lasarga mediamborganica

L’Art compartit, etern. Intertextualitats i espais comuns

Antoni Miró de Museu, dedicada a Isabel-Clara Simó s’ha clausurat el 21-2-2021 al MUA d’Alacant, una gran exposició amb dues-centes obres de les darreres sèries, des del 2012 fins al 2020

“Ell amb els pinzells, ella amb les paraules. Antoni Miró i Isabel-Clara Simó són dos amics de fa molts anys […] Tots dos pertanyen a una mateixa generació, la dita dels 60-70, van nàixer en un mateix lloc, Alcoi; tots dos han cregut i participat en moltes aventures col·lectives per una pàtria-màtria més somiada que possible, han lluitat per un món millor des de l’art propi i la pròpia consciència” (Josep Piera).

Mitja nit al Sopalmo, mas-taller prop d’Alcoi, al País Valencià. Antoni Miró, un dels nostres protagonistes, pinta en el silenci de la seua cambra a la seua estimada amiga. Sona de rerefons el Feliu Ventura, amic íntim i cantautor de Xàtiva. Al mateix temps, les paraules formen versos punyents i sincers, d’eixos que t’obrin els forrellats del cor de bat a bat, en la foscor de l’ànima. Són d’Isabel-Clara Simó, l’altra protagonista. Pintor i escriptora comparteixen llenguatges, canvien impressions amb els seus diferents estris en espais expressius coincidents. Uns lligams que demostren la famosa sentenciosa horaciana “ut pictura poesis”  que ha estat contrastada al llarg del temps per teòrics i experts en literatura comparada i interacció entre discursos, com Daniel Bergez, Joseph Joubert o Garcia Berrio, entre d’altres.

Per la seua banda, l’escriptora afirma que “estem davant d’un home que treballa sense parar i sense abaixar mai el llistó. Estic parlant d’un geni, que es diu Antoni Miró”. Mentrestant, el pintor s’aclama a la seua amiga en uns versos sense llenç. Antoni Miró no és un poeta, o sí? Tanmateix és artista autodidacta i ha begut de les fonts dels escriptors més importants del panorama de la literatura escrita en català, com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu o Vicent Andrés Estellés, i així ho demostra: “quins vents desbrossen els teus amagatalls de saviesa que trobem a les palpentes”. Els dos amics patiren la censura creativa en l’ominosa postguerra. Les seues vides són els miralls de les seues obres. La lluita antifranquista per les llibertats dels pobles, per la supervivència de l’art i la literatura en una llengua prohibida i força perseguida durant els seixanta i setanta, a hores d’ara encara està considerada per a alguns com a llengua de segona. Una analogia dels dos llenguatges que ha estat estudiada per M. Carmen África Vidal Claramonte, qui exemplifica com es pot dur aquest tipus d’anàlisi comparativa a través de casos concrets d’escriptors i artistes durant les tres primeres dècades del segle XX a París. Com bé poden ser la interacció entre William Gaddis i Julian Shnabel, d’una banda, i Kathy Acker i Sherrie Levine, d’altra; al mateix temps que analitza l’obra de René Magritte, Ruscha Cobo i James Lee Byars. 

Aquestes coincidències ideològiques i personals dels nostres protagonistes són bàsiques a l’hora d’entendre els paral·lels conceptuals de les creacions respectives. Una línia d’anàlisi que segueix l’analogia de contextos, la comparació entre productes artístics que obeeix a la voluntat de percaçar el transfons extraliterari comú dels diversos membres de la comparació.

Ja des de Barcelona, Isabel-Clara Simó inicia la seua trajectòria com a escriptora. A partir d’ací mai deixarà d’escriure, obsessivament. Contes, novel·les i unes darreres poesies ens han fet hereus d’una obra que forma un llenç coral i immens de personatges i formes sota el seu emblema: “La literatura és un art, no un pamflet ni una eina de combat”. Simó mai ha estat considerada poeta fins la seua última etapa, subtilment reivindicativa: “T’han dit estúpida i vulgar. I ho han fet amb les armes més terribles: aquells que et fan sentir vertigen de tant d’amor com hi aboques”. Els antecedents d’aquests versos inclosos en el seu poemari La mancança són altres poemes publicats a la seua òpera prima: El conjur, 2009. Malgrat la distància Barcelona-Alcoi, Miró i Simó han mantingut sempre el contacte, els dos amics intercanvien confidències, matisen aspectes del seu treball conjunt i, fins i tot, emocions cap a altre amic en comú: el cantautor alcoià Ovidi Montllor, recentment homenatjat al seu poble pels seus 25 anys de vacances:

Estimat Toni: 

Per fi t’envio els poemes. Si no fos per tot el que t’estimo, no hauria fet l’esforç de sacrificar quasi tots els grafismes -no em mereixes ostres-, davant dels teus dubtes que ja saps que respecto moltíssim. Ara ha quedat quasi escurat, amb 4 o 5 punyetetes que espero que incorporaràs al text. Fins la “O”, que m’agradava tant, te l’he simplificada. Apa: tu guanyes. Alcoià havies de ser, tossut més que tossut.

Barcelona, 2 de novembre de 1994. 

Isabel-Clara Simó

Els poemes a què es refereix l’escriptora formen part d’una publicació ABCDARI AZ. Una mostra formada per vint-i-quatre taules de lletres de l’abecedari pintades per Miró el 1993 i introduïdes totes per un poema de Simó. Un conjunt pictòric de gran regularitat visual, on dominen les tonalitats blaves i violàcies i d’on sobresurten les lletres de l’abecedari que alternen els colors predominants en cada peça. Cada taula va referida a una lletra, amb l’excepció del vint-i-uné, que agrupa tres lletres (U-V-W), un recurs de l’artista per tal de dotar de regularitat el mural resultant. En relació als poemes, tots de vers lliure, cal citar l’ús que Simó fa de figures localitzables en la literatura clàssica grecollatina, com també en la tradició bíblica i que no mantenen cap relació amb els dibuixos de Miró. Un treball conjunt icònic que no deixa de sorprendre a l’espectador, així com l’artista també ho va fer l’any 1994 a “Suite eròtica”, vint aiguaforts que seran un homenatge a l’erotisme del món clàssic grecollatí, juntament amb un poema de l’escriptora Isabel-Clara Simó, “Sexe bell”, que és incorporat a la carpeta d’aiguaforts: “Que no ho veus, que hi ha vida en els membres bategants que cerquen els badalls humits que són la font de fonts, l’origen?”. L’erotisme del món grecollatí, un nou espai de creació compartit entre els dos amics, tal i com ja avançàvem al nostre estudi publicat el 2007: ABCDARI AZ (1995): poesia i pintura d’Isabel-Clara Simó i Antoni Miró. Però el primer poema que va escriure  Isabel va estar dedicat a la figura del seu amic Toni l’any 1987 i que portava el títol “Per Antoni Miró, el millor pintor del món”, publicat per primera vegada en el llibre Trenta al Cercle vers Antoni Miró, un recull de diversos testimonis poètics que homenatgen al pintor. Posteriorment, el 1999 també va ser inclòs a la monografia Prohibit prohibir.

A banda dels poemes de l’escriptora, hem de fer al·lusió necessària a tots els textos i pròlegs dels nombrosos catàlegs en què l’obra de Miró ha estat el punt de referència per a l’escriptora: El Dòlar. Antoni Miró amb pròleg d’Isabel; Suite eròtica (a Grècia fa 2500 anys). Món d’Antoni Miró, escrit per Isabel Clara Simó i fotografies de Faust Olcina. El pròleg de la primera biografia, escrita per Gonçal Castelló; 20 aiguaforts d’Antoni Miró; Antoni Miró. Els ulls del pintor; L’Ovidipopular. 21 anys de vacances; Mireu l’Ovidi: el Convent, espai d’art; Prohibit prohibir: Antoni Miró. Antològica 1960-1999; Antoni Miró: “Vivace”; La Volta d’Antoni Miró; Les bicicletes d’Antoni Miró; Viatge interior; Volem l’impossible Antoni Miró: antològica 1960-2001 o El tribunal de les Aigües, entre d’altres textos i col·laboracions en què Isabel-Clara Simó ha participat ( “Els ulls del pintor”; “Les impostures”; “Silencis i crits”; “Ser pintura” o “Mira Miró”).

Ens els darrers anys, Miró s’ha encarregat de pintar a Isabel-Clara Simó en diferents moments de la seua vida. Des de 2012, un retrat de l’escriptora es repeteix en diferents catàlegs, com per exemple a la sèrie “Personatges”, oberta encara a la cerca de noves imatges d’il·lustríssims del món de la Cultura. Aquest és el mateix retrat que apareix a la sèrie “De mar a mar. Antoni Miró”, amb un text introductori de Josep Sou que demostra novament la interrelació entre escriptora i artista: “Un senyal d’identitat. Una ferma amistat traçada al llarg dels anys i de la feliç concurrència. Un munt de projectes de línies escrites o de llenços amerats per la substància d’un afecte irreductible”. L’any següent, l’artista pinta el rostre jovenívol d’una Isabel que encara viu la foscor del franquisme, sorprenentment la trobem amb una mirada ferma i alegre. La mateixa obra està inclosa al catàleg Personatges. Antoni Miró, a l’espai cultural Sant Domènech de Xàtiva, també dins del catàleg que porta el mateix nom, de l’espai cultural Menador de Castelló. Trobem un acrílic que té el seu origen l’any 84 al mateix mas Sopalmo, sota el títol “Sóc Isabel”. Miró també ha conreat al llarg de la seua vida l’escultura. Parlem de les conegudes elaboracions d’acer corten “Estimada Isabel”, març del 2013, de 187 x 240 x 40 cm, i l’altra de 202 x 250 x 40 cm situada al mateix mas Sopalmo. A Més a més, l’artista produeix almenys una cinquantena de petites escultures que estan repartides arreu de tot el país.

Malgrat el recent traspàs d’Isabel-Clara Simó, la relació entre tots dos amics continua. De fet, l’escultura “Estimada Isabel” acompanya les seues cendres al Cenotafi del cementeri d’Alcoi, tots just al costat del seu benvolgut Ovidi. I no sols això, de segur ens sorprendrà ballant nous tangos de pinzellades amb l’autora. 

Per acabar, tal i com podem comprovar a partir de la combinació de llenguatges, tècniques i recursos diversos, artista i escriptora ens plantegen una estratègia d’inversió comunicativa que ens remet a la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de l’obra, amb la barreja dels recursos estilístics del llenguatge. Hem observat, en definitiva, com aquest treball conjunt és una mostra més de la interacció dels nous llenguatges visuals amb la literatura. Unes semblances que la crítica ha apuntat al llarg de la història, com és el cas de la conclusió de l’assaig Littérature et peinture de Daniel Bergez: “Décrire n’est d’ailleurs qu’un intensif du verbe écrire: le partage d’un meme lexique entre littérature et figuration semble renvoyer à une même fonction essentielle.”

Font: Carles Cortés i Miquel Cruz./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *