ELS INDULTS. Aposta per una solució duradora a Catalunya
Article per Jaume Brotons, Vei d’Alcoi
Davant la possibilitat de trobar una solució al problema territorial que planteja Catalunya, el president de Govern Pedro Sánchez a pres una decisió decidida respecte a tractar de buscar una sortida a la situació que és la creada l’1-0 -presos polítics o per a alguns polítics presos, exiliats per altres fugats, i la col·lisió entre l’Estat i gran part de la Societat catalana, que vota en gairebé la meitat les opcions independentistes, sigui la participació que sigui en cada elecció autonòmica.
Si tenim en compte diversos factors, primer que el Govern de Coalició té molts enemics, els de sempre que són poderosos, és a dir -la premsa de Madrid, el poder judicial, alguns barons del seu partit, l’oposició sense treva del PP de sempre, i ara la ultradreta de Vox que guanya terreny en tots els sentits, aquests que van escenificar el diumenge 13 de juny una altra vegada la “foto de Colon” – esta vegada un poc amagada-, per invocar als Déus contra la “Antiespaña”.
En la transició els nacionalistes de Pujol, van apostar per estirar la corda tot el que podien o els deixaven, es declaraven nacionalistes, però la corrupció a les seves files els va deixar orfes del seu discurs i molts van abraçar l’independentisme com a solució ( naix Junts per Catalunya). La força veritablement que mai va amagar el seu desig d’independència i República era i és Esquerra Republicana de Catalunya.
Després de l’1-O i la declaració unilateral d’independència , Rajoy amb l’ajuda del PSOE de Sánchez al qual va advertir que el 155 no l’aplicaria ell sol sense la connivència de el principal partit de l’oposició, i així va ser, la Comunitat Autònoma va ser intervinguda i va haver-hi eleccions que van tornar a donar la victòria als partits independentistes (JXC, ERC i la CUP), al mateix temps que uns polítics s’exiliaven i altres anaven a parar a la presó.
Han passat més de tres anys d’aquest exili i d’estar privats de llibertat els dirigents catalans de l’1-0 i ara en plantejar-se una solució que passaria per l’Indult i el diàleg polític ,-per al Govern com a senyal de bona voluntat, de passar pàgina- , per als presos que porten lluny de les seves famílies tant de temps, el desig de llibertat. La Carta d’Oriol Junqueras en què manté que l’Indult seria apreciat i que la via unilateral no és el camí i sí la via del diàleg, ha estat un gest, -calculat o no- per alleujar al Govern de cara a dur a terme el procés de l’indult davant una dreta i una ultradreta encoratjada que com en altres ocasions, – en la derrota d’ETA i el seu desarmament, on Zapatero va fer molts gestos i apostes – pacte antiterrorista entre els dos partits de govern a l’Estat, suavitzar la política penitenciària, etc, però aquest també va ser titllat per la dreta d’Aznar i Rajoy de traïdor a les víctimes d’ETA, oblidant-se que el mateix Aznar va dialogar a Suïssa amb ETA, però quan ho fa la dreta és una altra cosa.
Ara el mateix Sánchez és un traïdor a Espanya”, però ha d’esmenar el que el PP recollirà firmes contra un Estatut el de 2006 aprovat a Catalunya, primer pel Parlament català, després pel Congrés (on un dels detractors actuals de l’indult, Alfonso Guerra va dir-que s’havia “afinat” l’Estatut aprovat al Parlament) i després ratificat pels catalans. Però una sentència de TC pel recurs del PP el va tombar i avui hi ha autonomies com l’andalusa que en el seu estatut alguns preceptes de l’estatut derogats estan vigents, mentre que en el català estan prohibides. Una clara malvolença des de Madrid i des dels poders fàctics com va ser aquesta sentència del T. Constitucional i com ho és ara al T. Suprem, que amb intencionalitat política en els seus informes al Govern sobre el possible indult, ataca en aquesta ocasió la concessió.
En l’indult a Tejero, deia el Tribunal Suprem que no hi havia “Raons de justícia” per la seva falta de penediment, però sí” d’utilitat pública”, precisament pensant que curaria ferides-. Però clar ara es tracta dels “traïdors catalans”, d’aquells al qual el PP no els importa, perquè no el voten a Catalunya i sí que aconsegueix rèdits polítics a la resta d’Espanya tirant foc sobre el problema català, quan el PP ha estat el principal generador de la situació actual i que del 8% d’independentisme català l’any 2005, ara sigui el 48% dels seus votants. I així toca el fet d’arreglar els disbarats de la dreta neofranquista, que s’omple de la paraula “Espanya”, de la “Unitat Nacional”, i ho ha de fer l’esquerra amb Zapatero o Pedro Sánchez o Pablo Iglesias, que en aquest cas sempre va apostar pel diàleg i va tenir també un gran cost electoral per a la formació morada.
Amb tot l’aparell de l’Estat en contra, Sánchez ho té difícil i li pot eixir mal, i al mateix temps part de l’independentisme no desitja abandonar la via unilateral per la independència, perquè no pot fiar-se d’un Estat que ha ensenyat les seves “urpes en més d’una ocasió” cap a Catalunya. No sabem si la situació política en general i d’assetjament al Govern des de tants llocs i els previsibles recursos del PP i Vox tombessin els indults (si hi ha de dilucidar-los el mateix Tribunal Suprem i la Sala Segona sentenciadora de les condemnes duríssimes dels presos polítics), de moment la dreta com en moltes ocasions del segle passat s’apodera dels carrers, dels mitjans, abocant a un conflicte delicat i fomenta’n l’odi i la revenja que la caracteritza. El perdó només va existir amb la Llei d’Amnistia de 1977, que va suposar un “Punt Final” als crims de molts funcionaris i polítics del franquisme, però – irònicament- “els separatistes i l’esquerra de connivència”, ni aigua, aquesta és la visió de reconciliació nacional i de la diversitat territorial de l’Estat que té la dreta que es reivindica “salvadora de la Constitució del 78”.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi