Tripartits

per Lluís Torró Gil (Diputat d’EUPV a Les Corts Valencianes)

Enviat per Redacció en 10 d'abril de 2014.
Guardat en Opinió
Tags: Esquerra Unida, Lluís Torró

Lluís Torró./

A penes passen les festes ens trobarem immersos en la campanya electoral de les europees, pròleg d’un intens any preelectoral. Tota l’activitat política de l’immediat futur s’hi trobarà condicionada. A les circumstàncies habituals s’afigen, doncs, nous factors que faran aquest any molt singular políticament.

La principal novetat és l’elevada probabilitat d’un canvi polític a la Generalitat. No hi ha res escrit però, si no es torç molt la tendència, el PP es trobarà davant un tsunami que el desallotjarà de les institucions. En la mesura que siga vàlid l’exemple alcoià, no ens hauríem d’estranyar gens si el partit que ha dominat de forma absoluta l’administració valenciana durant dues dècades treu el cap a l’abisme de la descomposició.

És el que té la crisi i la seua gestió. Si descomptem uns quants irredempts (pocs, molt pocs) i un grapat d’estomacs agraïts de la TDT party, sols ens resta una exigua minoria que no és conscient que la crisi no ha vingut, que l’han provocat. I que els qui ens governen han format part de l’equip dels “provocadors” i se n’han beneficiat, ara i adés.

La necessitat d’un canvi polític que foragite de les institucions la incompetència, el sectarisme ideològic i la corrupció del règim del PP sembla inqüestionable. Però que ningú no s’equivoque, siga quin siga el mapa polític després del maig de 2015, els problemes que heretaran els probables nous governants seran de proporcions bíbliques i el marc en el que hauran d’abordar les solucions serà força desfavorable.

He escoltat crítiques vessades sobre els partits de l’oposició d’esquerres en el sentit que no ens esforcem en il·lusionar a la ciutadania. Tenen raó. El que passa és que prometre grans canvis pot resultar molt irresponsable davant la manca d’informació veraç sobre el panorama amb què es trobaran els nous consellers. En aquestes condicions, la necessitat de triar adequadament és més important del que sol ser habitual.

Alcoi és una de les escasses experiències-pilot del que podria ser el nou paisatge institucional que ens trobarem a partir de mitjans de l’any que ve. Renuncie a fer-ne una anàlisi i un balanç en profunditat. No sé si la meua implicació em permet de ser suficientment objectiu. La meua impressió és que no ha estat gens fàcil, que s’han comès errors (alguns greus) i que hi ha un cert desencís que no hauríem d’obviar. Tanmateix, crec que, tenint en compte els condicionants, cal reconèixer també les llums.

On vull anar a parar, doncs, és a les anàlisis que hi fan els “opinadors” (perdoneu el mot). S’exigeix rigor als responsables polítics. Crec que això també s’ha d’exigir als analistes polítics. El que més em preocupa no són les critiques. A diferència dels “benpensants”, entenc que la crítica no sols és útil, resulta imprescindible. I no estic exigint una crítica “constructiva” que valore també els encerts. El meu malestar s’adreça a les crítiques indiscriminades.

M’explique, tothom fa coses malament, tant és la seua capacitat, la seua intel·ligència o la seua voluntat. Però no tothom ho fa tot malament. Quan les crítiques són genèriques resulta difícil identificar allò mal fet i, en conseqüència, la reflexió i, si s’escau, la revisió. De la mateixa manera, resulta evident que no tots els actors actuen igual. No seria desitjable distingir-los en funció de les competències i les responsabilitats? No sols ajudaria també a l’autocrítica i a la rectificació. És que, a més, seria just.