foradia

Sauvage. La reserva

Sílvia Sempere a la Casa de la Cultura de El Campello

«Vis plastica…»

La pintura, o el tractament que Sílvia Sempere en fa de l’art, és una concausa de la seua preocupació constant per formular posicions d’encontre entre el concepte i la forma. La pràctica artística en el seu cas concret, insisteix a recercar llenguatges que s’acomoden a la necessitat de dir tot allò que viu al si de les seues preocupacions vitals, i tan humanes, tan generosament humanes podem a dir. Sauvage. La reserva, la seua exposició actual a El Campello, resta plena d’emocions, de motivacions intenses que centrifuguen la realitat des de l’avinentesa d’una sensible i global solidaritat amb el món animal. I l’estructura, com és habitual en els treballs de l’artista alcoiana, alena amb força intensitat des de les parets de la sala d’exposicions, doncs al seu treball creatiu, passat, present i a bon segur també futur, la importància dels recursos tècnics, i també el rigor imperatiu dels conceptes, viuen aplegats al si de la llum plàstica que els il·lumina. Resulta ben complex pensar el món creatiu de Sílvia Sempere sense la fusió fonamental entre el continent i el contingut: un bon aparell tècnic al servei dels conceptes expressius que forneixen la idea.

«Sauvage. La reserva» comporta la diversitat argumental, ben delicada i substancial, de la mà de les distintes estratègies d’identitat significativa: Denatured, Descabezados o Detected/Undetected, per exemple, aporten elements per a la lectura còmplice de l’argumentari absolut. Són distintes maneres de dur a terme l’abordatge de la denúncia, i per tant del posicionament de l’artista per la causa de la condició salvatge, tan necessària, de tantes espècies en perill d’extinció: «Resulta paradoxal que el concepte de reserva natural porte implícita la perspectiva de futur, no obstant això, la pèrdua de la -condició salvatge- sembla inevitable», comenta l’artista. I des d’aquesta visió particularitzada s’eleva una visió panòptica de la realitat, o de la vida. I la pintura, el dibuix, l’estratègia de la nuesa documental, la pròpia exhibició a la sala d’exposicions, o tot plegat, ofereixen la lectura neta que ens aproxima al pensament de l’artista, i també al propòsit de sensibilització escaient.

Hi ha, al conjunt de la proposta plàstica, la sinceritat que amara els extrems de cadascuna de les parts constituents de la mateixa. El grafit (aquarel·lat) matisa la voluntat del disseny, tot fent servir el dibuix com a eina des de la qual servir l’evidència. Ja ho hem dit, així llavors tècnica i concepte s’agermanen al si de la identitat plàstica.

I si deixem volar la nostra imaginació intuïm, en cada detall (n’hi ha molts de detalls en aquesta exposició), la presència insistent de la pintora que parla a cau d’orella a cadascun de nosaltres. I ens diu, quan parla, al voltant de la necessitat de construir un món sense tanques de seguretat, sense metàfores fartes de mentida, sense falsa pietat ben dissimulada. Ens obre pas lliure a l’estupefacció dels comportaments atàvics, ben dissímils d’allò que comportaria la solvència ètica. Només siga, com refereix Hermann Hesse, per autèntica pressura d’abastar l’esperança: «Sense l’animal que habita dins de nosaltres som àngels castrats.» 

És pràcticament impossible no prendre’n part des de la talaia contemplativa en aquesta exposició de Sílvia Sempere. Ens agrada i ho diem sense reserves. Perquè és subtil, intel·ligent, engrescadora i profunda, alhora que ens toca la fibra sensible de la reserva d’humanitat. Incorpora, també, la lectura de l’evidència, fent valer l’esperit de contradicció permanent en què vivim. La ferotge malaltia de la indiferència corromp el teixit cordial de la societat contemporània, entregada amb indolència als magazins vespertins de la televisió psicotròpica. L’exposició de Sílvia Sempere és lleu alhora, doncs no hi ha cap equívoc al missatge que dificulte la lectura correcta, car existeix un nus gordià que fa d’enllaç primordial quan ens alfabetitza l’esguard. I nosaltres, com ara ho fa Schopenhauer, direm amb ell: «L’estima pels animals resta tan estretament vinclat a la bondat del caràcter que pot afirmar-se amb seguretat que tot aquell cruel per als animals no pot estar un home bo»

L’exposició romandrà oberta al públic fins la segona quinzena de setembre, i des d’aquestes modestes línies convidem tothom a fruir-la, tant com ho hem fet nosaltres.

Font: j. sou./


subscriutegrat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *