foradia elgrat

La pandèmia feixista

Vivim temps de pandèmia. De salut. Però pot haver-hi un altre tipus de pandèmia, encara pitjor. La ideològica. La feixista, com la que va viure —i patir— la societat de l’estat espanyol i europea (fonamentalment els joves) en els anys trenta i quaranta del segle passat

Nascuts en una època d’estretors, com a conseqüència de la plaga de la fil·loxera que va assecar les vinyes (1910), en un territori on l’agricultura era el principal sostén familiar; amb una Primera Guerra Mundial (1914-1918), on tot i no haver participat directament sí que van patir l’efecte col·lateral d’una forta inflació; amb una pandèmia de grip (la grip espanyola, 1918-1920) que va ocasionar al món entre 50 i 100 milions de morts; amb una crisi econòmica mundial (1929 i posteriors), els joves del moment estaven lluny d’imaginar que l’infortuni solament havia tret el cap mínimament. Que el més gros estava per vindre. Que el feixisme estava esperant per traure el cap i aniquilar al que pensa diferent. Així, Francisco Franco, feixista, provoca en 1936 la Guerra Civil. Com a conseqüència, els republicans perden la lluita i, molts d’ells, se’n van a França, a l’exili, per por. És 1939, any en què comença la Segona Guerra Mundial. Després d’un any de penalitats a l’estat francès, per fugir de la indigència molt d’ell s’enrolen en les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE, que tot i dir-se “estrangers” eren tots “espanyols”) i són fets presoners per les tropes del temible Adolf Hitler. És 1940 quan comencen a ser portats als camps de concentració, d’on solament un de cada tres aconseguirà eixir amb vida. No va ser el cas del jove que portem a aquest espai de memòria hui. Bernabé Esteve Cháfer va morir a l’epicentre de la infàmia. En plena pandèmia de feixisme.  

Bernabé Esteve Cháfer, de Llanera de Ranes (la Costera)

Bernabé Esteve Cháfer va nàixer a les deu del matí del dia 5 de novembre de 1918. Era fill de Bernabé Esteve Mateo (d’Aiora, la Vall de Cofrents, 14 d’abril de 1892), paleta de professió, i de Pura Cháfer Ballester, de Llanera de Ranes (de professió les feines de casa, 1896). Tots dos vivien al número 32 del Camí Reial de Madrid, és a dir, a la carretera entre València i Albacete. Els avis paterns eren Miguel Esteve Doménech i María Mateo Martínez, que eren d’Aiora, si bé vivien a Llanera de Ranes en casa del fill. Per part de mare, era net de José Cháfer Climent, llaurador, i de Gracia Ballester Climent, de la Granja de la Costera, i domiciliats al carrer de Carbonell núm. 49 de Llanera de Ranes. Un fet excepcional per l’època el suposa que, al nàixer Bernabé, encara estiguen amb vida els quatre iaios.

Bernabé naix tot just dos dies abans de començar la Revolució d’Octubre o bolxevic a Rússia (la disparitat en les dates ve donada per l’aplicació del calendari julià, a Rússia; i el calendari gregorià, a occident) i solament sis dies abans del que es coneix com l’armistici de Compiègne, on aliats i membres de l’imperi alemany van signar en un vagó de tren a Compiègne el fi de les hostilitats en el front occidental en la Primera Guerra Mundial. Posteriorment, els acords serien ratificats en els Tractats de Versalles, que van generar un gran descontentament en la societat alemanya i van ser clau com a argument perquè Hitler ascendira al poder.

Naix en un entorn on les bones notícies van mesclades amb altres inquietants. Per ara, en els mesos d’octubre i novembre de 1918, és quan la pandèmia de la grip espanyola —que no era espanyola, sinó nord-americana— arriba a les quotes més altes de mortaldat. Tot i que prolongaria fins a l’any 1920, ja no va arribar a tindre la incidència d’aquests mesos de la tardor de 1918. 

Sent xiquet Bernabé mor sa mare, i el pare es torna a casar amb una dona d’Aiora, Carmen Martínez Landete (nascuda el 16 de maig de 1906), i d’aquesta unió naixeria, en plena guerra civil, el 17 de gener de 1938, Luz Esteve Martínez, l’única germana de Bernabé quan ell tenia 19 anys.

En 1950, son pare havia canviat la professió i treballava de conserge. Vivien en la carretera de Madrid, número 42. En temps de la República, a Bernabé l’allistaren per a complir el servei militar, que no és pròpiament fer la mili, sinó anar-se’n a la guerra. El Jutjat Municipal de Llanera de Ranes l’inscriu amb el número 9, de l’any 1939. Passada la contesa bèl·lica i estant a l’exili, tot fa pensar que s’apunta i l’agafen en una CTE per a fer tasques d’ajuda a l’exèrcit francés, on el fan pres els alemanys i el traslladen a l’stalag de Kaiserteinbruch, en la XVII-A regió militar, on li assignen el número 81.073.

Kaiserteinbruch es troba a Àustria, a 40 quilòmetres de Viena i relativament prop de Mauthausen, a uns 200 quilòmetres. D’allí ix, segons la informació disponible en el Memorial Democràtic de Catalunya, el dia 5 d’abril de 1941 cap a Viena, on el mateix dia el tanquen a la presó i passa a fer-se càrrec dels deportats la temuda Gestapo.

Després de dos dies, el 7 d’abril de 1941, 200 deportats republicans són transferits al camp de concentració de Mauthausen, on entra amb el número de matrícula 4636. És dels últims de la primera part dels deportats republicans que són enviats al camp de concentració de Mauthausen, on molts dels espanyols han mort ja. Després, anirien els republicans que s’havien enrolat en la Resistència francesa i que foren fets presoners, però aquests acabaren sent derivats a una sèrie de camps (Dachau, Sachsenhausen, Bergen-Belsen, Buchenwald, Flossenbürg,…). En general, cap d’aquests camps va tindre la duresa de Mauthausen, sent major el nombre de supervivents. 

Està al camp central mig any, fins que el 20 d’octubre de 1941 el traslladen al kommando de Gusen. En aquests moments de la deportació és indubtable que el van escollir per anar al mortífer subcamp de Gusen i que no es va apuntar voluntari, com sí que passava en els primers temps de la deportació. S’havia escampat ja entre els presoners que Gusen, llevat d’unes poques excepcions, era sinònim de mort. No eixirà amb vida del sinistre camp, on mor el 14 de juliol de 1942, víctima d’una furunculosi general que se li ha fet per enverinament de la sang. Tenia 23 anys.

El 21 de juny de 1950, el Ministeri d’Antics Combatents i Víctimes de la Guerra francés envia al règim franquista l’acta de defunció de Bernabé Esteve Cháfer, que mai arriba al seu destí. Els comandaments de l’època arxiven totes les actes de defunció, no en comuniquen cap, i han aparegut al segle XXI, seixanta anys després. El 26 d’octubre de 2016, el Jutjat de Primera Instància número 3 de Xàtiva declara la defunció de Bernabé Esteve Cháfer, mitjançant un escrit de data 1 de febrer de 2016, en la llunyana data de 14 de juliol de 1942. Aquesta anotació es modifica posteriorment, el 16 de desembre de 2016, en la qual s’assenyala que és el Jutjat de Primera Instància número 2 de Xàtiva on consta la defunció del veí de Llanera de Ranes.

Font: Guillem Llin./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *