Foradia

El solstici d’estiu

Com a exemple, a Alcoi aquesta durada serà de 14 hores i 53 minuts, a comparar amb les 9 hores i 27 minuts que durarà el dia més curt (el 21 de desembre).

la foto

Segons càlculs de l’Observatori Astronòmic Nacional  l’estiu de 2014 començarà el dissabte 21 de juny a la 12h 51m hora oficial peninsular, a les 11h 51m a Canàries. Aquesta estació durarà 93 dies i 15 hores, i acabarà el 23 de setembre amb el començament de la tardor.

Es podria pensar que el dia més llarg de l’any serà també el dia en què el Sol surta més ràpid i es pose més tard, però no és així. Això és a causa que l’òrbita de la Terra al voltant del Sol no és circular sinó el·líptica i al fet que l’eix de la Terra està inclinat en una sentit que gens té a veure amb l’eix d’aquesta el·lipse. Això fa que un rellotge solar i els nostres rellotges, basats en un Sol mitjà fictici, estiguen desajustats. El dia en què el Sol surt més ràpid és el 14 de juny, mentre que el dia en què el Sol es posa més tard és el 27 de juny.

Si cridem col·loquialment durada del dia al mateix temps que transcorre entre la sortida i la posta del sol en un lloc donat, el pròxim dia 21 de juny va a ser el dia de major durada. Com a exemple, a Alcoi aquesta durada serà de 14 hores i 53 minuts, a comparar amb les  9 hores i 27 minuts que durarà el dia més curt (el 21 de desembre).

El dia del solstici d’estiu correspon al de major durada de l’any. Al voltant d’aquesta data es troben el dia en què el Sol surt més ràpid i aquell en què es posa més tard. Un fet circumstancial no relacionat amb les estacions es dóna també en aquesta època: el dia de l’afeli, és a dir, el dia en què el Sol i la Terra estan més allunyats entre si al llarg de l’any. És aquest major allunyament al Sol la causa que la Terra es moga més lentament al llarg de la seua òrbita el·líptica durant l’estiu (segons la coneguda com a segona llei de Kepler) i per tant la durada d’aquesta estació siga major que unes altres.

Des del punt de vista astronòmic, en els cels matutins de l’estiu de 2014 es veuran els planetes Marte i Saturn després de la posta de sol, aquests dos planetes s’aniran apropant l’u a l’altre en el cel fins a aconseguir el 27 d’agost una distància mínima d’aproximadament 4 graus. Venus es veurà abans de clarejar i a mitjan estació se li unirà Júpiter, els dos planetes aconseguiran el 18 d’agost una distància mínima relativa de menys d’1 grau.

La tradicional pluja d’estels de les Perseides succeirà cap al 12 d’agost i la seua observació aquest any no serà favorable per coincidir amb la Lluna en fase propera a la lluna plena. D’altra banda, no hi haurà cap eclipsi de Sol o Lluna durant aquesta estació. Encara que difícil de predir, l’activitat magnètica solar durant l’estiu serà probablement alta, donada la proximitat del màxim solar previst per a abril de 2014

La primera lluna plena de l’estiu es donarà el 12 de juliol, donant-se les següents 29 o 30 dies després. En aquest estiu es donaran altres dues llunes plenes: 10 d’agost i 9 de setembre. Al llarg de l’estiu no hi haurà eclipsis.

L’inici de les estacions ve donat, per conveni, per aquells instants en què la Terra es troba en unes determinades posicions en la seua òrbita al voltant del Sol. En el cas de l’estiu, aquesta posició es dóna en el punt de l’eclíptic en el qual el Sol aconsegueix la seua posició més boreal. El dia en què que això succeeix, el Sol aconsegueix la seua màxima declinació Nord (+23° 27′) i durant diversos dies la seua altura màxima al migdia no canvia; a aquesta circumstància se crida també solstici (“Sol quiet”) d’estiu. En aquest instant en l’hemisferi sud s’inicia l’hivern.

Quant a les agrupacions fictícies d’estels coneguts com a constel·lacions, al voltant de l’estel Polar es veuran al llarg de la nit Casiopea, Cefeo, el Cigne, el Drac i les dues Ósses. D’Est a Sud a Oest es veuran Pegàs, l’Àguila, la Coronal Boreal i la Cabellera de Berenice. Prop de l’horitzó es veuran al llarg de la nit algunes de les constel·lacions zodiacals, de la Verge a Aquari, aquesta última ja prop de clarejar. Entre els estels més brillants visibles en aquesta època destaquen les que constitueixen el “triangle de l’estiu”: Altair (en l’Àguila), Deneb (en el Cigne) i Vega (en la Lira).

Si no es disposa de cap telescopi, es poden observar les pluges de meteors que es produeixen ocasionalment. Les dues més intenses durant l’estiu són delta Acuárides, el màxim ritme del qual es dóna al voltant del 30 de juliol, i la més famosa de l’estiu, la de les Perseides, que el seu màxim es dóna al voltant del 12 d’agost.

Observe’s que hi ha gairebé sis hores de diferència entre el dia més curt i el més llarg. Aquesta diferència depén molt de la latitud del lloc, sent nul·la en l’equador i sent extrema (24 hores) per sobre del cercle polar àrtic. És precisament per sobre del cercle polar boreal on alguns dies a l’any (al voltant del 21 de juny) es dóna el fenomen del sol de mitjanit, que el Sol és visible per sobre de l’horitzó durant les 24 hores del dia. (En l’Antàrtida això ocorre al voltant del 21 de desembre.)

Font: Redacció, lesmuntanyes.com





Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *