Estenedors-Tendales. Mostra Col·lectiva al CCOM
Columna per Josep Sou, direcció tècnica càtedra d'Art Contemporani Antoni Miró
«ex post facto»

Efectivament. Després del fet d’un encontre, i ja fa bastants anys d’açò, avui tenim l’oportunitat de gaudir d’aquesta exposició anomenada Estenedors-Tendales al Centre Cultural Ovidi Montllor, i que restarà oberta fins el 29 de gener de 2021. Encontre que s’hi féu a Uruguai entre un grup d’artistes i el pintor alcoià Antoni Miró. I d’aquella circumstància ha nascut, mitjançant l’ús apropiat dels ponts que l’art vehicula, la singularitat creativa en benefici de la cultura que a tots ens convoca i interessa.
Aquest col·lectiu d’Uruguai: Marcelo Cattardo, Atilio Dutruel, Rodolfo Fuentes, Eduardo Mier, Lauro Percovich, Pablo Pose i Rodolfo Torres labora, des de la particularitat elemental i indefugible de l’artista vers la recerca substancial dels nexes d’unió que a tots per igual importen. I el pont que s’hi basteix, amb ancoratges i estructura ben sòlids, és Antoni Miró, i la seua capacitat d’inserir dinàmiques aproximatives, sempre en favor de l’entesa i de la convenient universalització del fet cultural. Art que forneix més art encara. Disciplines, o gèneres, que s’intercanvien dins la propícia matèria compositiva. La pintura, el collage, la fotografia, el dibuix, el gravat, la matèria, etcètera, conviuen ensems a les parets del Centre Ovidi Montllor. El món s’hi aferma en diversitat de mons que parlen tots alhora. I ho fan utilitzant el mateix registre intern: la voluntat comunicativa en la comprensió intel·lectual de la diversitat. Hi ha, però, un fil conductor que, a manera de trama inquieta i convergent, potser del tot invisible, afirma la retòrica enunciativa de tots vuit artistes que hi concorren. La necessitat d’acudir a l’instant precís de la denúncia; visitar el lloc exacte on viu una mirada vehement i solidària; rescabalar la pertinent veu que s’aixeca a favor d’un compromís indispensable per fer camí indissociable dins aquest món ufà, o panxacontent, són el nodriment de les propostes que se’ns mostren en aquesta exposició que visitem.
Hi ha la preocupació per l’ésser humà, i pel dolor, als gravats de Marcelo Cattardo. També la indagació al voltant de l’experiència fotogràfica en la captura metafòrica de la llibertat, i que sembla una afirmació de contraris, en Atilio Dutruel. S’exhibeix el dibuix acurat, de postulats barrocs, per a transitar la vocació surrealista en la cosmologia de l’univers indeterminat i caòtic, en Pablo Pose. I dins l’abstracte, d’informalitat matèrica, s’expandeix la realitat sensual dels colors i de les formes que evacuen emocions aprofundides, en Lauro Percovich. S’hi ajup, al si de l’objectiu fotogràfic de Rodolfo Fuentes, la necessitat d’aproximar la solvència de l’esguard intimista per servir l’instant net de la memòria comprensiva, i tan diversa. Les ferides de cada dia, en els murs transitats de les ciutats solitàries, sagnen esgrafiats en la carn de la pintura, en els crostons humits de les parets enceses de memòria, i Eduardo Mier ens facilita la lectura automàtica dels gargots multiformes. La suspensió de les formes impredictibles fan del collage de Rodolfo Torres un univers ambigu d’estructures arquitectòniques, o de formalitats inversemblants alhora. Antoni Miró, amb la seua mirada vers la natura que s’hi destrueix per la mà de la inconsciència irredempta de l’home, ens possibilita una lectura de compromís cap al respecte pel medi ambient, o la necessitat de salvar de les runes aquest nostre món en constant perill d’extinció.

I tot un magnífic exercici artístic, molt ben acordat, compartit pels vuit artistes que hi concorren, i que ens recupera la mirada lliure, diversa, generosa i plural, mercè a la labor constant de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, així com per l’atenció manifesta del pintor Antoni Miró i de l’Ajuntament d’Alcoi. Una gran sort poder gaudir-ne d’aquesta proposta expositiva.
Comenta i participa-hi