Foradia

El pintor al seu cau

columna d'art per Josep Sou

«Traditur dies die» (darrere d’un dia en ve un altre) Horati Flacci carminum liber II, xviii

En diem cau quan hauríem d’haver dit immensitat. Si, el cau ha esdevingut enormitat quant a les mesures, i costa d’imaginar un àmbit tan poderós per a la creació d’una pintura, on la intimitat és la base generadora del discurs creatiu. El mínimal, l’abstracte furient, el naïf il·lustrat, les escultures que arreu neixen, la prodigalitat de pots de pintura, els marcs, els centenars de quadres ja resolts, i un llarg etcètera conviuen en l’espai generós que significa el cau creatiu del artista Xavi Carbonell.

I ens admirem de la feina duta a terme en llargues hores de silenci benvolgut. Ens admirem perquè la quantitat s’agermana amb la qualitat, i perquè s’hi respira una flaire teixida amb fils de sinceritat i de rigor plàstic. Ens admirem de l’obra i ens admira el pintor. Totes dues coses. I la força dels sentiments és , potser, un intangible manifest. Però és així. I anem a contestar-ho inútilment? A més, per a què?

I quan hi som al costat del pintor, quan tenim l’oportunitat de bescanviar els cromos de les raons poderoses que porten cap ací o bé cap allà, aprenem el valor de l’instint, però també la màgia de saber llegir correctament el punt cardial de la naixença. A vegades hi ha massa teorització i excés de pampallugues al firmament creatiu, quan allò que interessa és l’imperi de la commoció, i de l’esperança que en suposa per a la sensibilitat, i per a la gosadia de viure dempeus, sempre. Xerrar i xerrar amb Xavi Carbonell significa anar a la mina i treure el pic que escarbe en la terra ferma del seu pensament: naturalitat, desafectació, voluntat de saludar els encontres feliços amb allò que dicta el pensament, rigor plàstic, per suposat, intenció d’arrapar en els equilibris que fan malbé els camins de la novetat, no saber ben bé quina serà la via que demà exigirà nous reptes per a enlairar nous conceptes creatius…tantes coses, tantes formulacions que substancien el trellat d’una vida per a la generació d’una proposta sòlida i filla de l’avantguarda sense esquit. 

Però també imaginem, quan no hi som (açò és collita pròpia, clar està), la litúrgia diària i tan aqueferada del pintor. El terra del seu cau-estudi-magatzem-nau creativa, farcit d’obres que demanen el salconduit d’un esguard generós i comprensiu que les llance i incorpore al món sencer. Viuen, les obres, el descans de la pintura que necessita dormir les hores justes per a presentar bona cara, ja per sempre més. Pintura que s’esllavissa pels torrents d’humanitat i de tanta fidelitat als principis que la nodreixen. Art que només troba límits en la pròpia geografia del quadre. I és un amor de pintura. És una força que llueix la sintaxi creativa del pintor. I cada cop que passa, un poc més s’insinua la llibertat de la mà que executa, per a benefici plural, la realitat informativa de les històries que viuen al si de les teles. Abstracte que parla? Potser sí. I potser siga, ara, un abstracte que garanteix la facilitat d’una lectura, com dirien els mestres, comprensiva. La llibertat té eixes coses, i que fa que els ritmes canvien tant com flueix la energia per a crear. Allò que hui resta al davant potser demà ja no hi serà d’igual manera substanciat. Canvis i més canvis. La norma, diuen els qui ho entenen de debò, resta ajaguda, tímidament, per a ser canviada quan més i millor convinga. I Xavi Carbonell s’exercita, de valent, en els canvis, com una mena d’acostumada transsubstanciació polida. La norma, dèiem, demana canvis per a no restar estantissa.

I al cau del pintor sempre estan passant coses. Quina meravella! Unes molt bones, i d’altres millor encara. Sí. Les coses que passen tenen a veure amb l’exercici creatiu. Ara, per damunt d’un abstracte tan poderós, s’insinua un joc permanent d’apareguts en la dinàmica compositiva. El color cobra manera i forma. La taca resulta ser, ara, un infant que juga en hores d’infinita gratitud i entusiasme. Els animalons dibuixats, o bé empastifats, recorren el trajecte luxuriós de l’atreviment. Rebreguen per traduir un estat atrotinat en l’horabaixa del gaudi. Sí! Una pintura, també ara, per al gaudi. Per a xerrar de manera descontrolada de la diversitat, de la fuga de les necessitats que tenim a l’hora de manifestar-nos, dels processos que ens condueixen per torrents àvids d’imaginació. I pensem, i diem…i si no ens reconeixen, ja, mai més? El pintor no s’amaga darrere d’una tanca inabastable farta de paranys; l’artista practica, cada dia, la gimnàstica recurrent de la imaginació. La voluntat resta ferma, com segura és, també, la marca que acompanya el dir pictòric. I si no ens reconeixen, què? Doncs això. Potser siga impossible l’infortuni, perquè la mà que acompanya la idea s’hi reconeix a deu quilòmetres de distància. Només cal mirar-li l’ullet viu i olorar la fragància que les teles desprenen al terra estant, tan suaument adormides, com només poden fer-ho els infants. Pintura, doncs, per als infants? I per què no? Només faltaria que ara, i ací, negàrem la possibilitat de generar universos creatius nascuts de la gràcia que s’aboca, sense mesura, pels llavis nerviosos d’un infant rialler i lliure. Clar que sí. Faltaria sinó!!!

I des del terra, des de les parets satisfetes de quadres a dojo, des del magatzem imperial nodrit de guspires i provocacions, les propostes viatgen cap al món. Xavi Carbonell, la maleta sempre enllestida, irromp en l’escena internacional per a dir tot el que pensa, i també dir com ho pensa. Els avions transporten l’artista, i també la seua obra. Mostra tot allò que des del cau de la seua labor (la seua obra és la seua vida) pot arribar a significar la singularitat imaginativa. La voluptuositat interpretativa del món, i les seus conseqüències. El valor de la identitat, i també dels orígens, s’hi conjuga amb el verb treballar de manera incansable, agosarada i punyent. A vegades, però, l’eficàcia en els missatges resta arraulida darrere les cortines de la senzillesa, i potser també de la timidesa. Però no resta ni un xic d’expressió fantàstica quan la veritat irromp, feinera, al primer pla que il·lumina la novetat. Xavi Carbonell reescriu, allà on va, per exemple a Nova York, les pàgines que han estat traçades al refugi del seu hàbitat particular. Pacient, tranquil, discret, segur però, sensible, harmoniós, curós, subtil, pertinent, acollidor…epítets que designen, ben de debò, les qualitats inherents al pintor. El pintor és la seua obra, les més de les voltes. Les obres del pintor interpreten la seua vida i la manera d’acarar-la. Potser aquest siga un bon resum…

I ben a prop de la porta d’eixida del taller (refugi primordial), descansen tan fràgilment, les obres que ens interpel·len amb un traç mínim; la delicadesa nostàlgica d’una història que no necessita de robes especials, ni de clarins, ni de tabals que repiquen la dura pell del tambor. Una lleu taca alimenta els nostres somnis d’eternitat. 

Amb el fred a la cara abandonem el cau del pintor. Però mai no deixem la memòria de l’amic que feineja tothora per a dir-li al món que resta ben viu i despert. Despert per a seguir somniant.

Font: j.sou./





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *