foradia subscriutegrat

ANTONI MIRÓ ESCULTURES DE GRÈCIA, IVAM-CADA ALCOI I PINTURES AL PALAU D’OTOS (tot passant per l’Hélade)

Reportatge per Josep Sou

L’artista Antoni Miró reverbera un paisatge indissociable de la cultura quan recorre les terres gregues a bord d’una il·lusió que va molt més enllà de l’atractiu turístic. El seu esguard, substanciat a la pintura que genera, retroalimenta l’entrellat d’un món que resta al nucli existencial de la realitat humana occidental. Els vents de l’art…arquitectura, escultura, pintura, però també l’al·legat de la literatura, viuen al si de cadascuna de les propostes que hi neixen, de manera generosa, després d’un recorregut força interessat per la geografia del món clàssic que ens ha precedit en els camins de la vida i, també, de les formulacions del coneixement. Doncs sí, i en el cas que ens mou a aquesta reflexió, molt més encara. La filosofia, l’èpica literària, la lírica, les meravelloses escoles escultòriques, l’arquitectura que no solament transforma la realitat, també l’aixeca a paradigma de fenomen universal, tot, absolutament tot, resta acollit als braços de la pintura que Antoni Miró ens serveix, una vegada acabat el seu trànsit per l’univers immemorial de la civilització que ens abasta i identifica. La pintura forneix proximitat quan eleva a categoria d’essència la mirada de les persones, i afavoreix la pregona consciencia de pertinença. I ens reconeixem fills d’un temps quan som capaços d’estimar tot allò que ens ha estat transmès al llarg de la història, però també quan ens instruïm mitjançant les eines poderoses que l’art ens facilita.

Ara mateix, tant al poble d’Otos (on el pintor Antoni Miró gaudeix d’un espai expositiu força complet i interessant) com a Alcoi (just als afores de l’IVAM-CADA), dues col·leccions, nascudes de l’experiència clàssica i viatgera de l’artista alcoià, exhibeixen un bon nombre d’obres que ens parlen de l’interès per descobrir quina cosa hi viu al fons de la cultura, o al rerefons de les lliçons que l’afinitat de la cognició ens proporciona. I farem un lleu recorregut per cadascuna d’aquestes realitats expositives amb voluntat de posar en valor els guanys que la projecció del fet artístic ens atorga. I saludem ambdues iniciatives, la d’Otos i la d’Alcoi, a l’hora de facilitar la comprensió d’un treball que va molt més enllà de la complaença pictòrica o escultòrica, ja que indagar amb els pinzells, o l’acer, és alguna cosa més que mera praxis artística: ací, precisament, s’hi reflexiona al voltant de l’experiència humana, i de la vida, i de les causes i raons de la bellesa, i de la capacitat de metamorfosar mirada particular en intel·ligència col·lectiva, i de construir, a partir de la pròpia intuïció, el besllum d’un pòrtic on s’hi arbora el brancatge d’una columnata fantàstica. 

A vegades, quan parlem de pintura, i per tant d’una part substancial del món de l’art, ens referim a la capacitat de l’artista per satisfer la seua curiositat, o la seua necessitat de reflexionar al voltant de la vida i de les persones, o de la voluntat de transformació de la realitat per alliberar-la de la càrrega d’impertinències que la vesteixen, o del rigor d’identificar l’univers propi amb el comú de l’experiència…tot açò ens compromet quan parlem de pintura, però també dels artistes que la procuren. I amb aquestes premisses volem afrontar aquesta modesta reflexió al voltant de l’obra d’Antoni Miró, en les següents dues aventures: El Viatge a Grècia i l’Escultura de la Suite Eròtica.   

El Viatge a Grècia 

Viatjar, diuen, instrueix d’allò més. I també il·lustra i informa,, de primera mà, al voltant del territori que triem per fer la incursió. Grècia, sens dubte, és un lloc meravellós per a perdre’s i escorcollar de valent a sobre del nostre pròxim passat. És un món dintre de l’univers dels mons possibles. Potser també és garantia d’emoció i repàs intens de les lliçons apreses a l’escola. És, si més no, la passió feta mirada, o la cultura en estat pur, tan dinàmica com d’accentuada concentració monumental. 

I per a Antoni Miró el viatge a Grècia ha estat tot açò que esmentem al paràgraf anterior, però encara una mica més. Potser ha sigut, el seu viatge, la pura vocació de fer-ne trasllat de les imatges poderoses del record, i dins del marc referencial de la història comuna. L’artista ha trepitjat l’Hélade amb la certesa que hauria de treballar, després al Sopalmo, tantes idees embastades al fil de la seua quimera joiosa. La crònica, sí, arrenglerada com un manifest no gaire circumstancial, doncs en aquest cas encara s’amplifica, ha estat construïda a base de pedra picada. I de força hercúlia. 

Cadascun dels moments viscuts pel pintor en terres gregues, ara, transiten davant dels nostres ulls a la magnífica exposició que exhibeix la seua obra a Otos. La mar clàssica, farcida d’elements importants per a comprendre i estimar el llegat que ens visita, banya, amb la serenor dels mots apresos, els arquetips que suren com la fusta dels vaixells rics de queviures egregis.

I nosaltres des d’aquestes línies, i amb l’assaig d’esguardar amb intensitat la proposta del pintor (mirabile visu), també ens deixarem anar per la consciència poètica de tants escriptors com han parlat de l’amor, del món clàssic que ens pertany, i de la suprema llibertat de l’individu per a gaudir, a mans plenes, de la felicitat que comporta viure atrapat al sí dels braços d’eros renascut: a cada passa, a cadascun del moments de la vida, i en la lleugeresa invicta dels sentits a flor de pell…talment així com el plaer exquisit reclama. 

«L’arc d’Adrià» 2007, encès i bru de sol matisat, s’eleva vers un cel immaculat, tot assenyalant el poder que anuncia: una porta d’Atenes. I el contrapicat amplifica el valor de l’objecte pictòric aixecant el vol magistral de l’arquitectura que el conforma.

«Temple d’Hera» 2006 a Olímpia, tres columnes dòriques i un minvat friso recorden la importància de la deessa, esposa de Zeus, a l’antic Peloponès. I Antoni Miró ens hi transporta amb la seua pintura en aquell  moment del temps nostrat. Identifica serenament la bellesa que rau al si de les runes  amorosides pel pas del temps. L’èxit d’aquesta pintura viu a la meravella del transport emocional, tan precís com constant al seu treball, tant pictòric com poètic alhora.

«Teatre d’Epidaure» 2007 a Epidaure. No solament la bellesa arquitectònica que reflecteix, perfectament, la pintura d’Antoni Miró, ens copsa d’immediat. També la comprensió de l’espai que acull aquesta joia del món grec: una depressió del terreny ha estat el fonament bàsic per a la construcció del teatre, tot aprofitant la singularitat en la forma primitiva del terreny. A més, diuen, i hi hem pogut advertir, un mínim senyal acústic just al centre de l’escena, s’hi pot escoltar sense cap problema a qualsevol indret de la graderia que configura la totalitat del teatre. L’acústica perfecta dins l’espai esplèndid. I Antoni Miró esguarda la meravella i ens la serveix de primera mà, amb tot el seu majestàtic poder de seducció.

«A l’Acròpolis» 2006, en Atenes, les formes imperials de la columnata per excel·lència, ens transporta al món on la cultura mereixia el respecte d’allò més elevat que mai ha pogut fer l’home (el gènere humà). Pintura per a atresorar les capacitats del misteri que ens parla des de dimensions altíssimes, i des de circumstàncies atàviques: enyor per la grandesa dels costums, i també per la filosofia que nodreix d’essència la presència del coneixement present. I la pintura il·lustra, identifica i acull, com ho fan els versos dels grans poetes que en la història han sigut: [«…Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes/que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,/dormen l’eternitat…»], canta Carles Riba, i nosaltres fruïm de la seua cançó intimista i franca.  

«Retrats de manaires» 2007; «Aristonants» 2006; «Dona asseguda» 2006; «Escultura del Museu de Corint» 2006; «Escultura romana a Corint» 2006; «Kuros de Súnion» 2006; «Afrodita, Pan i Eros» 2006; «Dona de bronze»  2006; «Dona a Corint» 2006, són bona part de les imatges que Antoni Miró ha bastit amb voluntat de fer-nos-en trasllad del món escultòric. La precisió, l’aïllament i la composició conformen un nucli poderós del valor de l’escultura en qualsevol de les escoles regnants en aquell moment de la història: Antioquia, Alexandria, Rodes, Pèrgam, etcètera. El realisme i el gust pel retrat fonamenten bona part del quefer creatiu, i Antoni Miró executa les seues propostes tot referint aquest cànon escultòric traslladat, ara, a la pintura. I recordem els versos de Kavafis quan assenyala la bellesa de l’home comparada amb l’escultura representativa: [«…cabell com robat d’estàtues gregues,/sempre formós, no obstant despentinat,/caient lleument a sobre de fronts pàl·lids./Figures d’amor, com la desitjava la meua poesia/…en les nits en què era jove,/trobades secretament en les meues nits.»]  

Escultures de la Suite Eròtica Grega 

Els voltants de l’IVAM-CADA d’Alcoi resten vestits, de forma màgica, per les escultures eròtiques d’Antoni Miró. Una col·lecció que posa de manifest, una vegada més, el treball esforçat i el talent de l’artista alcoià. Escultures que reviuen situacions amatòries, plenament vitals i sensuals, on s’hi reflecteix la realitat de la condició humana. Però també s’acreix la cultura que ens arriba d’altres latituds, on la fascinació per l’eros, i també pel cos humà, eren armes poderoses per a acarar l’existència: sense fronteres, sense impediments, amb els recursos que de tota mena ens ofereix el cos, amb el suficient grau d’ambigüitat perquè la llibertat fos, solament, un franc camí d’anada, i no gens pertorbat per la fruïció maniquea d’allò bo o d’allò dolent. La irresistible força de la sexualitat, literalment compresa i acceptada, llueix amb força inequívoca dins les mans faedores d’Antoni Miró, i la potència de l’estudi, ara en braços de les històries contades als vasos de ceràmica domèstica, s’hi vehicula a l’acer cortén: lúcid, lliure i esponerós. Déus capriciosos, deesses iconoclastes, amants fecunds i arriscats, trempats instruments benefactors, tota la joia del món sencer, posicions multiformes i recaptadores dels beneficis elementals, la vida tova, a les escultures que Antoni Miró ha confegit i que ara, per al plaer dels nostres sentits resten instal·lades al sí de la nostra ciutat. Quina sort més gran poder gaudir-les!!! I quina meravella que fos per sempre!!! I referim a manera d’afirmació: [«…Pot ser Eros un déu gran, així també la bellesa primera no serà deguda a l’home, sinó a alguna cosa anterior a l’home…no obstant això el bé pertany a l’home com alguna cosa pròpia que s’insereix en la seua primera naturalesa…»] I ens gratifica advertit com la força de l’art centrifuga qualsevol experiència desenfocada que puga alterar la normal vinculació d’una proposta artística. La reinterpretació dels fets de la història, o de la realitat comuna existencial, magnifiquen els trets de l’esperança a l’hora de valorar la irrupció de la contemplació individual. De l’aprenentatge en l’esguard podem satisfer la curiositat del coneixement. Mons afectats per la gràcia del fet artístic.

L’amor, potser els amors, d’inabastable intensitat, s’esllavissen per la superfície de la vida malferint els cors dels amants. I tot va molt més enllà dels afectes, de la delectació contemplativa i del sotsobre dels sentits. L’amor amplifica, mitjançant les botzines anunciadores, el tàlem de la victòria, on els cossos reflecteixen la passió fruitosa de l’esperança en la nova albada. Els vaixells trenquen amarres i es perden mar endins sense rumb emancipant de la vista la terra ferma, potser filla de l’ermàs caliginós.

I l’artista Antoni Miró cisella l’esperit que il·lumina, tan poderós, l’entusiasme dels encontres carnals. Rostre, mans i cossos eixerits per la crida de la intimitat, de la naturalesa extrema i de la necessitat amatòria. Sense cap renúncia, Sense cap mena de derrota. Amb la bandera del vertigen hissada cercant a les palpentes el camí freturós del destí. Poetitza el gran Catul: [«…Tanqueu les portes donzelles,/ja hem jugat prou./ Viviu bé, bons esposos,/i empreu la joventut/ en l’amor diari.»]  Unes recomanacions molt pròpies per als amants, convidats a fruir la intensitat diària del quefer amorosenc. I així en un seguit de versos del poeta Catul, el qual considera extraordinàries les ferides de l’amor.

«Joc antic-dos» 2007. Els amants executen el ritual galant en la pau de la cambra. I tot sembla convingut des del temps dels astres en fuga, tot recercant la confirmació del món que coneixem. És com un salm aprés des de ben antic en la monòdica realitat de les passions. I el grec entusiasmat acaricia el cos de l’amada a pesar de l’aspra superfície de l’acer cortén. Ambdues figures, en el negatiu de l’escultura, s’hi fonen absorts per la delicadesa de l’instant. I ens agradaria imaginar que els versos que tot seguit estamparem, del poeta Costa i Llobera, foren escrits per a amidar aital categoria d’amor que Antoni Miró ha generat amb la seua escultura: [«…no sé quin desig sens mida/del fons del cor m’ha brollat;/no sé quins somnis me’n duen/tot sol, ribera de la mar…»]

«Joc solitari-dos» 2007. L’amor, eros, com un joc, en aquest cas per a la defensa de  l’autocomplaença. Salvant totes les distàncies, i fent valer el principi per la gestió de «l’amor propi», ben entès, aquesta escultura, a banda de ser d’una factura esplèndida, realitza un giravolt contundent a l’hora de posar en valor cadascuna de les estratègies que defineixen les possibilitats de l’amor. El personatge central de la proposta escultòrica, si fa no fa, acut a la realització de tota mena de gestos per a incidir en el plaer sense recança. I no és sòrdida la realitat exhibida, ans al contrari la voluntat emancipada del personatge insinua llibertat, gosadia i força expressiva. Eros personificat, ací també: [«…déu grec de l’amor en la mitologia; fill d’Afrodita i Ares. En la literatura clàssica grega Eros és més una força primitiva i atractiva…El cor dedicat a Eros, força elemental, en l’Antígona de Sòfocles és molt conegut…també en el Banquet, Plató compara eros amb l’aspiració de la bellesa…»]  I de la bellesa també parlen les escultures d’Antoni Miró, i de la gratificant manera que el humans tenim d’apropar-nos als misteris de la tendresa, vehiculada per l’exercici de l’experiència sexual. A banda de ser, les escultures de Miró, realitats de la figuració amatòria clàssica, la seua aportació rau en la reinterpretació dels elements clàssics, també en la reducció elemental de les propostes, i, a la fi, en la lectura pròpia que en fa de la vida quotidiana d’aleshores.  Finalment afloren noves obres, nova vida i nou conreu per a la creació plàstica.

«Joc eròtic» 2007. Ambdues figures, personatges singulars que recerquen la benaurança del plaer físic, estesos al tàlem, informen de les diverses possibilitats d’obtenir el preuat benefici que el cos procura. I no s’estan d’oferir i prendre, com ho marquen les maneres substancials d’acudir a l’amor carnal. La fel·lació com a instrument de conquesta, i com a identitat arrelada a la part cel·lular dels individus. Escultura brillant, de formes precises, de volums que s’hi corresponen amb les clàusules de les proporcions hel·lenístiques. Un gaudi per a la contemplació sense límits…i recordem aquests versos (de moment sense atribució possible) que faculten per a entendre la intensitat dels amants quan suporten «batalles» sense fi: [«…cansada, va dir, sí és possible,/que no hi ha tal exercici que no canse,/per més que aquest siga gustós i agradable;/però restar contenta és impossible,/ja que l’apetit nostre és insadollable/i no consent l’home que descanse.»] 

«Somni» 2007. L’artifici de l’art, encara la seua estimable versemblança, acut al rescat de la imaginació, de la intuïció i de la fantasia (més plural i diversa que hi puga haver). La imatge ens atorga, sense prejudicis maldestres, la intimitat del plaer autònom. La mà de la dona, que acaricia  els seus òrgans sexuals mentre executa una especie de dansa ritual, identifica, verament, l’estima pel propi plaer. I així ha estat des de temps inveterats, i resolt com la circumstància que alena sense tindre en compte alguna altra cosa que no siga la sensualitat ensinistrada per fer créixer els arguments de la vida. Nua, la dona, exhibeix la garantia del seu cos lliure, i l’escultura d’Antoni Miró formalitza les virtuts d’un món clàssic però de present joiós.

«Joc d’amor-dos» 2007. Els personatges, juguen. Clar, com sempre s’hi fa als amors correspostos entre parelles que així ho determinen i assoleixen lliurement. En aquest cas concret, l’home, amb els seus atributs enlairats, espera la recepció dels mateixos a dins de la companya, que també s’afanya per vinclar-s’hi. Sexe, sensualitat manifesta i volença per satisfer l’apetit que ja els encoratja, viuen al si d’aquesta escultura d’Antoni Miró: perfils sinuosos, senyals inequívocs de pertinença a un món que novament ens visita…com si fos la força de l’amor qui així ho manés. Aquests versos de Dioscórides, que tot seguit destacarem, ens il·lustren a bastament en aquesta escena que, just ara, contemplem: [«…les seues carns de porpra/com a sota del vent les fulles, amb el sotrac li tremolaven,/fins que a ambdós ens fluí la nostra blanca vigoria/ I Dóride deixà relaxar-s’hi els seus membres exhausts…»]

«Altra Victòria-dos» 2007. Dins el buit que en proposa l’escultura d’Antoni Miró, tots confluïm a l’hora de l’observació. Victòria alada, una porta per on endinsar-nos i contemplar, de ben a prop, la bellesa fantàstica que resum el treball de l’artista. Reinterpretació esplèndida que acut al rescat de la mateixa història. Grècia en carn viva, a pesar de la fredor càlida de l’acer. La Victòria com un allau benefactor de sensacions, de vocació de mirar de front la mar, tal com ho marca el caràcter del seu origen. Un abraç al vent, mentre les robes s’hi afermen al cos de la dona en cànon irresistible. 

No es tracta d’una obra eròtica, la Victòria, però sí, per la seua gran bellesa, mereix figurar en qualsevol estudi aproximatiu, o espai, que se’n faça del treball escultòric d’Antoni Miró. 

I per a finalitzar aquest nostre recorregut elemental, volem fer esment d’alguns versos que canten l’amor, la sensualitat i la relació afectiva, tan humana, que incorporen saviesa i coneixement: la cultura clàssica ens visita i augmenta els guanys de l’imperatiu amorós. I Antoni Miró, d’irònica condició, ens determina i convoca a esguardar, però també enaltir, la realitat que tant ens vincla a l’essència humanal. Així, els versos de Mimnermo de Colofó: [«…¿Però què la vida i quin plaer sense la daurada Afrodita? Mort siga jo el dia que no m’importen ja els secrets amors, els seus dolços dons i el tàlem,…»]  També Esquil, als Mirmidons; Plató, al banquet; Sófocles, als Amants d’Aquiles; o Aquiles Taci , a Leucipa i Clitofonte, en parlen a bastament del fets de l’amor i de la causes i concauses que la passió amorosa comporten. Un joc venturós. Una joia el treball tan polit i escultòric d’Antoni Miró.

  • Carles Riba, «Elegies a Bierville II» en Nou Segles de Poesia als Països Catalans (a cura de Celedoni Fonoll), Edicions del Mall, Sant Boi de Llobregat, Barcelona 1986, p. 245
  • Kavafis, «He mirado tanto» en Obra escogida (Selecció i traducció Alberto Manzano), Teorema, S.A., Barcelona 1984, p.88. NOTA: la traducció del versos de Kavafis ha estat nostra.
  • Johannes Hirschberger, «Historia de la filosofia», T.I, Biblioteca Herder, Ed. herder, Barcelona 1971, p.91-92. (Referit a l’Eros de Platon). La traducció d’aquest fragment ha estat nostra.
  • Catulo, Poema LXI en «Poesía Completa» (C. Valerii Catulli Carmina). Versió castellana i notes de Juan Manuel Rodríguez Tobal. Poesía Hiperión, Madrid 1998, p. 147
  • «Eros», en la  (Enciclopedia de la Antigüedad Clásica), (a cura de Jean H. Croon). Ed. Afrodisio Aguado, S.A., Madrid 1967, p. 104
  • Sonet 37 (Jardín de Venus) en Poesía Erótica del siglo de oro, (Edició a cura de Pierre Alzieu, Robert Jammes i Yván Lissorgues) Ed. Crítica, S.A., Barcelona 1984, p. 56
  • Dioscórides, «Amazona» en Antología de la Poesía Erótica de la Grecia Antigua, Ediciones del carro de la Nieve 1991, Sevilla (Edició a cura de Máximo Brioso Sánchez), p. 232
  • Mimnermo de Colofón,  «Elegía del amor y la juventud» en Antologia de la Poesía Erótica de la Grecia Antigua, Ediciones del Carro de la Nieve 1991, Sevilla (Ed. a cura de Máximo Brioso Sánchez), p. 75  
Font: j. sou./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *