foradia camaraalcoi

La reducció de la desigualtat econòmica és la clau per a evitar el desastre

Reportatge d'actualitat per Juan Bordera

Tots hem sentit alguna vegada això de “els diners atrauen els diners” o alguna expressió similar. I és cert. A més de tremendament injust. En teoria de dinàmica de sistemes –un camp cada vegada més crucial per a navegar el nostre complex món- aquesta tendència té fins a un nom: “èxit per als ja exitosos”

És fàcil de comprendre. Si tens una posició econòmica avantatjosa de partida és molt més fàcil que pugues accedir a oportunitats educatives millors i a contactes profitosos, a mitjà termini això t’obrirà portes de millors oportunitats laborals, i a la llarga a grans beneficis econòmics. Per això són tan importants –i insuficients- les beques i ajudes als no tan afavorits. Ajuden a corregir un desequilibri que, com veurem, és molt perillós per a tots els membres d’una societat. Potser per això ens agrada tant el relat de l’home fet des de baix, perquè ens sembla una heroïcitat. Una cosa que no sol ocórrer. Un fet que trenca una mena de regla no escrita.

Però tot això a més és important per altres motius. Un model de dinàmica de sistemes molt conegut –potser el que més–, el desenvolupat pel matrimoni Meadows i altres membres del MIT de Massachusetts fa just 50 anys va servir per a evidenciar que estàvem començant a xocar contra els límits del planeta. 

Fa uns pocs anys, un altre d’aquests models – el HANDY (Human And Nature DYnamics) – va demostrar que la desigualtat és un dels factors principals a l’hora de provocar que les societats acaben col·lapsant per falta de cohesió, incapaces d’enfrontar conjuntament els reptes als quals han de reaccionar. Això també és molt fàcil de comprendre. Una societat desigual tendeix a la polarització, a la falta d’ajuda entre els seus membres, a la desconfiança fins i tot entre semblants. Al conflicte o directament a la guerra entre tribus o països. Una societat desigual produeix elits que viuen desconnectades de la realitat, aïllades, en bambolles de privilegi que impossibiliten que escolten les alarmes que sonen pertot arreu. Ningú es preocupa per la fi de l’energia barata o el caos climàtic si està contínuament a bord d’un creuer o d’un iot.

Per l’altre costat, la desigualtat fa que les capes menys afavorides senten que no són part del món que es mereixen, i amb raó. Difícilment li pots demanar renúncies a algú que arriba just a fi de mes mentre alguns –els Musk, Bezos del món- dilapiden i contaminen en uns minuts amb els seus vols espacials el que ells contaminaran en tota la seua vida.

A més, ja fa un segle el sociòleg Thorstein Veblen va parlar del fenòmen del consum ostentatori. Alguns béns que comprem no tenen una utilitat clara, venen a respondre a una necessitat de cerca d’estatus. Per això també és crucial reduir la bretxa, perquè si no, l’elit, que serveix de model generalment a la societat, produirà una sensació de creixent insatisfacció, ajudant al fet que aquest fenomen de comprar coses supèrflues siga cada vegada més i més gran. Cosa que, com probablement hauràs imaginat, és just el que necessitem deixar de fer en els temps d’emergències climàtica i energètica que ja estem vivint.

Imagina la quantitat de recursos que hi hauria disponibles per a la transició energètica i climàtica si les grans fortunes pagaren el que els correspon.

Llavors, quines opcions tindríem per a tractar d’arreglar aquest problema? 

Són moltes i molt diverses, totes poden coexistir i sumar.

  • Impostos elevats a les grans fortunes: en els anys 30, després del crack de la bossa de 1929, sota el mandat de Roosevelt se’ls va posar una taxa de més del 90% als Estats Units. És el que es coneix com New Deal. Per això es parla ara tant de Green New Deal. Una proposta amb perill de caure en l’immobilisme i el tecno-optimisme si no recupera el que realment importava, les taxes elevades per a reduir la desigualtat.
  • Reducció de la jornada laboral sense reducció salarial: potser aquesta és una de les mesures més importants. Treballem les mateixes hores que fa 100 anys, quan la productivitat s’ha multiplicat exponencialment. Algú (i no les capes baixes i mitjanes) ha eixit molt beneficiat. Per això, jornades de 32 hores, preferentment de 4 dies. 
  • Receptes de treball garantit i rendes bàsiques: Segons contextos socials i econòmics concrets es poden buscar més les unes o les altres. Resumidament, en ambdues es buscaria garantir un mínim de qualitat de vida a les persones, perquè així no es vegen obligades a produir tant. És sens dubte l’excés de producció el que ens està portant a sobrepassar els límits energètics i climàtics.
  • Salaris màxims: Una altra proposta imprescindible. Imposar que el CEO o president no puga guanyar més que –per exemple- 10, 20 vegades més que l’empleat que menys cobra. Aquestes xifres amb salaris mínims com els actuals suposen molt més que el realment necessari per a viure. Necessitem viure més simplement perquè uns altres puguen, simplement, viure.

I hi ha moltes més…

Moltes cultures han intuït que calia actuar contra aquesta tendència que afavoreix la desigualtat i que fractura a les societats. Com els budistes o algunes tribus del Nord-oest dels Estats Unitats, que tenien rituals com el Potlach, per a desfer-se d’alló material.

Què què és això del Potlach? és una cerimònia en la qual els caps de la tribu, els més rics, regalaven part de les seues possessions. Restaurant un cert equilibri que potser intuïen que els afavoria. Per descomptat hi havia altres factors en aquests rituals, com guanyar-se el respecte dels altres clans, però el motiu pel qual aquesta tradició funcionava en moltes cultures és perquè abans de caure en l’individualisme dominant, sabíem millor que ara que el nostre destí era comú. Quan la teua supervivència depenia del fet que a la resta del teu poble li anara bé, era més fàcil cooperar. Potser ara amb l’emergència climàtica va tocant comprendre que som només un poble una altra vegada. Que toca fer un Potlach global, i ràpid, a veure com de bé aconseguim encarar els reptes que tenim per davant. Reptes que exigiran tota la generositat de la qual disposem.

Font: Juan Bordera./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *