vaixells verds i les veles alegres de Sund
no les veig. De totes les coses,
només veig la gegantesca xarxa del pescador.

Per què només parle
que la pagesa de quaranta anys camina encorbada?
Els pits de les noies
són càlids com abans.

En la meva cançó, una rima
semblaria gairebé una insolència.

En mi combaten
l’entusiasme per el pomer en flor
i l’horror pels discursos del pintor de brotxa grossa.
Però només això últim
m’impulsa a escriure.

Bertolt Brech (Augsburg, 1898- Berlín, 1956).

El poema acaba amb un arravatament contra el feixisme que estava destrossant qualsevol indici d’esperança, però que impulsava a l’autor a continuar escrivint com una manera de combatre el seu horror, qualificant satíricament i sense empatx a Hitler com un pintor de parets de brotxa grossa.

Font: Mishima./


Una resposta de Desconfinament

  1. Mari Gracia 1 de maig de 2020 en 16:41

    De Michael Jackson honestamente, siento que la mayoría de las personas deberían darse un tiempo en sus vidas, y dedicarse a aprender el legado de este hombre. Realmente vale la pena

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *