foradia elgrat

“val més llepar, que mossegar”

Pixant fora de lloc 27 per Àlex Agulló ... a la TERRA (II)

Fa tant de temps que mai no he sabut com vas arribar ací. Unes vegades pense que arribaries volant com una ploma. En altres moments dubte si acabaries on estàs després d’una gran esgolada per un gegantesc tobogan.

O podria ser que acampares entre nosaltres simplement rodant i redolant. Una cosa semblant al que estàs fent de sempre. Això sí, amb una diferència substancial. Ara et desplaces com si el pilot automàtic estigues sempre connectat. Com si un GPS sideral et portara per on toca amb una precisió mil·limètrica i amb una velocitat regulada.

Ignore qui et va programar, però amb eixa delicadesa, la teua capacitat per circular a una velocitat constant fa que mai no t’atures i que jo ni me n’adone. A més a més, mai, mai m’ha provocat el més mínim entrebanc el teu moviment. I mira que no em costa ni miqueta ni gens marejar-me al cotxe. Més aïna caldria dir que els teus moviments, que tu, durant molt de temps has estat capaç de sincronitzar dos moviments a la perfecció.

Si haig de dir veritat, jo mai no ho he portat massa bé. Em rosegava la boina dubtant de tu. I si s’atura i em deixa ancorat en ple desembre? O pot ser pitjor encara, i si s’atura al mig de la nit, en la fosca absoluta? Puc dir que mai no ho has fet. Ja sé que la teua companya és un sol i que, de sempre, us heu coordinat de manera impecable. Més enllà del que t’estic agraint, podries aprofitar alguna nit per a descansar, o per revisar els teus mecanismes de funcionament, però no; n’estic ben segura que mai no ho has fet. I de debò que no ho dic per tu. O no ho dic tan sols per tu. A mi em va de fil de vint que tu, barat a res, continues, continues i continues sempre igual d’agraïda. Ja sé que és una postura molt còmoda. Molt egoista, pots pensar tota carregada de raó. Has hagut d’esperar-te anys, segles, mil·lennis diria jo per constatar que me n’he adonat; però a partir d’ara, i t’ho dic amb total sinceritat, puc afirmar que nosaltres, tu i jo, canviarem les nostres relacions. De demà no passa i em pose amb el cabet a la feina que tampoc tenim tot el temps del món per reconduir segons quines coses.

Que tu, i també jo, ja fa anys que anem reculant. I quanta raó tenien en temps vell quan van dir allò de “a la vellea, bony i forat”. Entre forats irreverents i bonys inesperats, la vista i la memòria a carrerons, anem perdent passades. Tampoc és que fem el procés idènticament, però xino, xano… A mi em va desapareixent el pèl i a tu la cobertura vegetal. Tu la memòria la conserves intacta i cada dos per tres, ens envies algun recordatori. Jo incorpore cataractes, tu les vas perdent. Anem a tall que perdem l’oremus altra vegada.

Primer que res i per fer bona la dita “val més llepar, que mossegar”, em cal manifestar-te el meu agraïment. No fos que algun alifac, alguna reacció d’autoprotecció teua en forma de pandèmia o del que siga, no em permeta verbalitzar-ho. Volia agrair-te tot el que has fet/el que estàs fent per nosaltres, per totes i tots nosaltres i sense discriminacions. Es nota que no ets rancorosa. Jo, veient el percal i la reincidència en espletar-ho tot, no sé com reaccionaria.

Donades les gràcies, que no van més enllà de simples i protocol·làries paraules, et conte els meus pensaments.

M’agradaria donar-te vacances, si més no una setmana de descans a algun lloc que s’oferisca a l’IMSERSO interplanetari i que t’aprofitara per a recuperar noves energies. No ho veig gens fàcil, ens deixaries en el cul, el cap i els peus a l’aire, i jo no sé volar.

Sí que veig més factible facilitar-te unes vacances “parcials”. Preocupar-me poc i ocupar-me molt en emplenar el temps en activitats que no suposen cap desgast significatiu per a tu: Passejar, llegir, xarrar, cantar i ballar, fer teatre, ajudar a persones necessitades o, simplement aixecar el cap i mirar el teu embolcall; eixe paper quasi transparent que ens envolta i que, per cert, ja tocaria anar renovant i que recuperara el seu tarannà inicial: Un embolcall net, transpirable i acollidor.

També faré per recuperar els colors originals de la teua epidermis: Una gran i renovada estora de verd viu envoltada d’un blau net i amb esguits de blanca neu que esborren els grisos plastificats i la resta de colors enverinats o directament morts per interessos econòmics.

I per acabar, els demanaré un favor a les estrelles. Que s’organitzen i es reubiquen formant un cartell. Una mena de pancarta visible per tot arreu del món i que amb lletres ben grans i lluminoses ens recorden la mateixa paraula cada nit: FRÀGIL

Jo plegue i em pose a la feina. Tu…

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *