El difícil equilibri dels mots en llibertat -alguns exemples-
Columna per Josep Sou
«…només valen les paraules, la resta és parloteig»
E. Ionesco
A ningú no se li ocorre acostar-s’hi a la casa d’un conegut que acaba de morir i demanar el veïnat: on està la casa del mort? La prudència i la sensibilitat obliguen utilitzar fórmules edulcorades (eufemismes, potser), per a referir-s’hi a tan greu situació: on està la casa del difunt o…del finat? I així la cruor del llenguatge, pel dret camí, esdevé una mica més amable, menys punyent i gens agressiu. Aquest comportament verbal ens dignifica i deixa en bona posició.
També podem escoltar, amb continuïtat manifesta: «…el senyor director de l’emissora local ha mort després d’una llarga malaltia…» I tot per no anomenar el càncer com a causa fonamental del traspàs, ja que aquesta afecció resta immersa en el primer esglaó, o pòdium, dels anatemes actuals en el panorama social.
Com de cap de les maneres un s’hi pot adreçar a la coneguda que fa temps que no veu tot dient-li: «…saps que t’has fet més grossa…des que no ens veiem t’has posat damunt, almenys, set quilos?». Si així li aboquem el cabàs a la senyora en qüestió, tenim, a les mans, un litigi de molt immensa proporció. Caldrà, millor, tirar d’eufemisme i etzibar-li a la nostra interlocutora: «…estàs una mica més refeta, però molt guapa, saps?» Podem dir que «refeta», o, millor encara, el diminutiu «refeteta», assegura la comoditat verbal, l’harmonia, i tot just el plaer circumstancial de l’encontre casual.
Però no hem vingut avui ací, en aquesta columna, per a fer-ne la dissertació del llenguatge acomodatici als imperatius socials. Ni tampoc per a parlar-ne dels conflictes que tot fet comunicatiu pot arribar a comportar. Ni de les distàncies que l’ús del llenguatge propicia els parlants. Ni encara tampoc dels matisos conceptuals de la llengua (de la parla) quan s’enfronten dos individus tot utilitzant les mateixes paraules…i que assoleixen valors significatius diversos. Fenòmens de la comunicació reconeguts des de fa molt de temps i estudiats amb profunditat inequívoca pels científics del llenguatge (els lingüistes).
Podríem parlar, no obstant de l’absurd per l’absurd. També de l’equidistància que alguns mitjans de comunicació manifesten a l’hora de posar «titulars» als seus escrits, o inclús d’insinuar, contra pronòstic, que el cavall de Santiago (per ací li diem Jaume) no és veritablement blanc. Resta, potser, trencadet de color, el pobre corser. La qüestió és vendre notícies com si fossen veritat indiscutible. Què hi farem? «…què gran credulitat la dels mentiders! Inclús creuen que són creguts…», ens enraona Madame de Knorr. I no ens cal afegir cap cosa més en aquesta mateixa direcció, doncs la cita resulta aclaridora i brillant. I ben útil per als nostres interessos d’explicar-nos-en.
I tot i que puga semblar que me n’he oblidat, i que no estic parlant del meu admirat amic Antoni Miró, tot açò que ens precedeix a la lectura no és una altra cosa que preparar la situació per a ben dir allò que ara mateix ens interessa. L’assumpte, ja ho assegure, ve de ben lluny…des de massa lluny pot ser. Però vull i necessite fer-me’n ressò, ara, una altra vegada, quan la commoció d’uns principis elementals d’alteritat han estat esbandits per les praderies de la memòria.
Anem hi! «…un got mig buit de vi és també un de mig ple, però una mentira a mitges de cap manera és una mitja veritat…», pronuncia Jean Cocteau, i n’estem força d’acord amb l’escriptor francès. I de mentires, a cabassos. Quan i a on? Doncs per exemple a Gandia, quan, un dia, «por mis cojones» (quina cosa més lletja acabe de dir), l’alcalde del Partit Popular de la ciutat gosà llevar del seu emplaçament estudiat i assolit l’escultura de l’artista alcoià Antoni Miró, Les llances, obra que rememora els successos d’un 25 d’abril, llunyà i perdut als confins en els plecs de la recordança. Aquesta obra fou traslladada, no sense força, a un altre emplaçament, molt més allunyat dels principis que la comunicació artística reclama. Gosadia? Impunitat? Burrera militant? Incultura, incultura, incultura? Mala voluntat? Cinisme pregon? Ni un xic de sensibilitat? Cruor de caràcter? Inversemblant manera de restar al món? Per parts i tot alhora…
I per què? Doncs perquè aquesta magna obra, i representativa d’un moment històric del nostre país, insinua adscripcions perilloses, tèrboles idees, metàfores de vehement concurrència cultural, i també lingüística, clar. L’escultura ha esdevingut un símbol resistent contra l’oblit, i eina cultural de primer nivell (les grandíssimes proporcions venen al nostre encontre reflexiu). La memòria, però no solament aquesta, s’hi manifesta puixant, crítica i profunda. Altrament la conquesta de l’espai urbà com escenari per al record, i vehicle per al compromís solidari del poble. «…A una col·lectivitat se l’enganya millor que no pas a un home sol…», Reflexiona Pio Baroja. I té raó quan ho pensa i ho refereix. Allò del «panem et circenses» cobra ara i ací una nova vigoria. I és què amb poc en tenim prou per a fer el babau, el desentès i el fluix.
I agafant el vol de les primeres reflexions de caire lingüístic, que hem dut a terme en aquest petit article, parlarem, una altra vegada, de mots i de canvis eufemístics (almenys en el fons de la qüestió). Potser, àdhuc, matarem el missatger. Però com restem advertits, la culpa serà molt menor, i restarem lliures, i sense manilles, d’immediat. Alerta!
Amb el permís de l’artista (ací escultor) Antoni Miró, anem a fer un canvi substancial al títol de la seua obra. Val? Ja no serà «Vint-i-cinc d’abril» mai més, ni Les Llances en altres registres creatius, ara li direm: «HOMENATGE A VELÁZQUEZ». Què us sembla? No resta malament del tot, veritat? Almenys és una possibilitat per a reunir postures divergents, per no dir molt encontrades. Ara sí. Ara és ben possible… l’hem poguda encertar. Qui s’atreveix amb Velázquez? ¿Qui pot posar en qüestió que un pintor reconegut, com ho és Antoni Miró, faça un sentit homenatge a l’insigne artista, i molt principal, del nostre elenc particular-patri? Creiem que ningú pot gosar a fer una cosa així. De debò. Aleshores: els doctes, els saberuts, els indigents de trellat i de tota mena i estirp xerraire, s’inclinarien davant la celebració de la conquesta que significa una escultura de magnífiques proporcions i missatge intel·ligible. No hi haurien prou telers al nostre món industrial per a teixir llaçades de glòria per al dia de la inauguració multitudinària. Ai!!!!
Doncs…si ens passa pel cap, ens lliurem a la feina d’anar hi canviant el nom de les coses, a tort i a dret, en frenètica campanya per aconseguir l’acceptació unànime d’un discurs on la història ni s’hi faça malbé. És una possibilitat. Nosaltres, el que se’n diu manies, no en tenim ni una ni cap. Només cal posar-nos a la feina…
Fa l’hàbit al monjo? Diu, per tant, un títol, allò que alena per dessota de la composició-realització material d’una obra? És important posar-li nom a les coses? I, potser, la denominació d’una obra artística estiga la principal causa del seu perillós esdevenidor? Creiem que sí. Que tot plegat alimenta l’enrenou de les situacions de què parlem. Clar i ras. Antoni Miró anomena la seua escultura «Vint-i-cinc d’abril», amb evidents connotacions històriques, però també vindicatives. L’artista pren part determinant de la seua acció artística, i s’identifica amb el transsumpte que ens encomana. Si en comptes de fer una cosa com aquesta, li hagués abellit de ser una mica més light, doncs no hauria tingut cap problema, diguem-ne, polític. És qüestió de noms? Pensem que sí. De la importància en la denominació de les coses. Però, a pesar de tot, la pluralitat divergent, o la posició inalterable de l’obra de l’artista, il·luminen les avingudes, les places o rodones per a cridar, silenciosament, contra el blasme contracultural de tants indocumentats que passegen la seua misèria per les sendes velles de la vida. I pitjor per a ells.
Arbre Colibri de la Pau: 
Andreu: 
Comenta i participa-hi