Carmen Sánchez: Dret de valor, progrés i amor
Artistes al País Valencià per Yolanda Murcia i Mateo Gamón
Original de Sant Sebastià encara que resident a València, ens trobem davant d’una dona valenta que s’enfronta contra el dur repte de la ceràmica. Així doncs, Carmen Sánchez, a través del seu estil tant intuïtiu com racional, ens mostra una vegada més la bellesa de les seves meravelloses peces fetes a base d’una harmonia i afecció gairebé perfectes.
Començant per les seves arrels, parlem d’una infància fraternal, una infància plena d’amor i admiració pels seus, amb una família de vuit germans, però sobretot especialment per la figura paterna, de pare saragossà, que l’artista demostra en gran part de les seves obres detallant-nos que moltes de les peces que compon al llarg de la seva vida, estaran dedicades al seu pare, un home treballador de la indústria, un ofici complicat però sobretot compromés. L’artista ens mostra obres en què exposa com a figura principal el símbol de la màquina i construint aquests elements a base del torn i ferros, simbolitza el treball dur i complicat que a l’hora s’identifica amb el treball del pare. A més, Carmen presenta molta història recorreguda al llarg de tots els seus anys. Es tracta d’una dona valenta que als seus vint-i-cinc anys, acabada de casar amb Carlos, un gran col·leccionista plè d’originalitat, va arribar a les terres valencianes emprenent una nova aventura i matriculant-se a l’escola d’arts i oficis de València, volent aprendre les arts de la ceràmica, ja que l’artista, quan tenia 14 anys, va començar a adquirir gran interés, ja que quan anava a l’institut passava per un passeig anomenat “el passeig dels furs”, unes cases de pedra modernistes que a les plantes baixes arran de terra contenien unes finestres petites per les quals l’artista veia que hi havia persones construint les seves peces a partir d’un material anomenat “maó adobon” una peça porosa que no pesa i que s’aconsegueix a base de bastidors i rasar la peça, un maó. Aquest és el primer contacte visual amb la ceràmica. L’artista també ens explica que quan veia els terrissers a la televisió es quedava sorpresa amb la seva gran feina.
Carmen va aprendre els coneixements de la ceràmica a partir dels seus primers ensenyaments a l’escola d’arts i oficis de València, que era a prop d’on vivia. Va començar amb filosofia, volent estudiar història de l’art i va acabar trobant una de les grans figures de la ceràmica; Enric Mestre. Triant l’atzar per ella, va trobar-hi la transmissió de grans coneixements per part de Mestre que l’ajudaren a adquirir tota la personalitat que posseeixen les seves obres. En quant a la seva tècnica, trobem una combinació grata d’artesania i enigmatisme en les seves peces delicades alhora que sòlides. Utilitza una de les tècniques més antigues anomenada “en torn”, on ella mateixa modela i aixeca la peça donant-los espectaculars formes però sobretot, donant-los la vida artística que es mereixen. Per a ella, l’art és transformació, una revolució que ho canvia tot amb coses senzilles que tenen detalls especials. Per a ella, l’art és fer preguntes, cosa que comporta un cert esperit crític per poder avançar. Com a conseqüència -segons Carmen- de vegades t’enfronta a una societat des de la qual el poder i alguns mitjans de comunicació pretenen apagar-se.
A més de totes les seves magnífiques obres, a l’artista no li ha faltat mai públic que admire les seves originals obres. És més, per la seva gran creativitat i talent ha adquirit premis com el Premi Vicente Díez (Manises 1985), el Primer premi XII Certamen Nacional (Talavera de la Reina 1985) i el Premi Rei En Jaume (L’Alcora 1992). No obstant això, durant molts anys de sa vida, va estar amb un grup anomenat Grup Palau, un grup d’artistes on cadascun presentava els seus propis mèrits i on va conèixer una bella dona anomenada Trini, organitzadora d’exposicions i de bellesa sorprenent, la qual ha format part de la seva etapa com a formació professional artística degut a la seva familiaritat i amabilitat amb tots els artistes del grup.
Les seves obres estan fetes a partir de sensatesa que combina amb misticitat que dona com a resultat un excel·lent grau d’intel·ligència a l’hora d’ajuntar art amb lògica i puresa. A més, amb ella s’aprén de la humilitat i de l’estima. Sense cap dubte conéixer a Carmen Sánchez m’ha inspirat per dir que es mereix ser el que és; Dret de valor, progrés i sobretot amor.
Carmen Gosalbez: 
ARBRE Agulló i Guerra: 
Josep Marti Esteban: 
Comenta i participa-hi