foradia cdturisme

La primavera silenciosament assassinada

La primavera està desapareixent gradualment davant els nostres ulls. Però no es tracta d'un fenomen natural. La primavera està sent silenciosament assassinada

Abril amb temperatures de juliol, embassaments amb nivells d’estiu, sòls i vegetació resseca que crema sense control al març, en un dels grans incendis més primerencs de la nostra història. Regadius que espremen l’aigua subterrània comprometent la biodiversitat de parcs nacionals, i mentrestant, l’aigua de boca faltant a Còrdova o a Catalunya. Cereals que no es podran collir. Cabezas de bestiar que no tindran què menjar, sacrificades, perquè el seu aliment es produïa a la primavera. El major regulador tèrmic del planeta, els oceans -que han absorbit fins a un 90% de l’excés de calor- donant senyals inequívocs de desestabilització, marcant rècord rere rècord de temperatura. Valuosíssimes poblacions d’abelles, escarabats i saltamartins morint. En alguns llocs ja fins s’ha de pol·linitzar a mà, afegint un altre risc més a la ja compromesa seguretat alimentària. I malgrat totes les evidències incontestables, el negacionisme campant a pler en programes de televisió en prime time.

Una primavera d’eleccions, on alguns observem, incrèduls, el negoci innegociable: la promesa irresponsable i enverinada d’incrementar el reg de la maduixa amb aigua protegida. La bogeria col·lectiva d’acceptar que algú prometa als agricultors aigua miraculosa en Doñana. 

Neruda va ser massa optimista quan va dir allò de ‘podran tallar les flors, però no detindran la primavera’. Salta a la vista que podran. I tant que podran! Però, Qui són els responsables? Com hem arribat a aquesta situació?

Grans empresaris i inversors al costat de la major part dels responsables polítics (que també són, indefectiblement, responsables de la crisi ecosocial) tenen la major quota de responsabilitat, sens dubte. Però quasi tots acceptem les regles del joc, i permetem que coses com el caos climàtic o l’esgotament dels recursos hídrics, s’agreugen sense tot just resposta. Això no s’arregla amb accions individuals, sinó amb una contundent acció col·lectiva que impose seny i frene unes inèrcies que no es detindran per si soles. Les 100.000 persones que van col·lapsar el centre de Londres durant quatre dies per a exigir accions contundents, comprenen bé aquesta obvietat. Els mitjans de comunicació que van silenciar aquesta convocatòria pacífica i massiva, mentre amplifiquen accions més discutibles i minoritàries, també ho estan comprenent a la perfecció.

La primera de les dificultats per a resoldre el problema radica en el fet que no admetem que es parle clar. Mentim i acceptem mentides. Pel nostre interés curtterminista, per ignorància o per deixar-nos portar. I al no parlar clar ens posem a nosaltres mateixos huit grans travetes i obstacles que ens impedeixen avançar en la resolució de la greu crisi ambiental i social; de la qual es deriven pandèmies, tensions geopolítiques, desastres financers i el calfament de l’atmosfera i dels oceans. Travetes que van des del negacionisme a la pressió de l’egoisme, des de la hipocresia organitzada al tecnoptimisme, des de la fugida cap avant fins a la tendència a l’autodestrucció, o a la creença en miracles. Unes travetes que parlen d’una societat malalta (la cobdícia mata més gent que la contaminació atmosfèrica) i, sobretot, d’una societat bloquejada, incapaç de madurar i acceptar que, especialment ara, menys és més, i parar pot ser l’única manera d’avançar. Si et trobes pròxim a la vora d’un precipici és progressar una bona opció?

La primavera està sent silenciosament assassinada per la ignorància, per la prepotència, per l’excés d’optimisme, per la falta de cooperació i de valentia. En l’excés d’optimisme, per exemple, tenim diversos casos evidents: la captura i segrest de carboni, que no funciona, l’hidrogen verd, un concepte que hui dia és un oxímoron més, o la fusió nuclear, a la qual li falten 50 anys des de fa 50 anys. Quasi qualsevol cosa val. Tot amb la condició de no afrontar que més que falses esperances, que ens fan esperar miracles més del compte, el que necessitem és activació i altes dosis de realisme. 

Esperança, sí, sempre, però en la seua justa mesura. I entremesclada amb ràbia, l’ingredient indispensable de qualsevol avanç en qüestió de drets al llarg de la història. El vot de la dona, la jornada de 8 hores o els avanços en la descolonització han provingut sempre de les lluites, de la desobediència civil, del conflicte. I ara ens estem jugant alguna cosa si cap més important, perquè sense ecosistemes sans i climes estables, no hi haurà molt més que salvar o conservar. No obstant això, sembla que seguim sense comprendre que només amb diàleg, informes i articles en premsa, no arribem. El conflicte en una situació d’injustícia que es pretén silenciar és el nostre aliat.

Per moltes renovables que s’instal·len -de maneres molt qüestionables, a més, amb poca participació de la gent del territori i amb una mentalitat curtterminista a la recerca del benefici econòmic- si el consum energètic continua augmentant tenim el resultat esperable: 2022, rècord d’instal·lació de renovables i, alhora, rècord d’emissions.

La transició ecològica imprescindible és un problema més cultural que tècnic, és més de reduir -consum superflu, desaprofitament, desigualtat de la riquesa- que d’afegir plaques i molins sense planificar. Les alternatives realistes que es vulguen presentar a la societat han d’incorporar aquesta dimensió, o es quedaran coixes.

Estem pujats en la trepidant locomotora de la història, que cada vegada accelera més i més, fins al punt d’haver tornat a augmentar l’ús de carbó. I aquesta locomotora va tan ràpid que cada vegada té menys estacions on parar. I què li ocorrerà a una locomotora que a penes té on parar i que cada vegada té menys combustible? Gens bo. Hauríem d’estar reduint les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle a tota velocitat, però sembla que l’única cosa que agafa impuls és la inèrcia, una inèrcia que ens porta inexorablement cap al final del trajecte.

Quan en 1962 la biòloga marina Rachel Carson va escriure Primavera silenciosa, alertant sobre els perills del DDT, els grups industrials que anaven a veure’s afectats per la seua investigació van ser eficaces ridiculitzant-la. Desprestigiar a una dona investigadora en aquells temps era, a més, summament senzill. Rachel Carson va morir jove, dos anys després de publicar la seua obra més important, i no va poder arribar a veure com va aconseguir canviar el món, però vaja si el va aconseguir. El DDT es va prohibir en la dècada dels setanta, i gràcies al seu treball incansable es van salvar incomptables espècies i vides humanes. Gràcies a ella el nostre món és millor.

Però tornant al present, el silenci regna de nou en una altra primavera. Els ocells continuen declinant globalment. Tampoc es deixen veure quasi els insectes que abans omplien els parabrises dels cotxes en qualsevol viatge. I el col·lapse de les poblacions d’insectes és l’avantsala d’altres col.lapses més perillosos.

Actualment, aquesta mateixa oposició interessada s’està donant davant els que no tenim problema a assumir alguna cosa que un xiquet xicotet entén sense problema: no es pot créixer eternament en un planeta finit. De la mateixa manera que un edifici no pot créixer fins a l’infinit, perquè, com més creix, més posa en qüestió el seu propi equilibri. De la mateixa manera que una persona quan arriba a la maduresa, deixa de créixer, i s’estabilitza, perquè en cas contrari la gravetat li acabaria fent besar igualment el sòl. De la mateixa manera que res creix eternament en l’univers -que sapiem- excepte l’estupidesa humana.

Doncs bé, encara que cada vegada hi ha més literatura científica referent a la necessitat d’abandonar el creixement com a meta, encara que els organismes internacionals, nombrosos experts i cada vegada més polítics -fins i tot presidents de govern- estan perdent la por de parlar d’això, és curiós veure que la resposta -molt especialment del sector econòmic- és negar la major i continuar entestats en una idea suïcida. El capitalisme sense control és el seu pitjor enemic; alimentat per una cobdícia infinita, compromet el futur de la humanitat, incloent-hi la seua pròpia existència com a model socioeconòmic.

La primavera està sent assassinada. Després caurà la tardor. Fins que ens quedem sense estacions estables, sense combustible, i sense frens, i la locomotora en la qual anem pujats s’estavelle irremeiablement. I el que calla, atorga. El silenci ens fa còmplices. Còmplices d’un assassinat al qual encara podem fer front organitzant-nos per a detindre als que no es detindran mai. El poble és qui més ordena.

Font: Juan Bordera i Fernando Valladares./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *