lasarga ajualcoipresuparticipa

El Califa Roig

Columna per Sergi Rodríguez

El primer discurs que vaig escoltar de Julio Anguita va ser en el Congrés del PCE, el febrer de 1988. Substituïa a Gerardo Iglesias com a Coordinador General; un home que venia de la lluita en la mina en l’època del franquisme tardà. Gerardo tenia un discurs menys profund però tan intens i honest com el de Julio. Tant l’un com l’altre, amb les seues diferències intel·lectuals i de procedència, han sigut dos grans dirigents de l’esquerra. Tots dos tornaren als seus treballs anteriors a la dedicació política: Gerardo, ara jubilat, a la mina; Julio, a l’ensenyament. Afortunadament, entre les persones comunistes hi ha molts exemples de dedicació desinteressada a la política en entendre-la com una activitat per construir una societat més justa i igualitària i no com un mitjà de vida. Moltes han dedicat la seua vida al seu pensament sense demanar res a canvi i vivint com pensaven, sent coherents i honrats, demostrant que no tots els polítics són iguals. 

Julio Anguita era una d’eixes persones que realment deixava petjada perquè expressava la seua profunditat ideològica amb una senzillesa narrativa clara, directa i excepcional. En el seu discurs net, ben filat i molt pedagògic, com tots els que transmetia, deixava una oratòria magistral. Com a bon professor que era, sabia atraure l’atenció de l’audiència, que no perdia ni una sola de les seues paraules. Encoratjava al mateix temps que feia reflexionar. A més a més, deixava enrere una magnífica gestió com a alcalde de Còrdova. Amb la seua pedagogia expressiva arribava al pensament i al cor del públic destinatari: els treballadors i treballadores, les classes més perjudicades pel sistema capitalista. Un sistema al qual combatia amb tota la seua força intel·lectual i militant.

Comunista convençut ‒no debades fou batejat popularment com el Califa Roig‒, tenia la capacitat d’arribar a les classes populars i atraure el seu respecte i admiració. Per això precisament, fou centre de les campanyes mediàtiques de desprestigi més ben orquestrades pels poders fàctics. I és que al sistema li incomoden aquells que són capaços de mantenir-se incorruptibles, aquells que no resten mansos davant les injustícies i diuen veritats que afecten el capital i la lògica del seu benefici. Entre els mantenidors d’aquest sistema estava el PSOE liderat per Felipe González, enemic temorós de Julio Anguita. Felipe va preferir pactar amb la dreta Catalana de Jordi Pujol abans que amb IU, dirigida per un líder carismàtic que li podia complicar les coses si no acceptava capgirar la política econòmica i social que ja havia pactat amb la dreta econòmica per mantenir els seus privilegis. Compareu la trajectòria política d’un i de l’altre per saber la diferència existent entre l’honestedat d’Anguita, que renuncià a qualsevol privilegi pel seu pas per la política, i la deshonra de González amb l’ús de les portes giratòries i el cobrament d’aportacions econòmiques immorals.  

Julio fou un avançant de l’època que li tocà viure. Part de la militància del PCE, entre ella qui subscriu aquest article, no enteníem la seua crítica radical i inflexible a l’Europa que s’estava gestant des del Tractat de Roma fins al Tractat de Maastricht, quan feia anys que des del PCE es volia treballar per l’Europa “democràtica”. La nostra idealització d’eixa Europa que volíem de progrés i dels pobles ‒i estàvem convençuts de poder-la fer avançar més enllà de l’Europa del capital‒, no ens va permetre entendre la clarividència de Julio Anguita. Ara reconec que Julio tenia tota la raó: l’Europa que s’estava construint era únicament l’Europa dels interessos de les grans multinacionals i de les desigualtats. Des de la visió d’un marxista ben format ens hi havíem d’oposar radicalment, com ho va fer ell contra tota incomprensió i contra tots els atacs que va rebre, malauradament fins i tot des de les mateixes files del seu partit. Es podia estar d’acord o no amb algunes de les teories de Julio, però el que és indiscutible és que la seua aportació al pensament de l’esquerra ha tingut i té una validesa inqüestionable. Referents com el de Julio són imprescindibles per als idearis de l’esquerra transformadora.

A l’abril del 91 Anguita vingué a Alcoi a conéixer i participara de les nostres Festes de Moros i Cristians, de la mà del també inoblidable Josep Albert Mestre (el Califa roig d’Alcoi). Julio ens assegurà que mai s’havia sentit tan a prop del cel com en aquells moments que, vestit de Xano, formava al ritme de les marxes mores pels carrers d’Alcoi. La música i el caliu de la gent, el van omplir de sensacions inesborrables. Va quedar realment impressionat. Mestre i Julio, diferents en les maneres de veure algunes qüestions polítiques dins del PCE, eren físicament com dues gotes d’aigua. Les delegacions internacionals que venien als Congressos del PCE els confonien constantment, fet que aprofitava Mestre, que pel seu caràcter era molt propens a la broma. Queden en el meu record moltes anècdotes viscudes per aquelles circumstàncies. Ara i en aquestes línies, queda el meu reconeixement i agraïment a Julio Anguita pel seu exemple de vida.

Font: Sergi Rodríguez Castelló, EUPV./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *