Històries de la deportació (II). Manuel Rosas Rodríguez, d’Alcoi
Manuel Rosas Rodríguez va nàixer a Alcoi a les 17 hores del dia 20 de febrer de 1918 [la dada de naixement que figura en diferents llocs com a conseqüència del seu pas per Mauthausen és errònia]. La seua vinguda al món cal suposar que seria fortuïta, doncs els pares estaven prop del mig segle de vida. Sa mare, Júlia Rodríguez García (Alcoi, les faenes de casa) tenia 46 anys, i el pare, Manuel Rosas Soler (Albaida, teixidor) comptava 49 any d’edat. Vivien al carrer de la Barbacana, número 26. Tota la família paterna era originaria d’Albaida i la materna d’Alcoi.
La vida de Manuel Rosas es va veure trencada, com la de tants i tants joves, pel colp d’Estat del 18 de juliol de 1936 que va provocar el general africanista Francisco Franco. Aleshores –i segons un llistat de 1945, de quan va eixir amb vida del camp de concentració i declarat per ell mateix– vivia a Barcelona. El que no sabem si era a la recerca d’una vida millor o com a derivació d’haver abandonat Alcoi per problemes d’ordre públic en alguna vaga. Segons sembla, tenia dues faenes, de cuiner i fuster. Dos treballs que li servirien per aconseguir sobreviure prop de quatre anys i mig al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria.
Sabem que se’n va anar voluntari a la guerra, perquè en la primavera de 1937 es trobava en el Cos de Seguretat i Assalt, en la companyia mecanitzada quan, per raons d’edat, encara no devia d’haver-se incorporat. Però no hem trobat cap referència més que ens ajude a establir el seu periple vital durant la guerra.
Se sap que en perdre la contesa travessa la frontera amb França el dia 9 de febrer de 1939, la qual cosa ens fa pensar que passaria per Portbou o pels alts de Camprodón o Molló, en estar ja la resta de passos fronterers sota control franquista. A França, no se sap en un primer moment on es internat. L’estiu i la tardor d’eixe any es troba en el camp d’Argelers, on li assignen el número de refugiat 93882. El 10 d’octubre el passen al camp de Bram i, posteriorment, en data desconeguda, al de Saint-Cyprien.
Estant en Saint-Cyprien –i amb la Segona Guerra Mundial en marxa–, s’apunta voluntari a les Companyies de Treballadors Estrangers (CTE). Després de demorar-se diverses vegades l’eixida, finalment aquesta es produeix en els dies de Nadal de 1939. L’assignen a la CTE número 114, una de les pitjors companyies de les aproximadament 200 que van existir. Després d’un penós viatge en tren que es va prolongar durant una setmana, arriben a Guessling. Els envien a fortificar la Línia Maginot, a la zona de la Mosel·la, tot just sota Luxemburg i amb frontera amb Alemanya.
En la companyia 114 coincideix amb César Orquín Serra, protagonista d’una de les pàgines més sorprenents i, a la vegada, desconegudes de la deportació republicana. Orquín, qui era valencià, d’arrels aristocràtiques, anarquista i que parlava francés i alemany, i havia combatut en la guerra civil en la Brigada Internacional Abraham Lincoln com a comissari, també va ser deportat a Mauthausen. Però una vegada allí –i mentre els republicans eren els més maltractats pels nazis–, va aconseguir convéncer als comandaments del camp perquè el deixaren eixir amb un grup de republicans a fer faenes en un kommando exterior (el Kommando César es diria) i així va salvar, ell sol, en torn a 400 republicans presoners. Les diferències insalvables amb els comunistes, els quals van arribar a condemnar-lo a mort, van fer que César s’apartara després, una vegada aconseguida la llibertat, i acabara exiliant-se a la República Argentina.
Després de la Drôle de guerre (guerra de Broma), quan van estar huit mesos sense atacar-se les dos faccions amb la guerra declarada, l’exércit alemany conquereix França en un obrir i tancar d’ulls. La desbandada és general. Els integrants de les CTE queden a la intempèrie, després d’haver mort alguns com a conseqüència dels bombardejos. Al voltant del 24 de juny de 1940 el grup en el que va Rosas es fet presoner a Remiremont (en el departament de Vosgues) quan intentaven fugir cap al sud.
A partir d’aquest moment, segons sembla, Manuel Rosas es internat en l’stalag de Sagan, en la zona militar VIII-C, a Polònia, a 800 km cap l’Est, on té el número de presoner 55656. Posteriorment seria traslladat a l’stalag XII-D, ubicat en Trier (altra vegada 800 km, ara cap l’Oest). De Trier ix el 23 de gener de 1941, i el dia 25 arriba a Mauthausen (més de 700 km cap a l’Est) com a “Rotspanier”, això és, com a roig espanyol, on li assignen el número de matrícula 4152. A l’entrada, assegura que té dues faenes, la de cuiner i la de fuster, que li serà de gran vàlua a l’hora d’aconseguir eixir amb vida del camp de concentració.
Descartada l’opció de la cuina (pràcticament no hi van haver cuiners republicans) quedava l’alternativa de fuster. I ací és on es va agafar Manuel Rosas. Hi ha diversos llistats a Mauthausen dels fusters que hi eren. En un d’ells apareix com a que està en la barraca número 9, i dins de Mauthausen, el destinen al kommando de Werkstallen el 12 de juny de 1943, on està fins el 15 de març de 1944. En aquesta data passa al Baukommando I –sempre dins de Mauthausen–, on està fins el 18 de desembre de 1944. Cal suposar que en aquesta data deixarien de tindre faena, perquè el final de la guerra s’acostava i el nazis van enfocar tota l’activitat dels presoners a la fabricació d’armes.
Una vegada aconseguida la llibertat el 5 de maig de 1945, no hi havia cap país que reclamara i acollira els republicans. Finalment fou França, com a que foren detinguts fent tasques de suport per a l’exércit francès, qui els va acceptar. Però entre unes coses i altres va passar un mes. Finalment, l’11 de juny de 1945 va ser repatriat a França. Ho va fer pel centre de Hayange. A Manuel Rosas li assignaren la carta de repatriament amb el número 2205483.
Cal pensar que el control mèdic, l’anotar-lo als llistats pertinents com a supervivent d’un camp de concentració, donar-lo d’alta, buscar-li faena (si es trobava en condicions de treballar), residència, etc. ho passaria a París, on estava centralitzada tota la infraestructura.
El ben cert és que es va establir a Tolosa, capital històrica del Llenguadoc i en plena Occitània. Relativament prop de la frontera, a uns 200 kilòmetres. El dia 28 de novembre de 1945 adopta la nacionalitat francesa. Se sap que al començar la dècada dels anys cinquanta del segle XX vivia en la rue Barreau, número 16, en el barri del pont de les Demoiselles, i que la seua professió era la de reblador. El dia 9 d’abril de 1952 enceta els tràmits per que li reconeguen la titulació de deportat polític. I molt prompte, el 7 de juliol de 1952 se li aprova la resolució. La mateixa no té cap quantia econòmica, la qual cosa significa que va elegir l’opció d’una prestació mensual mentre estigués amb vida, en lloc d’una indemnització cobrada tota d’una vegada. No s’ha trobat cap referència a que es casara, tinguera fills, ni tampoc al moment del seu òbit.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi