Moisès Gil: “L’art contemporani s’ha tornat eclèctic, sols per a entesos que ni ells mateixos entenen”

L’escultor i professor de Belles Arts Moisès Gil (Cocentaina, 1963) no es defineix com un artista, sinó més bé com un treballador de l’art. Les incontables obres que ha realitzat al llarg de dècades són el reflex de la persona i de la societat. Gil empra l’art contemporani per a fer-se entendre, per a comunicar-se amb tots els públics, no sols per a uns pocs entesos. Ara exposa a la Biennal de València, a més de comptar amb una altra mostra al cap i casal, una oportunitat propera, ja que les figures humanes d’aquest escultor traspassen fronteres, de nord a sud del país i des de Cocentaina fins a nombrosos racons de tot el món

Enviat per Redacció Muntanyes en 25 de desembre de 2021.
Guardat en Cap, Cultura, Reportatges
Tags: Art, Escultura, Javi Segura, Moisés Gil

Com vas decidir ser escultor?

Des de xicotet anava al taller de mon pare. Es dedicava al marbre d’una manera artesana, practicava l’art funerari fent panteons, escultures, làpides tridimensionals, retrates… Des de molt xicotet he estat involucrat veient el que feia i m’emocionava molt que d’un tros de marbre isquera una representació escultòrica. Eixes van ser les meues primeres passes. A partir dels anys huitanta em vaig decidir a cursar i enfocar-me en els estudis artístics i concretament en la branca escultòrica. No va ser per allò de seguir una tradició, sinó perquè verdaderament sentia la necessitat d’expressar-me per eixe mitjà. Jo volia ser mag de major, volia fer eixa màgia que feia mon pare.

Parles de la màgia que feia ton pare a partir d’un tros de marbre, com és el procés de creació?

El procés de creació és apassionant. Ara els ho dic als meus alumnes tant de màster com de grau, que tinguen en compte sempre el procés creatiu i després el procés de materialització. El procés creatiu és on penses, on es genera la necessitat d’expressar-te. Eixa necessitat està sempre, sempre tenim ganes de xarrar amb els nostres amics i companys. En les arts plàstiques en general passa el mateix, tenim ganes de traure tot allò que tenim dins, i com contem el que ens passa? El que vivim, allò que ens preocupa, totes les vicissituds socials, el que ens repercuteixen en primera, segona o inclús en tercera línia directament sobre tu. Tot açò et fa que penses, que reflexiones, tens una certa resposta, què puc fer jo contra açò? Fer una escultura que faça pensar, que dialogue amb l’espectador, que siga més pròpia d’ell, això és el que busque, entrar directament en l’espectador, crear una empatia espectador-obra, comunicació, missatge. Jo soc qui genera l’obra i eixa obra és el missatge, com qui escriu un llibre, i el receptor és qui el llig.

I a l’hora de fer una exposició, també hi haurà un procés…

Entrar a una exposició és com una pel·lícula, està tot més o menys generat de forma tal que a mesura que entres veus seqüències. Cada escultura pot ser una seqüència, però totes les escultures enllaçades i veure-les totes juntes et fan veure tota una pel·lícula. Tot el teu pensament al voltant d’un tema concret, que és el tema de l’exposició. També tempteges on pot anar ubicada. Per altra banda es generen una sèrie de maquetes en tres dimensions fetes a base de plastilina, escaiola, trossets de ferro que van ajudant a concebre eixe espai expositiu. A mi m’agrada traure-les a l’exterior, tant en l’espai urbà com en l’espai natural, com és el cas de Carrícola, on hem fet alguna intervenció a l’aire lliure.

Les teus obres evoquen a la reflexió, així ho demostren també els títols, com ara ‘Espai per a la reflexió’, ‘Pujant allò costós’ o ’Cercant l’anhel’, per què?

D’alguna manera són el reflex d’una societat en la qual no se’ns dona res, a ningú. Per això cadascú s’ha de buscar la vida, uns més que altres, evidentment. Però tot costa molt, tot costa un esforç. Les meues peces donen peu a la reflexió, al pensament. Impliquen una filosofia humanista a partir de la qual, eixa generació de clavar-te dins de l’escultura per a veure què representa i depenent l’estat d’ànim que tingues i de la capacitat perceptiva, la veges d’una manera o d’una altra. L’escultura s’autodefineix de les propostes i de les reflexions de l’espectador.

Aleshores, és la situació actual de la societat el que t’inspira?

Sí, totalment. A més, em faig ressò d’ella i la gaste com a recurs semàntic per a parlar i per a donar un contingut poètic a les escultures. A voltes em diuen escultor social, compromés amb tot allò que està succeint. Amb motiu de la guerra dels Balcans vaig fer la primera escultura on intervenien figures humanes, era una història bastant abstracta, però ja començava a introduir les figures i els cossos humans fins al present. Sempre m’he vist un poc de la part de la societat més desafavorida, que té més problemes per a aconseguir les coses. El que més gaudisc és que la gent entenga la peça. Que entre una persona a una exposició i diga “no ho entenc” per compassió, per a no ofendre’t, altres poden dir “no entenc res” i ho pot dir que no passa res. Que no se li arrugue cap melic a les persones a dir “esta obra és una merda, a mi no m’agrada”, no passa res. L’art contemporani s’ha tornat tan eclèctic, tan tancat, sols per a entesos que ni ells mateixos entenen res. Personalment intente fer una escultura on la gent perceba de primera mà la gestualitat de les línies de contorn, de volums, l’espai. Fer-ho fàcil. L’art és comunicació.

Per finalitzar, creus que està renyida la inspiració d’un artista amb la preocupació per fer-se entendre? Potser és un problema en l’art contemporani

Pot ser que estiga renyit, però jo no ho crec perquè no s’entén que un mitjà de comunicació no es faça entendre. Com he dit adés, per a mi l’art és comunicació, partint d’eixa base, com no comunique malament la duem. Evidentment hi ha gent que es comunica d’una manera més enrevessada, has de tindre uns coneixements bàsics, però dins d’eixe eclecticisme i eixa saviesa tancada per a quatre elegits cal mostrar una miqueta més a la gent. L’art es pot entendre depenent de si s’agafa com un procés d’investigació o un procés de comunicació. L’ideal és agafar-lo de les dues maneres.

Font: Javi Segura./