Foradia

Un carrer per a la Transició

per Diego Luis Fernández Vilaplana

“Quan hagin parlat els qui dominen,
parlaran els dominats”

Bertolt Brecht

diego-fernandez eu_alcoy

Diego Fernàndez./

A pesar del consens acadèmic sobre la història recent del nostre país, encara avui fan fortuna tergiversacions goebbelianes que molts mitjans repeteixen acríticament. Des del neofranquisme més recalcitrant fins al revisionisme, la “historietografia” de la “caverna mediàtica” s’han proposat reescriure la història “con renglones torcidos al servicio de intereses políticos espúreos” (Reig Tapia, 2012).

Tots, uns i altres, van ser culpables de la Guerra Civil; Franco va promoure la modernització i el creixement econòmic als anys seixanta i la Transició va ser un regal de dos il·luminats al poble espanyol. Mentides que avui en dia, encara són dogmes de fe, fins i tot, als manuals d’història dels nostres escolars.

Amb la mort d’Adolfo Suárez renaix aquest intent per gravar a foc a les nostres ments la versió adulterada del que alguns autors han qualificat com “La transición sangrienta” (Sánchez, 2010). El rei Joan Carles en persona va difondre un discurs on assegurava que “Suárez y yo impulsamos la Transición”. Oblidant conscientment que el règim dictatorial que va heretar de la mà i el decret de Franco no tenia cap oportunitat de nugar en curt una societat immersa en un procés de profunds canvis socials, econòmics i culturals.

La salut política de la Dictadura estava tan deteriorada com la física del dictador (Ysás, 2012), però, això sí, conservava un aparell repressiu intacte. I tant que el van fer servir. Des de la mort de Carrero Blanco, l’aparell de l’Estat i els seues esbirros van assassinar 188 persones, afegim a això les tortures a les comissaries i les càrregues policials. Desaparegudes les dictadures a Portugal i Grècia, Espanya era un anacronisme feixista impresentable al context europeu.

S’ha repetit fins a l’extenuació que a la Ley de la Reforma Política de 1976, les Corts franquistes es van fer l’harakiri. Però en realitat, es tractava de reconduir el procés democràtic (que al si de la societat ja s’havia produït) per tal d’aconseguir avantatges. És a dir, evitar quedar marginats, conscients com eren de la crisis global del franquisme: aïllament, condemnes internacionals,… (Pereira, 2012).

La postura suïcida la representava el búnker, Suárez va fer retrocedir les demandes ciutadanes assegurant-se un lloc privilegiat al nou règim, canviant-ho tot per a que res fonamental no canviés. Només així s’entén la llei de punt final promulgada amb la Ley de Aministía en 1977, per exculpar els franquistes amb les mans tacades de sang. Una llei electoral on no tots els vots ni a tots el partits valen el mateix. I un model social i polític on les velles castes del règim no hagueren de renunciar al seu control per aparentar que de la nit al matí s’havien transformat en uns demòcrates de tota la vida.

L’Estat espanyol és avui en dia el segon més desigual de la Unió Europea (segons dades de Càrites) i això no és cap casualitat. L’estat del benestar va estar sempre relegat als interessos econòmics d’uns pocs, als de sempre, als qui manaven abans i continuen fent-ho després de la mort del dictador.

L’amnèsia col·lectiva que representa empassar-se això, suposa renunciar a escriure la Història des de baix (Hobsbawm, 1998) i explicar un conte de fades difícil de digerir. En un país on segons els jutges hi ha més de 114.000 desapareguts, morts a les cunetes de Franco: el segon país del món, després de Cambodja!

La democràcia va ser una conquesta de les treballadores i treballadors que s’organitzaren a les fàbriques per fer caure el règim i reivindicar els seus drets. La Transició va ser obra dels milers d’estudiant que es jugaven la vida corrent davant dels grisos. El canvi polític el va forçar un poble conscient, àvid de llibertat i a pesar, no gràcies, de les institucions postfranquistes, que no van fer més que retallar els seus anhels.

Però a l’hagiografia sempre li queda el recurs infal·lible del 23F per fer valer la seua versió. No entraré avui en aquest tema, però no puc resistir-me a reproduir les paraules exactes d’un dels millors treballs que fins ara s’han publicat sobre el tema: “El discurso del Rey (…) constituía una condena del golpe de Tejero, no necesariamente una condena del golpe de Armada” (Cercas, 2009).

transicion

La transició d’Adolfo Suàrez./

No sé si Adolfo Suárez mereix que Alcoi li dedique una avinguda, potser sí, però no més que Grimau, Puig Antich, Miquel Grau o, per suposat, Marcelino Camacho. Però no serà així com retrem homenatge a la liquidació de la dictadura franquista i al restabliment de la democràcia. Per ser justos hauríem de batejar un carrer amb el nom de la Coordinació Democràtica (Platajunta) o les Comissions Obreres. I si volem aterrar a nivell local el Club d’Amics de la UNESCO o l’Associació de Veïns de la Zona Nord són entitats amb mèrits més que suficients.

Font: Coordinador d'Esquerra Unida d'Alcoi





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *