foradia mediambient

La raó dels somnis de José Hernández

«El somni és independència» Gérard-Henry Bauer

El passat dia 1 de febrer, i fins el 24 de març en què romandrà oberta, a la Casa de Cultura d’Alcoi s’inaugurà la mostra «La raó dels somnis», de l’artista José Hernández. Exposició gestada des de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, i amb la col·laboració i suport de l’ajuntament de la ciutat. Mostra que convoca, des del moment d’iniciar el seu camí, nombrós públic. Tal és la qualitat, i aprofundida exhibició, que l’obra d’Hernández palesa.

Es tracta d’una obra, la d’Hernández, on l’art fantàstic celebra la cerimònia de la preceptiva onírica per excel·lència. Dibuix de vessant surrealista, principalment, allibera una forta càrrega inquietant, tot atrapant l’esguard de l’espectador amb força, i plenament. La commoció resta servida quan la matèria orgànica s’hi precipita des del quadre: cal la reflexió, però també la mirada desperta, per traduir l’estat metafísic que s’incorpora en tot moment a la proposta artística. Són universos que s’hi avenen a sobre de l’espectador amb formes no fàcilment traduïbles, però nouvingudes des de l’esfera de la imaginativa intuïció.

Ens diu Carles Arenas a la introducció al catàleg de la mostra: [«El seu univers personal, coherent i pertorbador, ens introdueix en una obra de tints surrealistes en el qual estranyes figures deambulen en escenaris teatrals i barrocs. Geometries implacables, ruïnes, màscares, rostres tumefactes, efígies indesxifrables, personatges quimèrics, anatomies llenyoses i cossos que es metamorfosen, habiten en la seua obra, en la qual melancolia, angoixa i terror es fonen en una sensació de misteriosa i atractiva bellesa…»] Efectivament, aquest combinat de falsa aparença i de realitat inventada, conviuen al si d’aquest meravellós teatre de la vida just a la vora del precipici. Un conreu de veus il·limitades s’exercita per maniobrar des del ressort d’un  horitzó força inversemblant: la màgia, però també la gravetat de la intuïció, formalitzen l’escenari vital entre bambolines de misteri.

Les seixanta obres de què consta l’exposició, entre dibuixos, olis i gravats, indiquen el cosmos creatiu d’Hernández. Així com podríem apreciar «entre línies» la presència del cànon literari en aquests dibuixos, doncs moltes són les referències transversal que s’hi aprecien al llarg de la contemplació. La poderosa literatura de misteri és ben audible mitjançant l’alliberament de l’esguard. Allò obscur, esotèric i fosc s’hi manifesta al seu treball pictòric amb una intencionalitat de construir, des de la fragilitat del traç, la memòria inhabitada de cadascun de nosaltres. Habitatges complexos quan il·luminen la percepció d’un món quimèric: «…si haguérem de destruir tots els somnis i visions dels hòmens, la terra perdria la seua forma i color i ens adormiríem en la més trista estolidesa…», apunta en la seua reflexió, tot referint-se al somni com a condició primera per a fer valer la importància d’aquest entre les penyores que resideixen al nostre interior, Anatol France. I és ben certa l’afirmació, doncs un món al nostre abast, i sense la capacitat per a elevar la ment per damunt de l’instant figuratiu quotidià, resta una pobra eina de resistència davant l’adversitat. I, a més, la pertinença significa esforç autònom: «…aprèn a viure aïllat i a meditar en soledat…», apunta Periandre. La visió òptima sempre serà la individual, encara que la passió per l’esguard siga col·lectiva. 

Potser la decadència, o l’autodestrucció, d’aquest món que coneixem, estiga al rerefons de la seua aprofundida manera de treballar la imatgeria que en proposa: el desfici d’un univers que s’hi estimba pel pendent oclusiu de «la manca de raó».

Així, l’art, però també l’artista com a referent faedor, irradien la força motriu, sempre bullent, de la darrera proposta, tan com necessària és la vitalitat de deixar-se anar per la sintaxi en el llenguatge de la fabulació. I en aquesta exposició de José Hernández s’aconsegueix la dual virtualitat des de l’origen: commoció i èxtasi creatiu. La recepció acull el millor dels mons possibles…la il·lusió.

Font: Josep Sou, Dr. Tècnic Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani Universitat d’Alacant./


museus alcoi

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *