foradia subscriutegrat

Terra Màgica, d’Hilari Alonso

Una capbussada en la dansa impossible de l'aigua i el foc on donyets, fades i humans suren en l'aire

El cantador Hilari Alonso ha tret del forn el seu segon disc basat en les tradicions valencianes de conjurs ancestrals per a espantar els mals. Un àlbum fonamentat en les criaturas màgiques que han habitat les llegendes de les nostres terres. La seua inseparable parella, Joan Moixino, s’ha encarregat de la recerca etnològica de camp i de construir les noves lletres. Un treball engrescador i arriscat que inclou una desena de peces, musicalment inclassificables, pel desplegament de fusions estilístiques que hi trobem. El proppassat 23 de setembre, el Centre Cultural de Muro estava de gom a gom en la preestrena de l’espectacle, una mena d’assaig general del que serà l’estrena definitiva i la gira prevista per al 2024. Hilari se sent agraït i satisfet del resultat final d’aquesta producció que mostra la seua maduresa artística. Raonem amb ell sobre el camí recorregut fins arribar a Terra Màgica.

Hilari, nascut al barri del Raval del Port de Sagunt, se sent un murer més des que va conéixer a la seua parella, com aquell que diu, dansant en el grup Baladre, mentre sonaven les dolçaines i els tabals de la colla La Xafigà, ambdós fundats a Muro d’Alcoi (el Comtat). Ell i Moixino formen una d’eixes parelles envejables que, després de més de trenta anys junts, continuen estimant-se, admirant-se i respectant-se. És una delícia romandre al seu costat mentre mostren, il·lusionats, la seua remodelada caseta de camp, a la partida de ‘El quint’, des d’on s’albira la serra d’Aitana, Montcabrer i el Benicadell. Un xicotet paradís on cultivaran verdures i fruites per a consum propi i d’amics i on ja imagine els saraos que faran, a l’estil de Casa Cuesa del seu amic-germà Pep Gimeno, Botifarra. Fa poques setmanes, Hilari compartia en xarxes socials una d’eixes sessions improvisades al pati de l’alqueria xativina del segle XV que Pep i la seua dolça esposa, Fina, van rescatar de les runes fa uns anys. Eixe dia acollien com a convidat a l’artista asturià i agitador folclòric, Rodrigo Cuevas, qui cantava i pujava en la moto del ‘Boti’ en companyia d’Hilari. Quin trio! Són moments festius on es celebra la vida al voltant de la taula i les cançons tradicionals i que generen una felicitat explosiva que s’encomana a tot ésser viu que té la sort de ser testimoni d’eixos estats de gràcia. Així és Hilari, encomanador d’alegries.

I és precisament Pep ‘el culpable’ de despertar-li la passió del cant i el desig de transmetre als nous públics el llegat dels nostres avantpassats. Una nit, sense tindre cap pretensió ni pensament d’estar damunt l’escenari, va assistir amb ell i el desaparegut músic, Emili Vera, al Cant al Ras de Massalfassar, cita anual imprescindible de cantadors, i quan ja estaven retirant l’escenari Pep li va dir… “Canta’n una”. És justament ahí on es va arrancar. “Em vaig llançar al carro sense pensar si podria arribar a estar damunt d’un escenari. El temps m’ha demostrat que si que en sóc capaç”. Hilari li va pillar el gust i l’interés autodidacta bevent de cantadors com Fermin Pardo, o Josep Aparicio, Apa, i  escoltant molta música. “La fortuna de la vida em va regalar projectes meravellosos”. Un d’ells va ser ‘L’home romancer’ (2015) on participava amb Xavi de Bètera o Pep Gimeno. La primera col·laboració discogràfica va ser en 2014, de nou de la mà de Pep, al cd, ‘Ja ve Nadal’. Arran d’aquestes experiències, en 2018 li va arribar una proposta fantàstica del compositor de música folk en euskera i mestre de la trikitixa, Kepa Junkera, qui es va quedar embadalit a la porta de  l’estudi de gravació de Pau Cháfer, a Xàtiva, per la seua manera d’interpretar el cant de batre i de ballar una jota. Un vídeo que va rebre milers de reproduccions en xarxes. Kepa el va fitxar per al disc i la gira Foc recorrent durant un any ciutats com Barcelona, Girona, Mallorca o Madrid fins que Kepa va patir un ictus, va haver d’aturar-se i, a dia de hui, continua recuperant-se. 

Aquell espectacle va ser definitiu per agafar confiança i trobar-se en condicions de llançar-se a crear un disc propi. L’any 2019 va publicar ‘A prop’ un treball d’arrel tradicional pura. En mig de la promoció va arribar la pandèmia de la Covid i va paralitzar tota la inversió de la produccio musical. “A prop es va quedar apagat i a finals de 2020 el vam reprendre, però va ser molt complicat reviscolar-lo desprès d’haver-lo aturat sense continuïtat”. No obstant això, se li va obrir una nova finestra lluminosa amb l’obra de teatre, ‘No sé com gloses’ (anys 2021-22) basat en el cant popular improvisat que reunia glosadors de Lleida, l’Empordà, el País Valencià, Mallorca i Menorca. En aquest muntatge escènic Hilari compartia taules amb Mateu Xurí, Carme González i Marçal Ramon i quan eixia a l’escenari amb les versades i les albaes valencianes alçava passions entre el públic. 

L’esperit inquiet d’Hilari l’ha dut a fer un pas cap endavant amb el disc Terra Màgica. El seu company de vida i ell havien arreplegat un fum de material relacionat amb els conjurs que es feien antigament: “Quan jo tenia catorze anys em van ensenyar a passar la cinta el dijous Sant; quan vam anar a  entrevistar a la tia Juanita, de 93 anys, ens va explicar com es llevava la insolació en un context en què el metge passava pel poble una vegada a la llarga i havien de curar-se amb el que tenien a la mà, és a dir, herbes i plantes. Una saviesa popular que no es pot perdre. La Invocació, que obri el disc, està treta d’una xarrada de l’homenot Vicent Torrent sobre una de les gravacions a la Canal de Navarrés, el Miserere, que cantaven les dones a les portes de l’església.” 

Joan Moixino, com autor de les lletres, destaca que unes són tradicionals amb construccions noves i altres són de creació original: “En el fandango extret del tio Rafel de Cocentaina, que va estar guardat en un calaix durant deu anys, el tio canta dos cobles i jo n’afegisc dos més; en el romanç de l’Encantà de Planes necessitàvem que el relat de la cançó durara un poc més i l’he allargat amb lletra nova. Les seguidilles de la nit de Sant Joan són totalment creades per mi en un esquema de tres; en la cançó de bressol, en lloc de cantar-li als humans, li cantem a les criatures màgiques i monstres, com els dracs, per a que no tinguen por dels homes. Hilari va adquirir instruments de joquet en un rastre i Pau Puig, que ha fet la part creativa del disc, els va incorprorar a aquest tema.” 

“Allò que no es coneix no s’estima”, afirma Joan Moixino. “Com més coses et conta la gent major més descobreixes que tot això forma part de la teua terra i de la teua gent. Raonant amb Hilari vam arribar a la conclusió que el mon màgic de la nostra cultura està per explorar perquè ha sigut marginat a causa de prejudicis i supersticions. A casa, la meua iaia, Tereseta, va nàixer en un mas de Penàguila. A mi i a les meues germanes ens ha llevat l’enfit fregant la panxa amb oli de cresol o quan sentíem gelosia agafava una figa palera que la llevava. He anat ampliant i investigant un ventall enorme de tradicions i conjurs per a posar-los en un disc. Teníem massa material i ens vam posar en contacte amb algunes persones que en saben com Juan Fran Ferrándiz, o l’escriptor alcoià, Francesc Gisbert, que van anar orientant-nos.” 

En el món màgic valencià no hi ha apenes música i calia partir pràcticament des de zero. L’àlbum conté fusió i electrònica per a que la música sone contemporània i arribe a la gent més jove. El productor, David Coll (qui ha dissenyat també la coberta del disc amb la creu de Caravaca que protegia les collites. Una creu feta de flama perquè el foc forma part de l’imagnari valencià) ha apostat per sonoritats sorprenents i per una instrumentació i banda noves. Des de l’equip creatiu, el músic Pau Puig, ha comptat amb intèrprets de formació acadèmica i molt joves com és el cas de Magí Capdevila (23 anys)  i Marina Lluch (21). Tots tres formen part de l’OMAC, Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. Enamorat de la Unió Musical de Muro d’Alcoi, Hilari ha trobat l’ocasió per a que col·labore al disc en “El Trib Reial”. També hi ha les col·laboracions especials de Carmen París: veu a “Jota empatxada”, i de Pep Gimeno, Botifarra: veu i postisses a “Seguidilles de Sant Joan” i a “Dones poderoses”

Hilari rememora els inicis d’enregistrament a l’estudi: “En els primers dies de gravació em vaig esglaiar perquè vaig saber que havia eixit de la meua zona de confort. Per posar-ne un exemple, hi ha una jota que són sis jotes d’estils diferents alhora. Se’m va passar pel cap abandonar el projecte, però em vaig donar forces a mi mateix per a ser capaç de dur-ho endavant. Ara sent satisfacció. Cada volta que escoltem el disc sona diferent i trobem algun element distint. Per exemple, des del punt de vista vocal, en alguns temes no em reconec perquè he eixit de la meua tessitura vocal”.

Sense dubte, Terra Màgica és tot un repte que esperem gaudir en el 2024 als escenaris. Un disc evocador de temps ancestrals amb llenguatge musical contemporani. 

Font: Amàlia Garrigós./


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *