foradia aproop

“Hi ha una guerra de classes, evidentment; però és la meua classe, la dels rics, la que l’està lliurant, i l’estem guanyant”

Pixant fora de lloc per Àlex Agulló

El COL·LAPSE. La gran petada del sistema. Segur que a hores d’ara, gatets i gossets haurem escoltat la maleïda parauleta per tot arreu. O no. Que les prioritats dels mitjans d’informació res tenen a veure amb les necessitats de la humanitat.

La fallida del sistema, si més no a curt termini, podria fluctuar entre el no-res: una disparada puntual i limitada del diferencial (que saltaren “els ploms”, com diem la gent gran). Un simple lapsus. En aquest cas, fum de canyot, i tot a rodar… O podria derivar en l’inajornable DECREIXEMENT que col·lapsara el sistema capitalista, que ja fa uns quants segles que, si mes no a Europa, estructura el nostre sistema econòmic sense massa entrebancs.

Ara bé, aquesta manera d’organitzar l’economia, ni comença el segle XVI a Europa, ni tampoc s’ha perpetuat de manera immutable fins al segle XXI. Més aïna diria que faltem a la veritat quan afirmem que, a hores d’ara, el capitalisme és el nostre sistema econòmic. 

Afirmar açò sembla una barbaritat més però veieu com no estic parlant foradat:
Segons la Viquipèdia, el capitalisme és un sistema econòmic en què els mitjans de producció són, en la seua majoria, propietat privada, i en què el capital s’inverteix en la producció, distribució i el comerç dels béns i serveis per tal d’obtenir guanys o el benefici màxim en un mercat lliure i competitiu.

En resum: La propietat privada elabora un producte, o servei, fent servir mà d’obra, i aquest producte es ven amb la intenció d’aconseguir uns guanys.

Aquesta simplificació necessitaria grapallades d’esmenes, alguna fins i tot a la totalitat. Per exemple, el nivell d’implicació del poder polític amb la finalitat de regular el sistema pot abastar des del no-res, com defensen els neoliberals (mentre no pete l’acumulació de dividents i haja de demanar ajudes oficials). O el sistema polític pot arribar a una regulació absoluta; com defensarien les partidàries d’un capitalisme d’estat.

I l’esmena o esmenes a la totalitat, defensant que el concepte de capitalisme clàssic ha caducat, poden argumentar que allò de mercat lliure i competitiu no està massa clar quan algunes macroempreses poden fer desaparéixer el teu producte oferint-ne un altre igual a preus per davall dels costos de producció.

I la gran mentida del sistema capitalista: Fa anys que el moviment de capital amb finalitat productiva és testimonial, per no dir ridícul, en proporció al moviment de capital especulatiu. El moviment financer de capital per a guanyar diners sense tindre res a veure amb cap sistema productiu supera, de bon tros, el 95% del moviment de capital mundial. És més, ja l’any 2012 Antonio Argandonya, aleshores professor emèrit d’economia i titular de la Càtedra Caixabanc de responsabilitat social corporativa del IESI, publicava un article on no negava la veracitat del que havia llegit: que el 99% dels moviments internacionals de capital eren de caràcter especulatiu i tan sols l’1% havien de veure amb l’economia real. Simplement apuntava un parell d’aclariments per justificar “la bondat” d’eixa realitat i es negava a revelar la font on havia llegit eixa barbaritat del nostre sistema econòmic actual. Diguem-li perversió del sistema capitalista o com ens semble, però, la realitat mundial, no s’ajusta a la definició ortodoxa de capitalisme.

Com escriure la paraula sistema és molt sofrida, caldria matisar res abans de continuar la seguida.
Parlar del SISTEMA és parlar del conjunt d’elements organitzats, relacionats o interdependents generalment sotmesos a una normativa legal i amb la intenció d’aconseguir un objectiu. Seria així com el conjunt de tota la macroorganització sociopolítica-econòmica-financera que marca el camí actual a la “nostra” societat occidental. I entre els seus paradigmes estarien el culte a la propietat privada, o el liberalisme econòmic.

Durant unes dècades, després de la Segona Guerra Mundial, l’estat del benestar era un component nuclear del sistema: Els estats gestionaven els serveis públics gratuïts i universals : salut, educació, dependència, pensions…

A partir de la dècada dels vuitanta, coincidint amb la caiguda del mur i la desaparició del bloc comunista, i amb els governs de M Thatcher i R Reagan, el paradigma de l’estat de benestar entra en qüestionament. S’imposa el neoliberalisme econòmic i qualsevol servei públic que puga generar negoci, ha de ser gestionat per la iniciativa privada. La globalització i el creixement sense fites, acaben per delimitar el nou sistema. A més a més, ens van vendre la burra de què no hi havia cap altra alternativa possible de fer les coses.: “This is not alternative” (M Thatcher).

Per si de cas el col·lapse anara més enllà d’un simple “reset”, jo procure deixar l’escritet enllestit. Que, a cada bugada llençol que perdem, i no està la cosa per anar tirant coets:

Sense anar més enrere, la crisi del 2008 va provocar que una gran quantitat de milions deixaren de formar part d’allò que nomenem massa salarial: el total de pagaments que rep la gent empleada en el sector privat o en el sector públic. Exactament 35.000 milions d’euros van deixar d’anar a mans de la gent treballadora (any 2016). Per contra les rendes del capital van pujar en 8.000 milions el mateix any. Ara (novembre del 21) la famosa llista Forgues afirma que el senyor més ric de l’estat espanyol, en aquesta temporada pandèmica, ha incrementat el seu patrimoni en més de 10.000 milions d’euros. I si llegiu els informes de gent tan “filocomunista i bolivariana” com Creu Roja o Càritas, comprovareu com la quantitat de gent que ha col·lapsat a la baixa la seua vida s’ha incrementat.
Està clar i català, o atesem les orelles, o les conseqüències del col·lapse ja us podeu imaginar qui les tornarà a pagar.

Què estem vivint per damunt de les possibilitats del planeta és una afirmació compartida per gran part de la comunitat científica. En conseqüència les expectatives que defineixen la societat postcol·lapse són faves contades. Pam dalt, pam baix, les eixides al problema, amb totes les matisacions del món, s’encaixaran entre dues alternatives:

Alternativa A: Les persones riques continuaran sent poques i més riques. I les persones pobres seran més, i més pobres.

Alternativa Z: Les persones que continuen després de la tan pronosticada crisi, reorganitzaran el modus vivendi d’una manera més respectuosa i solidària. Es funcionarà amb un ajust entre allò que la nostra casa comuna (el planeta) ens aporte de manera sostenible i el consum es redistribuirà igualitàriament entre les persones. Entre totes les persones.

El problema entre una alternativa i l’altra, si bé ho mirem, és de gran calibre: Una de les dues alternatives (la Z) entra en el món de les utopies desitjables, mentre que l’alternativa A entra completament en el món del possible, i real. És a dir que, sense anar més lluny, ja va passar amb la crisi del 2008 i s’ha tornat a repetir ara amb la crisi derivada de la pandèmia. Així que el meu pessimisme patològic em diu que açò no ho arregla ni Déu. Ni Déu, ni Crist. Que si li férem una ullada a la Teologia de l’Alliberament, qui podria negar, amb criteri, que Jesucrist fou un dels precedents del socialisme, del comunisme o del bolivarianisme?

El problema entre una alternativa i l’altra, si bé ho mirem, és de gran calibre: Una de les dues alternatives (la Z) entra en el món de les utopies desitjables, mentre que l’alternativa A entra completament en el món del possible, i real. És a dir que, sense anar més lluny, ja va passar amb la crisi del 2008 i s’ha tornat a repetir ara amb la crisi derivada de la pandèmia. Així que el meu pessimisme patològic em diu que açò no ho arregla ni Déu. Ni Déu, ni Crist. Que si li férem una ullada a la Teologia de l’Alliberament, qui podria negar, amb criteri, que Jesucrist fou un dels precedents del socialisme, del comunisme o del bolivarianisme?

Jo ni soc experta, ni aspire a ser-ho, però veig espais compartits entre els postulats del cristianisme inicial i les propostes teòriques dels adjectius que, de forma pejorativa, la dreta va amollant-li a l’esquerra:

L’aposta per les persones pobres, desafavorides, humils, desnonades, les prostitutes, en resum totes les persones marginades per la societat i necessitades de recursos per a viure dignament. Sentències com aquella que diu que no es pot servir a dos senyors. O serveixes Déu o serveixes els diners. Igual de contundent és la sentència aquella en la qual s’afirma res així com que és més fàcil que un camell entre pel forat de passar el fil d’una agulla, que una persona rica entre al cel. Quina diferència hi trobeu amb els postulats redistribuïdors de l’esquerra? Jo ben poca.

Personalment mai m’ha acabat de quadrar que a una persona la pogueren condemnar a mort per afirmar que l’embaràs de sa mare estava relacionat amb un colom. Per lluitar contra les injustícies, per defensar la igualtat entre totes les persones, per alternar amb gent antisistema i oposar-se als poderosos, ja ho trobe més coherent. El que no sé és com s’ho farien els senyorets de fa dos mil·lennis, per aconseguir que hi haguera gent del poble fent-los costat i manifestant-se en contra d’una persona que proposava un model de vida més just i solidari.

Si aleshores era el “pa i circ” per alienar el poble. Ara parlaríem de “futbol i cerveseta”? De “pizza i mòbil”? De “tele i cotxe”? No tinc ni idea. Malauradament sembla que no eren cap broma les paraules que ja fa uns pocs anys va pronunciar una de les persones més riques del món: “Hi ha una guerra de classes, evidentment; però és la meua classe, la dels rics, la que l’està lliurant, i l’estem guanyant” (Warren Buffett).

Encara podem votar propostes d’esquerra, però com deia adés… açò no ho arregla ni Déu! 

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *