foradia barnasants

D’un temps i un País -Memòria fotogràfica d’Arjones-

El Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant, Josep Sou, ens parla sobre l'exposició 'D'un temps i un país'

El passat dia nou de desembre de 2022, i fins el vint-i-sis de març de 2023, podrà visitar-se a la Llotja de Sant Jordi d’Alcoi l’exposició del fotògraf Perfecto Arjones d’Un temps i un País -memòria fotogràfica d’Arjones-. Mostra que compta amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, la Fundación Mediterráneo, l’Ajuntament d’Alcoi i la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. 

El cronista i reporter gràfic Arjones posa en valor, amb la seua particular i íntima forma de mirar a través de l’objectiu d’una càmera fotogràfica, l’evidència dels canvis i transformacions socials que el País Valencià ha sofert, ja des dels anys seixanta fins els primers temptejos democràtics dels darrers dies dels setanta i primers vuitanta. 

I l’exposició aporta diversos vessants informatius, com ara: els canvis socials a Alcoi (meitat dels seixanta fins segona part dels vuitanta); els canvis estructurals a Alacant, la Marina, la Vega Baixa, Onil, Crevillent, Xixona, Elx… (des de 1960 fins el 1984); la política (afectant dates que van des de 1970 fins el 1984) i on s’hi acullen manifestacions, aspectes al voltant de la incipient Constitució, el 9 d’Octubre, l’1 de Maig, manifestacions franquistes o en contra d’ETA, instantànies de les Corts Valencianes o un Miting de Felipe Gonzàlez de l’any 1982. També una selecció de retrats de persones rellevants de la societat d’aleshores forma part de la mostra que s’exhibeix: S. Bernabeu (1970), el bisbe Pablo Barrachina (1979), Aracadi Blasco (1984), Gastó Castelló (1973), Caruso, cantant de carrer (1983), Camilo Sesto (1984), Òscar Esplà (1970), A, González Pomata 1970), Eusebi Sempere (1982), Agatàngelo Soler (1980), Pedrito Rico, cantant (1970), Polín Laporta (1980), Gil-Albert (1982), Joana Francès (1971), Ovidi Montllor (1979)…

La figura de Perfecto Arjones abasta amplis matisos en el recorregut que en fa del seu esguard escrutador. Captura, des de la càmera, la intensitat de les circumstàncies que el viure quotidià comporta. I ho fa amb la necessitat de deixar memòria dels afanys que la gent exerceix per a seguir els camins de la vida, o de l’experiència. Un munt de circumstàncies de caire social, festiu, esportiu, i representatives d’una societat en perpetu moviment, s’hi inscriuen al panòptic d’un esguard que, també, allibera fortes càrregues de expressió estètica. Però tot es degut a la immediatesa com a valor simbòlic de la continuïtat vital. La societat, i les dones i homes que la basteixen, s’hi mostren amb la naturalitat elemental quan construeixen engrunes d’existència. I l’acció és el resultat d’alliberar els condicionants estratègics de la forma per donar pas a la naturalesa de la intimitat. Aquella que traspua des del visor de la càmera cap a l’element nodriu;  la matèria humana que fulgura tots el valors del paradigma argumental.

Perfecto Arjones, que treballa a la premsa: Pueblo Gallego, Faro de Vigo, Información, EFE, Hoja del Lunes, etcètera, manifesta una enorme tendència a posar de relleu la realitat com a valor intrínsec de l’experiència professional. Documenta, a vegades també ho fa per escrit, les situacions que adquireixen rellevància circumstancial, tot atorgant-les valor de testimoni i que haurà de conformar part del calidoscopi del món que l’envolta. Cada moment significa per sí mateix, però també aconsegueix el valor d’ésser part d’una història comuna en el conjunt multiforme del corrent dinàmic de la història.

Matthew Arnold digué: «…el periodisme és la literatura amb presses…», i no anava massa errat, doncs el vertigen al qual es veu sotmès l’exercici lliure de la comunicació periodística és ben conegut: on, quan, qui, per què, com…són algunes de les estratègies que cal tenir en compte a l’hora de fornir una informació pertinent. I, a més a més, abans millor que ara o que després. I el reporterisme gràfic, com ara el practicat per Perfecto Arjones, s’inscriu en aquest corrent apressat del dia a dia, però amb un avantatge ben especial: les imatges resten dempeus, inclús tenint en compte el decurs temporal, tot facilitant-nos la lectura pausada després d’un temps transcorregut, on la fugacitat, o la immediatesa, ja no són tan necessàries, i els pòsits de la història han fermentat als plecs de la nostra memòria com a poble.

I volem agrair les persones i institucions que han fet possible aquesta exposició, regalant-nos la possibilitat d’escodrinyar entre les imatges que formulen una part substancial del temps en què ens ha tocat viure. Moltes gràcies.

Font: Josep Sou./

bombersvalencia


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *