Foradia elgrat

“Ací no es parla malament de cap persona que no estiga present”

Pixant fora de lloc, columna per Àlex Agulló

Ací no es parla malament de cap persona que no estiga present”. Aquesta frase la vaig descobrir escrita a una pedra ovalada ubicada al damunt d’una taula de despatx. S’ajustava, com la pell al cul, a la meua manera de veure/viure el món i la vaig fer meua immediatament. I si a mi mai no m’ha agradat que aquelles persones, amb una altra manera diferent de veure el món, parlaren malament de les que el veuen més com jo, tenia clar i català que preferia no entrar en eixa dinàmica. Però ara, a la vellea, me n’adone que seguit, seguit, estic transgredint eixa norma. Ha començat a passar-me amb la gent de dretes “sense complexes” que diuen ells/elles: El “tot val” per a mantenir i incrementar els privilegis, la manca de cap ètica més enllà d’una estètica insultant, la utilització de tot l’espai públic per generalitzar i justificar  actuacions egoistes i interessades, el seu afany privatitzador  que els porta a depredar el medi, a explotar les persones, a fer negoci amb la salut o amb l’educació. En resum, Senyorets i senyoretes que tenen clar com han d’actuar per aconseguir perpetuar el seu estatus, tenen poder econòmic i l’empren per fer el que calga: accedir al poder, manipular el poder judicial, controlar mitjans de comunicació, espletar tots els recursos públics i privats per mentir o fabricar totes les mentides que calga… i ho fan. I, ni de bon tros, ni puc, ni pretenc, justificar les actuacions de la gent que s’ubica als espais de l’esquerra. 

La mentida interessada, el cult al líder, el radicalisme sense fites, el tot val per accedir a quotes de poder o a beneficis econòmics, la priorització de la fidelitat al partit o al líder per sobre de la capacitat de la persona, o anteposar interessos partidistes al be general entre altre “tecles”, també són, malauradament, habituals a les formacions d’esquerres. Marquen substancialment la diferència qüestions com una visió del món menys individualista, l’aposta per propostes que afavoreixen a una majoria de la població, una major sensibilitat i compromís amb el respecte a totes les persones i al medi, una intencionalitat, si més no teòrica,  d’estructurar la societat de forma menys vertical i especialment un suposat component ètic.

Feta la puntualització continue justificant la meua incontinència verbal, novella, a l’hora de parlar d’eixa dreta sense complexes. ¿Com és possible que la Presidenta de la Comunitat de Madrid penge una foto, vestida amb un blau celestial, i flanquejada per les conselleres i consellers fent un rastre a cada costat i amb un posat més fosc que ella? I de fons un saló “senyorial”. Com si haguérem retornat segles arrere quan la monarquia i la noblesa tallava el bacallar i el poble no tenia cap dret. Eixe parar prepotent, manifestant a les clares, tot el contrari que els seus competidors electorals Errejon i Gabilondo. Ella, amb aires de marcada superioritat més apuntalada sobre disponibilitat econòmica que sobre capacitat i/o experiència d’haver fet mai res per ninguna persona més enllà dels seus. Ni tampoc pot presumir de facilitat en articular i argumentar cap discurs com  per exemple exhibeix altra representant de la noblesa que fa de portantveu del seu partit al Congrés. I totes dues, entre altres, són representants democràticament escollides en un procés electoral. És a dir que les hem posat davant la càmera nosaltres, amb els nostres vots, així que tenen tot el dret del món a mirar-nos amb la seua prepotència innata i, fer-nos sentir súbdits.

Per molt que em rosegue la boina, em costa un mal veure/viure aquesta situació i com no vull fer-me el pulmó agre, necessite desbarrar per no arreplegar cap malaltia. Tampoc és que els amolle qualsevol exabrupte. Si rellegiu voreu que els he acusat de: “senyoretes” nobles adinerades, amb una vida acomodada, que poc o res han fet més enllà d’ocupar-se d’elles i del seu entorn privilegiat. I, a més a més, una d’elles amb poca facilitat per comunicar i debatre amb fluidesa.

Si que puc assegurar que no em mou l’enveja, al remat com diu el tòpic, tindre disponibilitat econòmica no aporta la felicitat. Segons el nivell d’ingressos, pot suposar un problema per a la supervivència, o un entrebanc repetit cada final de mes per a segons quines coses. Per l’altra banda, si la disponibilitat econòmica és agraïda, sempre podràs gaudir de petites preferències com: no pagar despeses de manteniment als bancs, accedir a informació per pagar menys impostos, accedir a llocs de treball o ofertar-ne a qui consideres, tenir la o les vivendes acondicionades, relacionar-te amb altra gent amb capacitat de poder com jutges, polítics, empresaris… controlar mitjans de comunicació, o si la butxaca està encara més engrossada, participar en alguna reunió amb experts en canvi climàtic, no per actuar i desaccelerar la crisi climàtica, per demanar-li informació sobre quines zones del planeta seran les menys afectades (així ja poden anar planificant futures ubicacions per als seus).

I acabe. Com és habitual, tot mentida,  així que a viure que són dos dies i estem a la vesprada del  segon. Això sí, cal que tingues clar que per a que n’hi haja gent rica, ha d’haver gent pobra, ja ho deia el bisbe d’Osca (Javier Oses) fa una grapat d’anys. I com ni l’enveja, ni tampoc votar els senyorets i senyoretes t’assegura que van a fer-te cap lloguet al seu costat… tu veuràs, jo de moment acabe amb un:

!Recollons qui m’ho tenia que dir que ara a la vellea continuaríem pixant fora de lloc¡

Font: Àlex Agulló./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *