lasarga participatius

Tot allò que no es recicla

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

“REBUIG. TOT ALLÒ QUE NO ES RECICLA”… “REBUIG. TOT ALLÒ QUE NO ES RECICLA”.  REB… rebotons i quina murga! Des que van gravar als contenidors grisos, si més no als d’Alcoi, la punyetera frase, que m’estic rosegant la boina.

Res a veure té en que cada vegada que pedalege el contenidor obre eixa bocassa i primer davallava amb tota la parsimònia, ara ja comencen a tancar-se desaforadament i no em dona temps ni a clavar el cap per si de cas m’apareixen allà dins Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Garzón, Rufian, o el mateix Baldoví… tots ells en el millor dels escenaris, jugant al “xinxó”.

M’explique: per a la dreta, per als senyorets de sempre, el poder és seu. Durant segles, des de que es va inventar allò de manar, l’han monopolitzat. Be com a reialesa o com a noblesa, la classe alta, juntament amb la jerarquia  de l’església, han ocupat les poltrones. Ara també com a elits econòmiques, o delegant en aspirants a senyorets i senyoretes, continuen amb el mateix pensament i clar, tota eixa gentola que els ha usurpat, momentàniament, el poder, no són més que rebuig, escòria, elements perillosos als quals cal fer front com  siga, de la mateixa manera que qualsevol organisme identifica com a estrany un òrgan o un teixit procedent de l’exterior i crea anticossos que l’ataquen. 

Però, no, no volia parlar/escriure res d’aquesta gent, ni tampoc sobre la possibilitat de tupar-me, inesperadament dins d’un contenidor tan gris com les seues propostes, al propi Abascal acompanyat del seguici de persones (Casado, Arrimadas…) que li estan fent el joc a l’extrema dreta apareixent com persones ancorades al passat, representants de tot allò que no es recicla. 

Més aïna volia reflexionar… i maleir la persona que va pensar en la amanida frase dels contenidors grisos on ens informa que allà hem d’abocar el rebuig, tot allò que no es recicla. Si l’accepció més exigent de reciclar suposa reincorporar al seu cicle, que hi ha de més reciclable, de més fàcil per reincorporar al seu cicle, que la matèria orgànica? Ho podeu comprovar si vos abelleix, jo vaig fer l’experiment amb l’alumnat i paga la pena: Vam col·locar, una miqueta tapades de terra, unes quantes mostres de residus (pell de plàtan, trosset de pa, bosseta de plàstic, tap de metall…) i cada setmana feien l’observació i la registràvem al full de seguiment. En poc temps, la matèria orgànica va acabar auto reciclant-se, i reincorporant-se al seu cicle natural. Un parell de cossiols a casa ja aprofiten per fer l’experiment. 

¿Quina ment privilegiada ha estat capaç de rosegar-los la boina a les autoritats i que accepten un model de gestió i recollida que proposa abocar la matèria orgànica barrejada amb qualsevol altre rebuig? A més a més, quan tenien experiències concretes ben a prop.  Sense anar més lluny, a Alacant es va encetar un projecte de recollida selectiva i controlada de la matèria orgànica, el projecte anava quallant fins que va canviar l’alcaldia i el govern del PP va rebentar l’experiència. El problema va més enllà de possibles experiments. Generem unes quantitats descomunals de residus. La matèria orgànica, sense massa dificultats ni costos, pot generar compost per als bancals o jardins, pot generar gas metà reutilitzable… o per altra banda, barrejar-la amb altres materials, incrementa les tones de residus i complica la separació i el tractament diferenciat per reincorporar deixalles al seu cicle habitual. El líquid (lixiviat) que genera la matèria orgànica en el seu procés de descomposició, arrossega materials de tota classe suposant un perill per contaminar terres i aqüífers. Això sí, facilita la incineració de tot el rebuig i eixa pràctica, amb emissions perilloses per a la nostra salut i la del medi ambient, no té ni futur, ni present. Com nosaltres si no ens impliquem de debò i permetem que tornen a manar gent que no es recicla, que allò de la crisi climàtica tampoc els diu massa, ni tampoc tenen massa problema en desfer-se’n políticament dels que per a ells/elles som simplement rebuig.

Tornant al tema en qüestió, encetar algunes experiències puntuals per recollir i compostar la matèria orgànica, és cosa de voluntat i una miqueta de pressupost. Però mamprendre el tema seriosament, necessita un procés més farragós. El seriosament l’he subratllat pensant en una experiència que ja vam tirar endavant a Alcoi fa més de trenta anys, quan teníem el primer i únic regidor encarregat dels temes ecològics amb una sensibilitat contrastada. Hi va haver molta voluntat però poc més. Ara tornem a tenir un altre regidor sensible i compromès… però l’arròs se’ns en passa i no és tan simple  improvisar per complir la normativa europea que obliga tots els països membres de la UE a arreplegar selectivament els bio-residus a partir del 2023. 

I acabe amb un darrer recordatori: les directrius de la UE marquen també uns objectius clars i ambiciosos en matèria de reciclatge de residus municipals: Un 50% en el 2020. Un 55% en el 2025 i un 60% en el 2030. Així que a posar-se les piles o… o millor comencem a reduir el consum de piles, que generen uns residus no massa amables. 

Font: Àlex Agullo, 13|1|2020./

ajualcoi


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *