“Gente de bien”

Pixant fora de lloc Àlex Agulló

El dia 25 de novembre de 1960 la policia secreta del dictador Rafael Trujillo (República Dominicana) assassinava a tres germanes activistes (Patrícia, Minerva i Maria Teresa Mirabal). Aquest fet va portar a la instauració del DIA INTERNACIONAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES. Més de sis dècades després de l’assassinat, encara continuem delegant al sistema educatiu la nostra incapacitat com a societat per a enfrontar-nos a eixa pandèmia que mata dones dia sí i dia també. Ni de bon tros qüestionaria la necessitat d’eixa intervenció del sistema educatiu. A cada grup/classe es constitueix una microsocietat on, si no hi ha una intervenció adoctrinadora, es reprodueixen els patrons que predominen socialment. I si cap persona pot fer allò que no sap, les persones dedicades professionalment a la docència saben com actuar? On han aprés? De debò volen implicar-se? 

Com és habitual, i més enllà dels tòpics, hi ha tantes respostes com professorat. Van des del compromís vital d’una part de la docència que ho aplica les vint-i-quatre hores de cada dia al menfotisme del sempre ha passat o fins i tot, a la justificació pseudoraonada de la superioritat del mascle. A eixa actuació ineludible d’un sistema educatiu, divers i inconnex, caldria afegir el compromís de la resta d’entitats amb capacitat per influir en la gent. Estic pensant, per exemple, en els mitjans de comunicació. Però topem amb el mateix problema: les cadenes de televisió amb major audiència, saben, poden i volen encetar eixe meló? 

De segur que podem constatar avanços des de la instauració del DIA INTERNACIONAL CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE (ONU 1999) o des de la instauració del DIA INTERNACIONAL DE LA DONA (1977). La qüestió radica en ser conscients de la fragilitat i la possibilitat de regressió d’eixos avanços. Tanmateix, ocorre amb la implantació del sistema polític democràtic. Si no s’aprén i es practica de debò als centres educatius, on va a aprendre’s? També a les famílies hi ha opinions de tots els colors, també hi ha valoracions diferents de la gravetat i dimensió del problema. I més enllà de la família o del sistema educatiu, altres institucions tampoc tenen un criteri uniforme. Pense en la justícia, en l’exèrcit, en l’església o en les institucions polítiques. 
La fragilitat i el perill de regressió a concepcions de la vida, que pensàvem ja superades continuen per tot arreu:  

• – A Kènia, l’any 2019, el 69% de la població entre 18 i 25 anys no tenia document d’identitat. A partir de la pandèmia ja són el 87% (2021). La majoria dones, especialment de zones rurals, i supeditades a l’autoritat absoluta del marit. 
• – La mateixa Secretaria General de l’ONU: Nou membres. Tots homes. En tota la seua història, de 77 presidents de l’Assemblea General, solament 4 dones. A la darrera sessió d’obertura de la 77 Assemblea General, de les 190 autoritats que van parlar, únicament 23 eren dones. 
• – Pakistan va aprovar la llei de persones transgènere l’any 2018 per majoria de dos terços en el Senat i la Cambra Baixa. A hores d’ara (2022) la dreta i els radicals islamistes han encetat una campanya furibunda contra eixa llei. 
• – L’any 2006 a l’Iran es van arreplegar més d’un milió de signatures demanat l’enderrocament de les lleis contràries al dret de les dones. El 13 de setembre passat, Masha Amini (vint-i-dos anys) era detinguda per la Policia de la moral en considerar que no portava correctament posat el mocador. Als tres dies va morir a la comissaria.

Ingènuament podem pensar que ací, a l’estat espanyol concretament, ja tenim superades certes coses. Poca broma! 

• – No fa massa, escoltava a un jutge explicar que, durant anys, havia qüestionat públicament determinades actuacions dels companys de toga i que mai no havia rebut cap reprimenda. Quan va començar a parlar de la visió masclista de molts membres de la judicatura sí que li van esmenar la plana amb no massa bones maneres. 
• – Pense en eixe col·legi major, solament de mascles, que a primeries d’octubre va aparéixer a alguns informatius. Escoltant les paraules que a crits els dedicaven a les companyes del col·legi del costat com “putas”, “ninfómanas”, “os vamos a follar”… torna a posar a evidenciar com molta “gente de bien”, ni tan sols considera que una actuació grupal tan vergonyosa necessite de cap justificació. Posteriorment, te n’adones que a l’esmentat col·legi conviden a personatges com Abascal, Monasterio i altres espècimens que neguen la violència masclista. O que publiquen fotos on es veu un grup d’alumnes fent la salutació feixista. 

Després de l’enrenou sembla que han expulsat el portaveu d’eixa “berrea” casposa. Aquest individu, diuen que fa temps que manifesta la seua intenció d’arribar a president del govern central a Madrid. Ja va fent pràctiques per anar acumulant mèrits, però si bé ho llegim, encara necessita depurar el seu estil per arribar a comparar-se amb el de l’expresident del PP Pablo Casado. En la seua època de resident a eixe centre elitista ja apuntava maneres per a liderar eixa manada cavernària. A ell se li atribueixen escrits relacionats amb la cultura de la violació com el següent: “entre sus presas más codiciadas se encuentran la lobas u otras especies animales como cerdas, zorras, gallinas o cualquier otra especie de ave” 
 
Com a excusa esgrimeixen que és un fet normal, que ve repetint-se puntualment cada inici de curs. Associen la paraula normal amb correcte i eixe és el problema. Aquesta gent no considera que s’estiga fent res condemnable. Fins i tot algunes de les interpel·lades ara com “putas, ninfòmanas” o fa anys desitjades com “lobas, cerdas, zorras o gallinas” li lleven importància al fet. I fa malpensar eixa normalitat que menysprea, que cosifica a la dona, que reafirma la superioritat del mascle o que culpabilitza la dona quan l’han violada. 

I eixos “depredadors” sexuals han estat adoctrinats per persones que ja estan governant per ací i per tot arreu del món, i que aspiren a aconseguir suficients vots per a governar en les pròximes eleccions. 

Si tenen afers amb la justícia, com a molt, arribaran a respondre “no recuerdo”, o “no me reconozco” davant d’una toga amiga i, fi del capítol d’una sèrie que dura segles. 

Això sí, si vius a Madrid, sempre podràs demanar una beca per a “gente de bien” i aspirar a formar part de la següent “berrea” pija. O beneficiar-te de les rebaixes fiscals per a les grans fortunes. 

Si m’haguéreu fet cas i en el seu moment li haguérem donat la independència a Madrid tot allò que esmente abans no seria notícia; ni tampoc haguérem pogut no-escoltar als noticiaris com han decidit que el corredor mediterrani passa primer per Madrid que per València. I clar, per això s’han gastat un grapat de milions, que Europa envia per al corredor mediterrani, en infraestructures a Madrid i accessos. És normal. 

Jo, mentrestant, perdent el temps comprovant quantes bústies o timbres porten, en primer lloc, el nom de la dona. Fins ara n’he localitzat dues. O reben “floretes” com que soc un mascle practicant el ‘mansplaining’. Simplement per proposar-li a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que definir XAFADA com “Senyal que deixa el peu de l’home o d’un animal en la terra per on ha passat” no és d’allò més encertat i tampoc costava tant haver escrit: “senyal que deixa el peu d’una persona o d’un animal en la terra per on ha passat”. 
Es nota que mai no he estat intern a cap “Elias Ahuja” i clar, ignore totalment que volien dir-me amb eixe “paraulo”. 

 Ni amb una compresa del 3, deixe de pixar fora de lloc! 

Notícies que també el poden interessar

“Pa una que ens ne toca, fins la soca”

O “perdent l’oremus”

Acabar com el ball de Torrent