Guillem. Una obra que dibuixa les misèries de la classe política, judicial i policial dels anys 90
Parlem amb Núria Cadenes, autora de ‘Guillem’
Raonem amb Núria Cadenes després que el proppassat 12 de novembre presentara a Alcoi la seua darrera obra, ‘Guillem’, un treball publicat per Ara Llibres que va per la cinquena edició i que recentment ha sigut reconegut amb el Premi a millor novel·la del Festival Internacional València Negra. L’escriptora, a més, és l’autora de l’única biografia publicada fins al moment d’Ovidi Montllor que en 2020, amb la commemoració del 25é aniversari del seu traspàs, cal revisitar.
- Com has rebut el reconeixement de València Negra per aquesta novel·la documental?
Ho he viscut amb sorpresa, alegria i també agraïment. M’ho prenc com un reconeixement al treball de tantíssima gent per la visibilització d’un cas que es va voler amagar i silenciar llançant-li terra al damunt. El premi ajuda a fer tot el contrari, mostra obertament la denúncia de la injustícia que s’havia comés. Emociona el guardó de València Negra perquè, a més, el públic i els lectors hi voten i per tant és un reconeixement popular. És una alegria que s’aposte per una novel·la que estructuralment no és convencional. Guillem és el relat dels fets convertits en literatura.
- Cinc edicions d’un llibre publicat fa només nou mesos és, com a mínim, una xifra encoratjadora.
Sí, a hores d’ara anem per la cinquena edició. És increïble si tenim en compte que el llibre va eixir en febrer de 2020, l’any de la catàstrofe, en tants sentits, i també en el de la impossibilitat de difusió de la cultura de manera presencial. ‘Guillem’ ha superat aquests obstacles. Més de 10.000 llibres venuts és una dada que mostra l’interés de cada vegada més gent per aquesta història. Una història que necessitava ser narrada.
- Podríem dir que Guillem és una obra negra i social que dibuixa les misèries, pors i mètodes obscurs de la classe política, judicial i policial d’aquells anys?
És exactament això. Guillem és una història d’impunitats i el retrat de l’estat que sustenta aquestes impunitats.
És el relat del crim polític de l’assassinat de Guillem Agulló que tenia 18 anys quan el mataren, perquè hi havia grupuscles que consideraven que les seues idees eren assessinables. I és a partir d’ací quan comença la descripció d’un seguit d’impunitats. La mateixa nit dels fets a qui van retindre, als qui van sotmetre a un interrogatori durant hores van ser als amics de Guillem, joves de 16, 17 i 18 anys. En canvi, als seus assassins que l’havien acorralat i apallissat per a clavar-li finalment la navalla al cor i fugiren escridassant viva España, viva Franco i cantant el ‘cara el sol’, no els van detindre, la policia no els va interrogar. Aquests primers fets d’aquella nit marquen el camí impune que va seguir en els anys posteriors. Els amics de Guillem que havien vist com mataven el seu company, queden allà retinguts mentre que els altres van anar a les seues tendes de campanya i l’endemà van i tornar a les seues cases quan van voler.
El judici, que se suposava que era per jutjar els assassins de Guillem, va ser ignominiós. Van intentar fer culpable a la víctima. Si l’assassinat ja produeix indignació i costa de pair, el que va anar succeint després va pujar el nivell d’indignació a cotes difícils de suportar. La impunitat de dret és molt perillosa Perquè deixa la porta oberta perquè puga tornar a passar.
- Hi trobes paral·lelismes amb l’emergència actual de grups feixistes que actuen amb total impunitat?
No hem de perdre de vista que tant abans com ara parlem de grupuscles que no representen en absolut el sentir de la societat valenciana, el que passa és que poden actuar sense aturador si continua mantenint-se la impunitat cap als seus actes. Hui hi ha molta més gent antifeixista dient no i crec que anem aprenent. Darrerament hi ha hagut actuacions provocadores de l’extrema dreta al barri de Benimaclet de València o al poble de Pego que ha rebut una resposta valenta i desinhibida, sobretot de la gent més jove, i s’ha fet amb serenitat, sense entrar en l’espiral de brutícia que, al capdavall, alimenta el feixisme. El poble de Pego s’ha vist violentat fa poc per un grupuscle nazi que hi va anar amb l’excusa d’un partit de futbol i es va dedicar a llançar consignes i material nazi embrutant el poble. La policia no hi va fer res per evitar-ho, en canvi, quan la gent jove del poble va eixir al carrer pacíficament per expressar-se en contra del feixisme hi va haver detinguts. El patró de la impunitat, de la manca de responsabilitat del feixisme davant la llei, es torna a repetir.
- En aquells primers anys 90 hi va haver un moviment de solidaritat i dignitat promogut inicialment pels pares i amistats de Guillem que es va escampar amb perseverança fins al dia d’avui. Hi ha una generació Guillem Agulló?
Generació Guillem Agulló o generació Obrint pas. Són la gent de l’edat de Guillem i més joves. Una generació que va quedar colpida per aquest assassinat. Allò va ser un punt i a part brutal. Es vivia aquell clima d’intentar atemorir a la població. Era una constatació diària que pel fet de parlar en valencià o per ser d’esquerres o per una determinada opció sexual o per ser més alt o més baix o més lleig venien i et pegaven una pallissa. Era un degoteig continuat d’agressions contra activistes socials i polítics col·lectius o plataformes creades per la ciutadania. Les agressions que havia anat consultant i recollint durant tres o quatre anys n’eren tan nombroses que no podia arreplegar-les totes. I en aquest context, de cop i volta, maten a Guillem. Tot seguit es va fer un silenci. Després de la tristesa es va començar a reaccionar i a caminar a partir d’iniciatives de la família de Guillem i de la gent jove. En lloc de quedar-se amb la por van fer el contrari, es van ajuntar i van eixir a denunciar el crim.
- Quin paper va tindre la música en valencià que en aquells anys proliferava en una escena alternativa a l’oficial.
Hi ha un altre fil que recorre la novel·la que és la història de com es va anar convertint el dolor col·lectiu en amor i en voluntat de transformació. Eixe sentiment va ser molt ben catalitzat pel rock en valencià que va brollar en els anys 90 amb una gran força. Un moviment representat, sobretot, per Obrint Pas. Ja hi havia hagut l’eclosió del rock català, amb grups com Sopa de Cabra, Els Pets o Sau, però a partir d’aquell moment, des del País Valencià, va sorgir aquesta flama i amb quina força. Obrint Pas, amb la idea genial d’unir la guitarra elèctrica i la dolçaina, va saber projectar aquestes idees de manera potent i cada vegada en van ser més. Un esclat preciós que tenia la seua expressió a través de la música. La cançó ‘No tingues por’ d’Obrint Pas n’és un exemple del que anava passant. Inicialment no era un tema que parlara explícitament de Guillem, però en aquell context la gent que anava als seus concerts la va interpretar així connectant amb el sentiment col·lectiu de rebuig cap al seu assassinat. El públic es va apropiar de la cançó i els mateixos integrants d’Obrint Pas quan la interpretaven recordaven Guillem com a símbol de llibertat. Estaven convertint el dolor en amor, com va escriure Miquel Martí i Pol en un poema: ‘Convertirem el vell dolor en amor i el llegarem solemnes a la història’. És interessant constatar com l’escena musical alternativa a l’oficial era la representativa i real de la societat valenciana. Era l’escena oficial la que intentava vestir-se de manera aliena al que passava al carrer. Des de les instàncies oficials s’intentava construir una carcassa artificial i estranya mentre, per una altra banda, sorgien alternatives que responien a les seues necessitats i els seus batecs. És molt interessant aquest procés. Hi juguen molts factors, entre ells, la qualitat i la força d’aquestes propostes culturals que esperonen a la societat.
- Recentment el jove periodista Sergi Moyano, basant-se en les dades abocades al teu llibre, ha realitzat un podcast que és un document sonor interessant perquè dóna veu als periodistes de diversos mitjans que van tractar el cas quan va ocórrer fa 27 anys. En aquest treball per primera vegada l’exdirectora de Las Provincias, María Consuelo Reina, es pronuncia. De quina manera va contribuir el tractament informatiu de l’època a construir una trama a favor dels assassins de Guillem?
El tractament informatiu va tindre diversos tons com diversos mitjans hi ha. La nota exagerada i instruccionadora fins a extrems durs de pair, on no s’hi trobava l’ètica periodística enlloc, la tenia el diari Las Provincias. No m’atreviria a qualificar-ho, no trobe la paraula que ho descriga, però va esdevenir un pamflet de part dels assassins. Van intentar construir un relat criminalitzador de la víctima. Un assumpte que mereix una anàlisi molt acurada de tot el procés que està bastit embolicant conscientment, relacionant Guillem amb accions violentes, presentant-lo com el causant de la seua pròpia mort i netejant-li la cara als assassins. Aquell diari va aconseguir cotes de manca d’ètica difícils de superar. Va ser una campanya orquestrada. Era constat i conscient, en la secció ‘el cabinista’ s’escrivien noms i adreces de persones que després eren agredides per les seues idees.
- Al segle XXI hem avançat?
Hem avançat moltíssim. Objectivament ja no hauríem d’existir com a societat. S’han esmerçat molts esforços perquè no fos així, però ací estem. Aquesta és una de les lliçons positives de la història de Guillem i de tantes altres. A la societat valenciana se la va violentar, la van voler aniquilar com a societat activa amb maniobres de personatges com Abril Martorell o Alfonso Guerra durant els anys 90 amb una Transició que va ser allargassada. Hi ha encara molts episodis sense aclariment com la bomba a casa del pensador i intel·lectual, Joan Fuster. Encara hui en dia no hi ha hagut una investigació digna del seu nom ni cap culpable.
- Recentment vas visitar Alcoi presentant Guillem. Quina relació tens amb el poble d’Ovidi Montllor?
Alcoi és un lloc mític. La relació amb Alcoi és amb l’Ovidi. He vist la ciutat de barrancs, ponts i muntanyes amb els seus ulls, a través de les seues cançons. Recorde una cançó en què Ovidi diu que a Alcoi ‘som moros i cristians i el café ens fa germans’. Jo això m’ho prenia literalment. Era adolescent, vivia a Barcelona i no sabia què era el café licor. M’imaginava els amics d’una i d’altra banda fent el café en la plaça. Ara ja sé què és el café licor… Jajaja. Vaig descobrir Alcoi escrivint el llibre biogràfic de l’artista alcoià publicat l’any 2002. M’hi vaig submergir a través d’alguns amics d’Ovidi. No ha deixat de ser un lloc mític, però ara ja l’he caminat una mica més i la ciutat ja la tinc més baixada a la realitat. Alcoi té una part de meravella que no sé explicar. No sé que té que és capaç de parir personatges de la talla d’Antoni Miró o Isabel-Clara Simó. Quina qualitat creativa dins d’aquesta estranya ciutat aïllada en mig de muntanyes. La contradicció genera creativitat.
- Fa 25 anys que fa vacances, però no se’n va és qui torna… La seua obra continua viva. Com deia Isabel-Clara Simó “Quan els qui no l’han conegut revisen la seua obra i la canten vol dir que estem davant d’un clàssic”. Que té l’Ovidi per a que es mantinga amb vigor?
L’Ovidi no te l’acabes mai. De quina pasta estava fet i de quina pasta està feta la seua obra? Una de les seues virtuts és que les cançons d’Ovidi passen els anys i continuen parlant de nosaltres mateixos, ara i ací. Ell va posar veu, en molts sentits, als sense veu. Aquella majoria que intenta transformar el món. I quan canta allò de ‘potser d’entrada us estranyeu, bé pel físic o la veu, però seré altre cop jo’… Això explica aquesta necessitat que tenim de continuar-lo cantant i versionant amb veus i formes diferents. Aquesta és una de les seues grans victòries. Continua cantant-nos la vida que volem per a hui i la que volem per demà.
- Isabel-Clara també ha marxat… Imagines una novel·la com ‘Júlia’, que narra la revolució del petroli a Alcoi, adaptada per a les televisions públiques de l’àmbit lingüístic?
És completament realitzable. De fet la col·laboració entre Àpunt, IB3 i TV3 ja s’ha mostrat fructífera de qualitat i d’èxit. Ho hem vist amb la pel·lícula ‘La mort de Guillem’, de Carles Marqués Marcet, que va ser emesa per les tres televisions i va ser un èxit absolut d’audiència. Adaptar la novel·la ‘Júlia’ per a les tres teles públiques és una idea magnífica i hauria de ser un plantejament normal.
Ens acomiadem de Núria Cadenes amb aquest desig i la deixem capbussada en tres projectes molt absorbents, un d’ells fa temps que li balla pel cap. Diu que escriure és obsessiu i hi ha moments que toca el cel. L’esperarem.
Arbre Agulló i Guerra: 
Eugeni Renom Cucurella: 
Catherine Perelló Scherdel: 
Jean Baptiste BATALLER: 
Comenta i participa-hi