Foradia elgrat

La Banca i l’idioma

N’ estic referint-me al cas passat fa alguns dies a una sucursal del Banc de Santander (...) Cal recordar que fa uns mesos van tenir un cas semblant en l’ Ambularori de la Fàbrica d’ Alcoi (...) La supervivència de la nostra llengua i cultura està en les nostres mans i mai no podem ser indiferents (...)

mapa paisos catalans

Sí, ha tornat a passar i, de segur, que tornarà a passar de nou. I que ha passat? Doncs allò que ens demostra, una volta més, que estem vivint en una democràcia molt justeteta, i en allò que respecta amb la nostra llengua catalana ni això. Però, de què parle concretament? N’ estic referint-me al cas passat fa alguns dies a una sucursal del Banc de Santander de Palma de Mallorca en la que una clienta que s’ expressava en català va ser feta fóra en mig d’ un mar d’ insults. Un cas més del tractament que rep la nostra llengua i cultura per part d’ algunes persones i institucions.

Cal recordar que fa uns mesos van tenir un cas semblant en l’ Ambularori de la Fàbrica d’ Alcoi on un pacient que parlava en català va ser vexat per un empleat i encara estem esperant que els responsables de la sanitat local diguen alguna cosa.

Tot açò em recorda a un succés que va tenir lloc a la ciutat de València l’ any 1975 – a principi d’ any, quan en Franco encara estava ben viu-quan a Barcelona es publicava una revista en català de nom “Canigó” i les butlletes de subscripció estaven redactades – lògicament en català-, i un lector de València va voler fer-ho i va lliurar una d’ eixes paperetes al seu banc per tal de fer els pagaments corresponents. La resposta que va rebre de la seua entitat finançera – que era Banesto – va ser la segënt: “No entendemos el indio”. S’ hi va muntar un petit adarull que es va reflexar fins i tot en la premsa de l’ època i que pot revisar-se en qualsevol hemeroteca. Per cert, i molt oportunament, el Banc de Bilbao va fer saber que ells sí acceptaven paperetes en català. Això en 1975, però sembla que encara aquell esdeveniment està de trista actualitat. Un servidor, i tenin sempre present aquell succés, es va fer la promesa que, si alguna volta tinguera el capital suficient per fer un ingrés important en qualsevol banc, faria públic que l’ ingressaria en una altra entitat finançera  que no fóra el Banesto. Açò no ha passat; i mai he pogut disposar dels diners per fer possible aquella promesa però sí he vist amb gran plaer la decadència de Banesto i la seua desaparició.

I si esteu esperant que el Banc de Santander haja eixit al pas i demanat disculpes esteu molt equivocats; a l’ igual que va passar amb Banesto o amb la Seguretat Social alcoiana, i amb altres casos que, malauradament, continuen donant-se al llarg de la geografia dels Països Catalans ni s’han molestat en disculpar-se.

Tots aquests exemples – alguns d’ ells, com haveu pogut llegir, datan del 1975– fan que un servidor, no sent de principi independentista, considere que si la defensa de la llengua i cultura catalana no són possibles dins de l’ actual marc polític aleshores caldrà recolzar la independència que Catalunya demana.

Tanmateix, en aquells llocs dels Països Catalans on l’ ideal d’independèncisa no ni de lluny tan present com a Catalunya – i m´estic referint al País Valencià i les Illes Balears- hem de fer servir la llei i la pressió per tal de rebre un mínim de respecte per a conseguir-ho, i pense que la denúncia i el boicot cap a quelles entitats, del tipus que siguen, són una arma formidables per obligar-los a canviar d’ actitud. La supervivència de la nostra llengua i cultura està en les nostres mans i mai no podem ser indiferents als atacs que continuament estem rebent.

Font: Ricard Bañó i Armiñana


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *