Tito Pontet: “Intentem que el missatge tinga contingut, tocar eixe punt de consciència”

El grup alcoià amb ritmes caribencs desvetlla en aquesta entrevista el rerefons del seu últim treball i reflexiona sobre lletres, estils i els concerts d'aquest estiu. Hazael Rico i Jordi Oltra. Teclat i saxo baríton de Tito Pontet. Ambdós músics passen per la redacció d'El Grat per a una entrevista que sembla més una conversa entre amics, es nota que els apassiona allò que fan. Aquests artistes han actuat en molts escenaris, però també sumen tres Eps i dos 'singles' en un grup de joves amb moltes il·lusions i plens de referents que ja experimenten un auge per a una música que no deixa de sorprendre

Enviat per Redacció Muntanyes en 8 d'octubre de 2022.
Guardat en Cap, Cultura, Entrevistes, Música, Reportatges
Tags: Javi Segura, Música d'ací, tito pontet

El nom del grup és molt curiós

Jordi Oltra: En referències a Tito Puente, un percussionista llegenda, però també perquè el pare del bateria era l’amo del bar el Pontet, a Batoi. Nosaltres assajàvem en el local de baix. Aleshores com tocàvem un poc de música llatina i tropical, va sorgir.

Què vos sembla que la música en valencià s’agrupe com a un sol gènere? El que feu vosaltres poc té a veure amb, per exemple, Zoo.

Hazael Rico: No sé si per a bé o per a mal, però està com molt polititzat. Pense que la música en valencià sempre té com eixe to reivindicatiu, tampoc té per què. Dins de la música en valencià ens claven a tots, però hi ha mil gèneres i projectes. No tots parlem del mateix o no tots s’expressen igual. Crec que ahí està la riquesa.

J: Encara es pensa que la música en valencià és un cantautor amb una guitarra fent cançó protesta.

Respecte a això, heu vist una evolució dels estils?

J: Si agafem La Gossa Sorda i Obrint Pas, que són com els que van iniciar esta història, ara en trobes molts estils.

H: Estan sorgint coses molt interessants. Tots hem començat volent imitar a La Gossa Sorda, tocant ska. Al final ens hem adonat que molts grups mantenen eixa essència. Ara, la gent jove està fent un estil més electrònic.

I quin és l’estil de Tito Pontet?

J: Fugim un poquet del que és molt bàsic. Els referents que tenim són de corrents llatines o tropicals que van eixir arran de la implosió del jazz a Amèrica. L’estil que fa Tito Pontet és una barreja de molts estils, però intentem fer des de música jamaicana, com el reggae, el rocksteady o el ska jamaicà. Respecte a la música més tropical, barregem el son, cúmbia, guajira, calipso, chachachà…

Amb tanta barreja, considereu que heu aconseguit un estil propi?

J: De vegades tenim la discussió interna de què són massa estils. Està la veu que diu que és la nostra fortalesa, però per l’altre costat la que diu que estem abraçant massa. Vivim en eixa dicotomia. No som especialistes en cap estil.

H: Volem fer un tema i ens llancem a fer un calipso quan mai hem tocat un calipso. El més fàcil seria que si fem cúmbia i ska, que tots els nostres temes foren així i ens especialitzarem. Ens agrada complicar-nos un poc la vida.

Parlant d’estils, ‘Ai, Mare’ trenca amb els vostres sons característics.

J: Quan va vindre la idea, l’objectiu era fer un reggae roots i intentar clavar el camp tradicional, buscàvem eixa barreja. Des del primer dia que ens agradava com quedava eixa fusió. És el primer reggae roots que fa Tito Pontet, no tenim cap altra cançó que ho siga com a tal.

H: A més, el que és el disc intenta contar la història d’un poble. Uns pensàvem en Alcoi, altres en Beniarrés, cadascú s’ho feia seu. Aleshores pensàvem que dins del rotllo que tenim era interessant posar un camp de batre. Crec que eixa nova coseta que ha eixit amb ‘Ai, Mare’ a la millor ens agradaria continuar explorant-la. De totes maneres, en eixa cançó al final té un ‘tumbao’ de piano per a no deixar eixe estil llatí, posar la pinzelladeta de què continuem sent els mateixos i explorant nous estils.

Tito Pontet té cançons amb ritmes alegres, però també lletres reivindicatives.

J: Llevat de ‘L’Adeu’ que puga ser més romàntica, i ‘Es balla així’, tota la resta sí. ‘El Gelater’ parla de les grans empreses que acaben amb el xicotet comerç, ‘La Forestera’ parla de la vida al poble i la vida a la ciutat, en ‘Ai, Mare’ l’emancipació de la dona.

Aleshores, sempre ho heu fet?

H: Bon Port, per exemple, és molt ballable però molt trista a la volta. Intentem que gaudisques la música i la lletra, però al final te’n vages a casa amb la idea.

J: Intentem que el missatge tinga contingut, que no estiga buit. Mola tocar eixe punt de consciència.

Entre tots els concerts de l’estiu heu tingut un ben sonat a l’Alt Millars a causa d’una actuació cancel·lada fa quasi un any a Montanejos.

H: No ens ho esperàvem. Tampoc era una cosa que volíem que arribara, perquè el que va passar a Montanejos no volíem que arribara a eixe punt. No buscàvem la polèmica. Sols vam denunciar una cosa que créiem oportú dir-la. Amb tot el que va vindre després, vam optar per callar. Ens ho van cancel·lar dues setmanes abans. El saxofonista no podia vindre i vam buscar un substitut i s’ho va haver de preparar perquè no volem que damunt de l’escenari hi haja partitures. Mirar la furgoneta que llogar per a anar les 10 persones que som, buscar allotjament… Eren moltes coses que ja teníem tancades.

J: I si haguérem sigut un grup que canta en anglés?

Amb aquest concert a Argeleta, sentiu que vos heu llevat una espina?

J: Potser. Parlava amb Tesa després als camerinos i comentàvem que s’havia de fer eixe concert.

H: Per a mi sí. A més dels grups, i Zoo, que es va bolcar amb nosaltres. L’organització, el poble i la gent van ser genials. 10 minuts abans de començar estava plovent moltíssim i marcava aigua tota la nit, encara que es va arreglar el temps. Així i tot, hi havia molta gent. Panxo va dir que hi hauria més de 2.000 persones. Tant de bo nasquera d’ahí un festival com un Feslloc, perquè s’ho mereixen.