foradia aproop

L’estudi de la mort com a forma d’entendre la vida

Elisa Beneyto rep la màxima qualificació amb la seua tesi doctoral ‘Els cementeris com a reflex de la societat industrial: el Cementeri d'Alcoi'

La historiadora Elisa Beneyto ha presentat recentment la seua tesi doctoral, on a través de l’estudi del Cementeri Municipal d’Alcoi ha volgut demostrar la correlació entre les ciutats dels vius i dels morts.

Utilitzar un cementeri contemporani com a font de coneixement històric. Aquesta ha sigut la pretensió de la historiadora Elisa Beneyto amb la seua tesi doctoral ‘Els cementeris com a reflex de la societat industrial: el Cementeri d’Alcoi’, un treball que li ha suposat més de deu anys d’investigació i que ha culminat recentment amb un excel·lent cum laude.

“L’humà és l’únic ésser viu que sap que ha de morir. Eixa consciència genera una cultura funerària que pretén pal·liar el coneixement de la transitorietat de la vida”. Beneyto sosté aquest argument per a establir una clara correlació entre les ciutats dels vius i dels morts, en altres paraules, l’estudi de la mort com a mètode per entendre la vida. Sobre el paper no és una pràctica innovadora -l’arqueologia ha demostrat el valor històric de les necròpolis per a estudiar les condicions de vida d’antigues civilitzacions-. L’originalitat del treball de Beneyto escau en haver estudiat un cementeri contemporani, un objecte d’anàlisi al qual és “difícil” aplicar l’arqueologia tradicional. Per això ha hagut d’aplicar l’arqueologia industrial, una disciplina basada en l’observació per tal d’analitzar els vestigis visibles i no excavables. “Eixe fet, juntament a la gran multidisciplinarietat de la tesi, fan que siga diferent i única, ja que els cementeris contemporanis s’havien estudiat des de la vessant més purament artística, però no d’una manera global, que endinsarà altres corrents d’estudi”. La multidisciplinarietat a què al·ludeix pren aspectes socials, filosòfics, simbòlics, sociològics, històrics, artístics, botànics, etc.

“El cementeri alcoià és un reflex de la complexitat social: fluctuacions demogràfiques, diferenciació social, religiosa i de gènere, crisis econòmiques, fets polítics, epidèmies, especulació urbanística, etc., i tenen el seu reflex immediat als llocs d’inhumació”. La recerca bibliogràfica també ha sigut clau, especialment els estudis sobre la història d’Alcoi des de la seua fundació medieval (al segle XIII) fins a l’època moderna, escrits per Josep Lluís Santonja i José María Soriano. Això sumat a nombroses consultes als arxius municipals, d’arquitectura, i del mateix cementeri d’Alcoi.

Algunes conclusions

L’actual Cementeri de Sant Antoni Abad es va construir en 1885, i fou el segon que es va ubicar als afores de la ciutat. El precursor va ser el Cementeri Vell (1812-1885), que es trobava a la zona que avui dia correspon al col·legi de Sant Vicent, prop de la Porta del Molinar. Abans d’això els cementeris es construïen dins de les ciutats (els nobles en llocs sagrats com ara esglésies i convents, i les classes baixes a les placetes o parròquies). Les condicions antihigièniques i el focus de malalties que suposava conviure al costat dels morts, sumat a la Reial Cèdula en temps de Carles III que ordenava la construcció dels cementeris fora de les ciutats, va promoure els soterraments ‘extramurs’. 

Les conclusions del treball de Beneyto es deixen veure a partir d’ací, i és que la segregació per classe social pròpia dels soterraments previs al segle XIX es va abandonar al Cementeri de Sant Antoni Abad, ja que totes les inhumacions compartien una mateixa parcel·la. La ‘necessitat’ de diferenciar-se més enllà de la vida es va reflectir en l’art; les persones acomodades eres soterrades en panteons amb una estètica molt cuidada, a diferència dels integrants de la classe baixa. La Revolució Industrial acabarà per implicar una estandardització de les formes arquitectòniques i per tant un empobriment estètic progressiu, una tendència que veiem en els actuals nínxols i columbaris. També destaca la disposició en vertical d’aquests nínxols, una pràctica constructiva que veiem clarament en la ciutat d’Alcoi; amb una mancança d’espai produïda per la seua ubicació (cercada per rius en un espai abarrancat) l’únic creixement possible és el vertical.

Una altra de les conclusions més evidents és el valor simbòlic de les flors als cementeris. Les flors peribles que tradicionalment s’han col·locat a les tombes eren la representació més clara del pas fugisser del temps (el cèlebre llatinisme ‘memento mori’). Amb el pas dels anys, les flors de plàstic han apartat cada vegada més a les naturals, una pràctica que per a Beneyto té una clara implicació: “Amb açò ens allunyem de la simbologia de la mort. Desapareix progressivament la pràctica de pujar als cementeris; és un intent d’allunyar-se del pensament de què algun dia ens hem de morir”.

L’autora vol convertir els dos volums i les 625 pàgines de la seua tesi en un llibre amb el qual divulgar totes les aportacions inèdites. Suposaria una continuació dels diferents articles i assistències a congressos que tant ella com el seu marit (també historiador), Lluís Vidal, han dedicat a la història del Cementeri Vell i de l’actual. El seu treball també ha transcendit l’àmbit exclusivament teòric o acadèmic, i segons Beneyto “pot servir perfectament d’exemple extrapolable a altres espais cementerials”. Les seues aportacions han sigut incloses en la ruta turística ‘Alcoi la ciutat adormida’, i han ajudat a la inclusió del cementeri alcoià a l’ASCE (Association of Significant Cemeteries of Europe) així com a la ruta dels Cementeris Significatius d’Europa.

Font: Pau Sellés./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *