foradia aproop

Sobreviure a Gusen. Històries de la deportació (XIII)

Reportatge per Guillem Llin

Miguel Belda Belda va integrar el comboi dels 927 —conegut com els d’Angulema— que el 20 d’agost de 1940 van eixir del camp de presoners de Les Alliers, en els afores de la població, cap al camp de concentració de Mauthausen. L’organització que es feu càrrec dels refugiats no era la Gestapo, sinó la RSHA de Berlín (Oficina Central de Seguretat del Reich), una entitat subordinada de les SS. Aquest transport no es du a cap des d’un stalag i els seus integrants no són presoners de guerra —com en tots els altres casos— sinó que es fa des d’un enclavament civil i per tant eren civils refugiats bona part dels que anaven en el comboi. 

D’aquestes 927 persones els nazis en van deixar 377 a Mauthausen (els homes i joves de més de 14 anys). Les dones i xiquets (els 550 restants) van continuar el viatge i, després de recórrer bona part d’Europa, van acabar a Hendaia, en el País Basc francés. Allí foren lliurats a la policia franquista.

Únicament el 13% dels integrants que es quedaren en Mauthausen eixiren amb vida. I Miguel Belda té el doble mèrit d’haver sobreviscut al mortífer kommando de Gusen, on va ser destinat ben aviat i on es va passar tota la deportació. 

L’aieloner Miguel Belda Belda va nàixer el dia 28 de gener de 1918. Era fill de Joaquín Salvador Belda Borredá (jornaler, 1877), i de María Rafaela Belda Martínez (les feines de casa, 1887). Van tindre cinc fills: Joaquín, Rafaela, María i Brígida, a banda de Miguel, i vivien al carrer Santos de la Piedra, 4, d’Aielo de Malferit.

Miguel es va posar a treballar com a llaurador en un paratge denominat la Sénia, per la qual cosa seria conegut com a Miguel el de la Sénia. Vivia tot l’any en casa de la família de la finca que hi havia allí, si bé anava tots els dies a veure els seus pares al poble. En esclatar la guerra, se n’anà voluntari amb díhuit anys a Castelló de la Plana, segons sembla al cos de Carrabiners.

Després de fer tota la contesa bèl·lica s’exilia a França i és internat al camp de presoners de Les Alliers. Una vegada assentat en el camp, intenta que algun veí franquista d’Aielo de Malferit l’avale per poder tornar-hi, perquè té por, però, com que no troba ningú que li done suport, decideix quedar-se a França.

Estant en Les Alliers s’apunta com a integrant de la 99 Companyia de Treballadors Estrangers. Però els alemanys ocupen ràpidament el país. Aleshores, Miguel Belda aconsegueix escapar i s’enrola en la Resistència, on comença a fer actes de sabotatge contra l’invasor, al costat d’altres companys republicans espanyols.

En una d’aquestes accions —quan tallaven la línia telefònica al costat d’una carretera— la Gestapo el deté el 17 de juliol de 1940 en la població de Poitiers, a mitjan França, a 340 quilòmetres de París. De Poitiers el porten a Angulema, cent quilòmetres més avall, on els alemanys han muntat un camp de presoners, el frontstalag 184. El 20 d’agost de 1940 ix de la ciutat francesa cap al camp de concentració de Mauthausen. El dia 23 d’agost es troba en la presó de Viena i l’endemà és quan el traslladen al camp de concentració on li assignen el número 4004.

El 24 de gener de 1941 va ser traslladat a Gusen amb el número de presoner 44111, encara que posteriorment, sense perdre aquest número de matrícula, li assignarien oficialment un nou número segons la targeta del kommando de Gusen, el 9047. Fou alliberat el 5 de maig de 1945. Va estar deportat 1.715 dies.

A Gusen l’esperança mitjana de vida eren sis mesos, variant la duració entre un mes i dotze mesos. Hi va haver uns quants casos excepcionals, com el de l’ontinyentí Rafael Donat Vidal, que va resistir viu 18 mesos i no es va morir, per la qual cosa va ser traslladat al castell d’Hartheim (que els nazis deien que era un sanatori) i allí el van gasejar.

Com va poder resistir Miguel Belda a Gusen més de quatre anys? Com va poder aguantar més de 50 mesos en aquell infern? Els nazis, en la informació que arxivaven dels deportats, no posaven res del grau que tenia assignat cada un d’aquells que en tenien. En aquestes circumstàncies, saber-ho és impossible, però l’opció que fora kapo cobra un realisme notable. Perquè altres opcions són o improbables o descartables, com que exercira de secretari de barracó, que no podia ser perquè a penes sabia escriure i no coneixia l’alemany quan hi va arribar. Encarregat de barracó?, és possible, però cal descartar-ho pel mateix motiu. En la cuina, també és factible, però els alemanys cada cert temps canviaven els deportats de treball. Com diem, ens decantem per l’opció més probable: que fora kapo. 

Aquesta mena de caps de vara o subalterns dins de la jerarquia concentracionària nazi eren la manera més fàcil i econòmica que tenien les SS de mantindre en gran mesura la disciplina bàsica dins dels barracons, esquadres o brigades de treball dels camps de concentració. Eren els encarregats d’administrar l’ordre i l’organització en els graons més baixos de tota l’estructura i funcionament de l’engranatge. Multitud de tasques com el repartiment del menjar, assignació a les esquadres, llocs de treball o neteja dels barracons eren supervisats per ells. 

Un possible exemple d’aquesta circumstància —que fora kapo— es pot veure en una targeta del kommando de Gusen expedida el 24 de gener de 1944. En aquesta figura el treball que fa al camp Miguel Belda Belda és transportador professional quan, precisament, els transportadors eren dels que menys temps aguantaven amb vida en el món concentracionari per l’extrem esforç al qual es veien obligats a fer en el dia a dia i que, subalimentats i maltractats, acabava amb les seues forces ràpidament. A banda, són escassíssims els casos en què després de la feina del deportat s’afegisca l’especificació “professional”. Volia dir alguna altra cosa?

Una vegada alliberat el camp de Mauthausen, els espanyols no tenien on anar. Tots es van dirigir ràpidament cap als seus països, on tots —des d’autoritats fins a familiars— estaven esperant-los. Però els republicans espanyols no, perquè a Espanya estava Franco. Així doncs, segueixen un temps al camp davant la impossibilitat de trobar un destí on tractar de refer les seues vides. Finalment, és França el país que opta per acollir-los. 

El 13 de juny de 1945 li atorguen la carta de repatriat francés, i marxa cap a París, on s’estableix i comença a treballar de mecànic i, segons sembla, en cap moment es va posar en contacte amb la seua família d’Aielo de Malferit. A París coneix a Solange Maud’huizon, una jove nascuda el 5 d’agost de 1930, i es casa amb ella el 20 d’abril de 1949, i fixen la seua residència a la place Charras, 17, de Courbevoie. L’11 de gener de 1953 tenen el primer fill, Richard Roger; i el 25 de setembre de l’eixe any Miguel Belda Belda es nacionalitza francés. En uns pocs anys, la seua vida ha encarat amb força la via de la normalitat. Té feina, s’ha casat, té un fill, s’ha naturalitzat francés.

El 17 de juny de 1955 naix Laurent. Tornen a canviar de casa, ara a París, a l’avenue Porte des Ternes, 1. Naix el tercer fill —la primera dona—, el 26 de novembre de 1960, a la qual posen de nom Isabelle Rafaela, indubtablement el segon nom en record a la mare d’ell. Canvien novament de domicili, a Aubervilliers, població del nord de l’àrea metropolitana del Gran París, on el 30 de gener de 1963 naix la quarta filla del matrimoni, Florence, i el 13 de juliol de 1970, la cinquena, Hélène Michelle. Per aquesta època, al voltant de 1970, és quan torna a Aielo de Malferit. Segons sembla, ho va fer dues vegades. Però aleshores els pares havien mort i el germà i dues germanes, també. Únicament continuava amb vida Brígida. Miguel Belda Belda va morir el 19 d’abril de 1995 a la localitat de Villepinte, al nord-est de París. Tenia 77 anys.

Font: Guillem Llin./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *